El meu germà es mor moltes vegades al mes.
És la meva mare qui em truca per comunicar-me el decés.
–El teu germà no m’agafa el telèfon –em diu en un xiuxiueig.
Per a ella el telèfon certifica la nostra permanència a la Terra, si no ens hi posem no hi ha cap altra explicació tret del cessament de l’activitat vital.
Veronica Raimo, Res és veritat
Tinc quatre fills que se’m moren uns quants cops cada dia. Els quatre alhora o un després de l’altre. És esgotador i inevitable. El patiment circula –a més velocitat de la permesa– per una via diferent de la racional. Si sona el telèfon, d’entrada visualitzo la pitjor catàstrofe, després despenjo i pregunto què ha passat. No dic hola, no dic digues, dic ¿què ha passat? I si no sona el telèfon o no me l’agafen, senyal que els de l’altra banda són tots morts: és l’única explicació assenyada.
Patir per fets hipotètics no serveix ni tan sols perquè les desgràcies reals ens enxampin amb la feina feta: el patiment anticipat no és cap inversió, els neguits es reprodueixen com els polls i se solapen entre si, no hi ha filvit al món capaç d’exterminar-los.
La teoria me la sé. Però, a la pràctica, sento una ambulància i penso a l’acte que un fill meu ha pres mal. Ho penso abans i tot de sentir-la. La sirena és tan sols la confirmació del presagi. Ja em passava d’adolescent, mentre feia i desfeia a peu el camí cap a l’institut: sonava una ambulància i jo ensumava infarts, accidents domèstics, bassals de sang al menjador de casa. Tenia garantida una ansietat sense treva: vivíem a tocar de l'Hospital de Sant Pau.
Els qui no són de mena patidora no ens poden entendre. Com a molt, amb sort, ens aprenen a suportar. El meu pare pateix per qualsevol cosa i abans de qualsevol cosa; la meva mare té el termòmetre del patiment més ben calibrat. Fa més de seixanta anys que s’aguanten les dèries, i això vol dir que ma mare ha hagut d’assumir que, dins el cap del pare, tant jo com el meu germà –i els meus fills i les filles del meu germà i fins i tot ell mateix, perquè si ets patidor ets hipocondríac– ens morim uns quants cops cada dia.
© Veronica Raimo
© de la traducció: Mercè Ubach
© d'aquesta edidicó: Edicions de 1984
A la secció “De teves a meves”, Eva Piquer parteix d’un fragment literari per escriure un text il·lustrat per Eva Armisén. L'escriptora i la il·lustradora també comparteixen les seccions "Evasions", "Presa de terra", "Contracoberta" i "Hivernacle".
