Al poema Vaca trista, Rodoreda explica que «ara em sento condolida / l’ull no he tancat un moment. / A fora brunzia el vent / i em cridava, “malparida”». Fer rimar un adjectiu com condolida (que m’imagino d’un color molt suau i molt clar i potser sostingut per una estesa de pètals i pronunciat al damunt d’alguna cosa com el Nocturn núm. 1 de Chopin) amb un adjectiu com malparida (tan punk, tan punyent, tan precís) sempre m’ha impressionat. Pel contrast i pel xoc. Pels extrems bipolars. Essent així, tan diferents de registre i d’estil, trobo que l’un amplifica el sentit de l’altre i al revés.
D’una manera semblant, Eva Baltasar ajunta meravella i malson per fer que la força de la bellesa faci més fondo el desastre i per aconseguir que la trencadissa faci més valuosa la humanitat. A Ocàs i fascinació(Club Editor, 2024), Baltasar explica que «la mort deu ser això, haver-se quedat sense lloc». Encara que no hi hagi cosa més terrible que tenir la intempèrie per únic espai i que estar així, sense sostre ni recer i exposat a la inclemència més crua i a la realitat més eixuta, Baltasar sap perfectament que la intempèrie és una experiència que ha estat sublimada i, fins i tot, passada pel sedàs de la poesia més extraordinària i esplèndida. Per això just després de la sentència esfereïdora del no-lloc (que és no tenir casa), Baltasar fa un elogi preciós i magnífic del lloc-no-fixat-en-un-punt (que és el nomadisme) gairebé en forma d’himne: «No sé per què hem de viure en edificis si podríem viure entre el Besòs i el Llobregat, la nostra Mesopotàmia fèrtil, escampats en tendes. Imagino aquesta vida. Seria fàcil, una vida plena de blat i de panses». Com Rodoreda apropant els pètals i el punk, Baltasar fa que el negre de la desesperació i els mil colors de l’arc iris de l’abundància es mirin de cara i directe: la mort acarada al blat i a les panses. La misèria al costat d’alguna cosa que enforteix i alimenta.
Després del dolor que sent quan el món de fora l’insulta, la reacció de Rodoreda és defensar-se fent mal: «la llet se m’ha aigualit tota / i amb son pes blanc que m’esgota / sols tinc ganes de fer mal». Així mateix, quan la dona d’Ocàs i fascinació és expulsada, menyspreada i llançada al carrer com un trasto qualsevol o pitjor, el que sent és que «puc dir que vaig passar dos dies pensant en matar-la». Com la vaca del poema de Rodoreda, Baltasar fa sorgir el mal com una manera instintiva de protegir-se. Una i l’altra el fan sorgir, també, d’una manera innocent. I voler fer mal amb innocència (que no fa mal, exempt de culpa) no és només un oxímoron: també és el resultat de passar l’impuls pel cervell i l’agressivitat pel llenguatge, de transformar la violència en paraula i raó, de controlar-se, de ser humà. Per això el mal que circula a través de l’intel·lecte «no és una força, és un concepte [...] que designa el rebuig i les seves conseqüències quan són inadmissibles».
I és ben bé això el que passa a la quarta novel·la de Baltasar, en el món tardocapitalista del segle XXI i, de manera especialment bestial, a les ciutats: que tanta injustícia no es pot admetre, que tanta desigualtat no es pot tolerar, que tanta precarietat no es pot suportar.
Haver nascut tenint plat, tenint llit, tenint casa; saber a qui has de pagar el lloguer cada mes (encara que sigui el d’una habitació microscòpica o el d’un pis sense llum); anar cada dia a la feina (o fer cada dia tres feines per poder sostenir les parets que et protegeixen de fora, allà on brunz el vent que et diu malparida); disposar d’algun títol universitari (a vegades amb un nom tan pretensiós com histriònic); gaudir, fins i tot, d’una intel·ligència normal o notable (la que ajuda a adaptar-se, a no confondre les lluites amb la seva utilització comercial i a entendre la relació entre misteris i lògiques i entre emocions i conceptes); estar acompanyat d’una xarxa de relacions gairebé inexistent (perquè les ciutats són unes màquines que destrueixen la solidaritat i l’amor fàcilment); viure la solitud de manera forçada (i no com una tria d’autonomia radical i feliç); que existeixi aquest quadro que determina les teves accions i els teus dies (i que és un quadro que, per contrast amb situacions més extremes, encara és mig benestant), que tot això sigui així, per exemple, no nega en cap cas la fragilitat de l’equilibri. La possible caiguda. La gran probabilitat d’estavellar-se en un pou.
I en un pou, ja se sap, no hi ha res. Només buit, cap paraula, una esterilitat terrorífica i un silenci persistent que et pot trencar de pena o que et pot fer tornar boig. «Volia deixar d’existir sense morir», diu la protagonista d’Ocàs i fascinació, desallotjada de cop i d’un dia per l’altre convertida en sensesostre. Qui ho diu és algú tan desfet que, tot i no tenir la intenció del suïcidi, té l’impuls de deixar de ser. I això, aquest matís, aquesta distinció, parla d’una diferència tan prima que a vegades ni es veu i que és un perill veritable.
Davant d’aquest perill, el que llegeixo en Baltasar és un crit desesperat i lucidíssim d’alerta: o ens ajudem de debò o la gran majoria podem caure al pou. «Una abraçada no salva, però pot infondre l’ànim que cal per salvar-se».
