Cap al final de la seva vida, Maria-Mercè Marçal aconsegueix el que, per Susan Sontag, és molt difícil de fer.
Sontag, que, a La malaltia com a metàfora, contraposa les metàfores associades al càncer amb les d’altres malalties com la sífilis, la pesta i, sobretot, la tuberculosi, constata que hi ha malalties que esdevenen literatura amb més facilitat i freqüència que altres. Mentre a unes se les idealitza i se les entendreix i valora des d’una perspectiva interessant i bohèmia, a altres se les rebutja en tant que enigmàtiques, abjectes, repulsives, lletges, inquietants o molestes.
Així, ja a final del segle XVIII, la tuberculosi apareix envoltada d’una aura romàntica que, tot i associar-se a ambients precaris i pobres, s’arriba a interpretar en uns termes d’elegància que pràcticament esdevenen aristocràtics i que parlen d’un «caràcter superior: sensible, creatiu i propi d’éssers excepcionals» —com Keats, Shelley, Kafka, Thomas Mann, Rousseau, Katherine Mansfield, Maupassant, Emily i Charlotte Brontë, Lord Byron, Paul Éluard, Balzac, Rafael Alberti, Verdaguer, Papasseit, Màrius Torres i tants altres. La pal·lidesa i l’esgotament, la pèrdua de gana, la tos amb sang, la dificultat per respirar i, fins i tot, el sanatori associat a una mena d’exili espiritual se sublimen fins al punt de crear una autèntica bellesa tísica, etèria i pura. No tenir forces s’ha arribat a llegir com un senyal de refinament, de sensibilitat, d’expansió de la consciència, d’aprofundiment de la complexitat del jo, d’augment de la capacitat reflexiva.
Al contrari, el càncer, segons Sontag, aquesta malaltia que sovint ataca zones interiors del cos que no s’acostumen a anomenar per vergonya (el còlon, el recte, el pit, el coll de l’úter, la pròstata, els testicles) provoca sentiments de culpa, es vincula amb el desordre moral i polític i es relaciona a un caràcter que parla de resignació emocional i de repressió de la passió; el càncer, aquesta malaltia que encara avui s’entén poc, que encara no té un tractament definitiu i que, justament per això, ha estat utilitzat per un llenguatge que es mou entre el fàstic i la indignitat i la violència i la guerra (Marianetti parlava del comunisme com de «l’exasperació del càncer burocràtic que sempre ha assolat la humanitat» i el Reich del judaisme com del «càncer d’Europa»); el càncer, diu Sontag, «encara és un tema rar i escandalós en la poesia, i sembla una malaltia impossible d’estetitzar».
Si portar la contrària i remar contra corrent per escriure i per viure —i no per fer bandera i eslògan— és una cosa que Marçal va fer amb una actitud tan convincent i rotunda com senzilla i serena, també aquesta vegada, malalta de càncer de pit com Sontag quan escrivia La malaltia com a metàfora, es va confrontar a aquesta dificultat (la de situar el càncer al bell mig del poema, la de fer passar pel ritme del vers la malaltia proscrita i metaforitzada cap a la banda més punitiva i terrible) i va escriure Covava l’or de la mort blanca, inclòs dins el llibre pòstum Raó del cos, un poema que, en lloc de repetir els tòpics malignes i culpabilitzadors sobre el càncer, en crea de sorprenents i de nous.
Escrit en primera persona del singular per una filla malalta que demana a una mare que substitueixi la compassió per l’acompanyament i que els dolors de l’una i de l’altra s’ajuntin per convertir-se en ajuda, solidaritat i recer —«que el teu plor treni amb el meu la xarxa / sota els meus peus vacil·lants»—, en el poema parla una dona que sap que la seva força rau en el reconeixement de la fragilitat i la por —«el trapezi / on em contorsiono / agafada a la mà de l’esglai»— i que la contundència dels seus versos prové, en part, de la manera com acara i relaciona el sentit literal (el cos malalt apareix directe, concret, descobert i nu) amb el sentit metafòric: «Covava l’ou de la mort blanca / sota l’aixella, arran de pit / i cegament alletava / l’ombra de l’ala de la nit».
Marçal, que comença parlant del càncer com d’un ou, se separa de la malignitat amb un sol vers en la mesura que la imatge que tria és la de l’embrió que ponen les femelles i que pot arribar a esdevenir un ésser viu. Ara bé, situant la malaltia en un espai de tensió i de límits contraris, allò que en aquest poema té la potència de venir a la vida és la mateixa mort i la manera d’arribar-hi no és escampant-se, expandint-se, colonitzant-se o avançant territori en sentit bèl·lic i militar, sinó covant, donant la calor necessària per desenvolupar-se i existir o, dit d’una altra manera, la mort del poema no arriba de forma aterridora i catastròfica, sinó assumida amb lucidesa i consciència.
Tan assumida, de fet, que encara que sigui cegament, se la nodreix i se li dona un sentit, el de formar part de la vida —segurament per això la mort és blanca i, al mateix temps, forma part de la negra nit i segurament per això a més de ser un ou, conté la subtilesa, l’atractiu i tot el poder de l’oposició d’una «rosa monstruosa».
Si, com diu Sontag, «observem una tendència creixent a referir-se a qualsevol situació desagradable com si fos una malaltia» i si la malaltia, «que es pot considerar una part de la natura com ho és la salut», s’ha convertit en sinònim «de qualsevol cosa que no [és] natural», Marçal fa exactament al contrari, escriu un poema en què integra la malaltia en el moviment perpetu de «la deu primera» i de «la pèrdua que sagna» —del néixer i del morir.
"Deixa’m que hi pensi" és una secció de Blanca Llum Vidal en què reflexiona a partir de llibres i lectures diverses.
