«Sin firmar un documento
ni mediar un previo aviso,
sin cruzar un juramento
hemos hecho un compromiso.»
Antonio Machín
Entre d’altres idees que el present ha desfet, entre d’altres conceptes que el pensament ha malmès o entre d’altres termes que l’actualitat ha convertit en absurds i en estèrils diria que hi ha, en un lloc destacat i visible, el substantiu compromís.
Una paraula rotunda que em fa pensar en un món que s’acaba: el món en què els humans no només som una mercaderia que es pot rebutjar i el món en què allò que predomina no és la destrucció del planeta ni la pobresa creixent ni el robatori sistèmic. Una paraula important que travessa les relacions polítiques, afectives, sexuals, ètiques, sentimentals i de la mena que sigui. Una paraula que em fa l’efecte que hem volgut esquivar o directament desterrar. Una paraula que tal vegada hem trobat conservadora i antiga, reaccionària i feixuga, potser fins i tot moralista. Una paraula que ha quedat reduïda a l’engagement militant, però que ha fet terror a l’hora de pensar el tipus de relacions de cap i de cor i de cos que volem tenir les persones.
Em sembla que el progressisme dels darrers anys, aquesta etiqueta que potser també ens fa basarda, però que m’agrada d’escriure, aquesta tendència política que defensa, en general i en resum, una amalgama d’idees orientades a la consolidació de l’estat del benestar, dels drets civils i de la redistribució de la riquesa, em sembla que el progressisme, doncs, ha expatriat la idea de compromís en el moment de parlar, sobretot, d’emocions i de sexe. Potser el que ha passat és que, volent criticar imposicions violentes que els compromisos relacionals han arrossegat al llarg de la història, en comptes de reformular la paraula i de fer-la operativa de manera diferent i de nou, se l’ha volgut suprimir (i s’ha eliminat, així, la capacitat alliberadora que també té aquest mot).
Si avui dic això és perquè, en un article d’Oriol Pérez Treviño, he llegit una reflexió de Jorge N. Ferrer, psicòleg clínic, que m’ha impressionat: «al igual que el movimiento transgénero hizo con la dicotomía hombre/mujer, ha llegado el momento de superar la dicotomía monogamia/poliamor». Que m’hagi impressionat es deu al fet que ho trobo perfectament formulat (així tan breu, així tan concís) i que crec que és urgent de pensar-hi.
I ara una glossa a la idea anterior: de la mateixa manera que hem llegit i aplaudit la pregunta de Judith Butler sobre per què la diferència sexual no pot moure’s més enllà del binarisme i acceptar la multiplicitat, potser ha arribat el moment d’embullar la relació entre monogàmia i poliamor perquè potser ja és hora que fem que les idees de monogàmia i de poliamor es mirin de cara per no rebutjar-se l'una a l’altra i per no construir-se com a rivals i contràries.
Deixant de banda les relacions matrimonials ortodoxes en què la llibertat del desig es tanca a l’armari i en què es deixa que la possessió i l’exclusivisme determinin el pacte, m’agrada pensar que existeix la possibilitat que en una relació de paraula o de carn la fidelitat i l’adulteri no han de ser realitats oposades per força. Segur que és complicat i difícil. Potser és tan utòpic com anar esperant que el messies arribi o que el final de la història es completi. Potser és improbable, però segur que impossible no ho és.
Que fidelitat i adulteri arribin a dialogar sense erigir-se en realitats antitètiques em sembla que demana, això sí, que entremig de l’una i de l’altra s’hi col·loqui, en un lloc destacat i visible, el compromís, aquesta cosa que semblava anacrònica i segons com mig tirànica i aquesta cosa que pot tornar a fer sentit sense mandats imposats ni obligacions ancestrals i opressives. Perquè lligar-se a algú, donar-se la paraula, situar-se en un marc compartit o atrevir-se a posar una sèrie de límits en una relació no implica necessàriament fer escac i mat a la llibertat sexual i afectiva. Potser és al revés i simplement el que passa és que el compromís instaura la llibertat de manera condicionada, convençuda, creativa i complexa.
