Agraeixo a David Fernàndez una idea polèmica i una idea valenta: m’explica que ha llegit que l’argument de la complexitat pot actuar com un artefacte neoliberal. L’hi agraeixo especialment perquè em posa entre les cordes d’una manera directa: sovint he apel·lat al concepte de complexitat per posicionar-me envers la política, la literatura i l’amor. Fugint de les essències —de les coses permanents i invariables—, he tendit a apropar-me a la realitat entenent-la com una barreja, com un conjunt de parts relacionades entre elles, com un mosaic d’elements que s’agermanen o topen de manera més o menys explícita o més o menys misteriosa.
I encara hi crec. Encara crec que cadascú de nosaltres és un viver d’éssers misteriosos que conviuen en l’obscuritat, en paraules de Víctor Català. Encara crec que la vida i l’obra de Margarite Duras ens ajuda a il·luminar la diversitat i la varietat de les relacions humanes: vella i cega per mor de l’alcoholisme i de la violència sexual que li va devastar la vida, de Duras se n’aprèn que el dolor és una cosa tan difícil, però necessària de dir. De Duras n’aprenem que hem d’anar molt en compte a no situar les grans tragèdies de la història dels homes en l’ordre de les coses innombrables perquè això, aquest silenci i aquesta mística amb què a vegades s’emboliquen els crims, exculpa els responsables de la violència, de l’assassinat, del mal. Encara crec, també, que l’amor és una cosa complexa i que analitzar-lo com qui dissecciona amb bisturí un tros de cor ens pot conduir a un món monstruós: és per això que m’agrada molt com Clara Serra parla del subjecte amorós i polític (perquè allò que defensa és que el consentiment forma part del territori dels tribunals i el desig, del de l’ètica).
Desitjar és un acte revolucionari que comença de nou cada vegada que els sents. Desitjar és un acte relacional que ens vincula amb una alteritat única, singular, específica. Desitjar és bonic perquè és fosc —no tot el negre és una metàfora de la dolenteria i el negre, ja se sap, pot contenir tots els colors de l’arc iris. Recordo com de preciosament complex és l’amor de Kafka a Milena: no m’escriguis mai més, li diu, però sobretot no em facis mai cas i escriu-me sempre que et doni la gana. Desobeeix-me. Encara crec que davant la crisi climàtica que estem vivint, l’únic que valen són reflexions complexes i que un model intel·ligentíssim d’anàlisi és, per exemple, el que emprèn Bruno Latour a Habitar la terra (Arcàdia, 2023, trad. cat. Adrià Pujol): «afirmar que el final de la modernitat i la catàstrofe ecològica són una realitat pot tenir més a veure amb l’esperança i la vida que amb la fallida i el derrotisme. Es tracta, això sí, d’assumir que el repte del pensament polític actual és el de reflexionar des del cor del drama, de fer-ho col·lectivament i de gosar especular des de la imaginació més radical i imprevista», diu la contracoberta.
Tot això és una defensa (o una apologia) de la complexitat en la qual no crec que deixi de creure mai. I aquest és el verb: creure. Perquè considero que és certa (o veritable) la idea segons la qual el món és complex i considero, per tant, que l’única manera de pensar i d’actuar és tenint en compte el caos, el desgavell, la confusió, el garbuix i el desordre.
La complexitat pot ser una manera valuosa de defugir del pensament dicotòmic que travessa aquesta època (i que té conseqüències materials espantoses com l’auge mundial de l’extrema dreta o com l’autoritarisme mandrós d’algunes aportacions filosòfiques i literàries).
Però la complexitat mal entesa també pot ser també una manera de no situar-se veritablement i de no comprometre’s realment contra la injustícia social i a favor de l’humanisme —literari, polític, amorós i de la mena que sigui.
Avui hi ha molts partits polítics que se situen en un espai entremig —ni de dretes ni d’esquerres—, polítics que intel·lectualitzen la idea de complexitat per no col·locar-se exactament en un lloc. Programes institucionals que, en darrer terme, escampen un núvol de boira i són més aviat poc valents. O defenses l’impost de successions o no el defenses. O consideres que cal regular el festival especulatiu dels lloguers o obres les comportes del lliure mercat, per posar només dos exemples. Les dues coses alhora no valen i afirmar que són temes complexos per no triar en quina de les dues opcions et situes és fer trampa i corrompre la idea fonamental per a la vida humana que és la complexitat.
Joan Miró, que té un imaginari riquíssim i fondo, és el contrari de complex a l’hora d’explicar què entén sobre el paper de l’artista: és impossible, diu, separar l’ètica de l’estètica (això ho diu referint-se a Salvador Dalí, de qui considera que és un virtuós que ha caigut en picat pel que fa a la dignitat humana).
Tampoc la poesia de Paul Celan és complexa. Ell, que ha estat erigit com un dels poetes més difícils d’interpretar hermenèuticament del segle xx i a qui se li han encolomat etiquetes tan cursis com la de la «poesia del silenci», escriu per denunciar l’extermini que va perpetrar el nazisme i per posar en tela de judici la cultura filosòfica i literària que hi va col·laborar. Arnau Pons, el seu traductor al català, ajuda a entendre precisament això: la senzillesa difícil que no té res a veure amb la complexitat que admetria totes les lectures possibles (i que podria fer dir al poeta allò que mai no va dir).
Així, i acabo de nou amb David Fernández, allò que és un artefacte neoliberal no és la complexitat en si, sinó la seva perversió: la que invalida el pensament, la que inocula paràlisi (com que tot és complex, no podem fer res per canviar). La complexitat deu ser una cosa senzillament complexa o complexament senzilla. Diria que es tracta una mica d’això, un oxímoron real. De vida.
"Deixa’m que hi pensi" és una secció de Blanca Llum Vidal en què reflexiona a partir de llibres i lectures diverses.
