Que la literatura té la força de desballestar-ho tot no em sembla una exageració ni un tòpic per vendre en un món que ho ven tot. Desballestar, en primer lloc, vol dir destruir, potser desfer, potser desorganitzar i desunir.
Abans d’aquest verb, doncs, d’aquesta acció, hi havia un ajust: una reunió de peces relacionades per alguna banda, unides per alguna cosa en comú. Algun realitat semblant a un mosaic que expressava, en darrer terme, un paisatge concret, amb uns límits, amb un volum, amb un perímetre i, fins i tot, amb arrels.
Desballestar, per tant, també és trastornar, desmuntar un equilibri, deixar entrar un adulteri, un huracà, el gest agitat i el moviment més convuls. Potser és una espècie de contracció de parir. Potser és una rèplica, a escala humana i a escala petita, d’una esquerda tectònica. Potser és el bufador entre les algues que es van apilant a una platja de Madagascar, de Mar del Plata, de Moçambic o Mallorca.
Que la literatura fa això, provocar un canvi, induir un cataclisme o excitar la circulació de la sang no em sembla una frase hiperbòlica ni una estratègia comercial ni una histèria financera d’aquest segle abatut i malalt.
Però la sentència segons la qual la literatura (aquest art de l’escriure i aquest art del llegir) és un fet que motiva una acció en un món singular i tangible és una sentència delicada i, de fet, perillosa.
Encara que el 1931, a la inauguració de la biblioteca de Fuente Vaqueros, a Granada, García Lorca va fer un cant a la força dels llibres i va dir que «yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento» perquè un home afamat, va afegir, «puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan y unas frutas», però un home sense llibres pot patir una terrible agonia, encara que Lorca digués tot això, afirmar que la literatura és una cosa que salva i que protegeix de la misèria i la mort no només comporta el risc de buidar la misèria i la mort del que tenen d’inqüestionablement real, sinó que és mentida. La literatura (aquest art de la lletra i aquest art de la crítica) no salva ningú fàcilment. Físicament, vull dir.
Que la literatura ha servit i serveix de medicina i d’impuls, de remei o d’ungüent per curar una infecció que s’escampa pel cap o pel cor és així, i tant, sí, una veritat com un temple. Però que la literatura no evita el desastre de la vida material és una cosa que fa angúnia d’escriure de tan cert i diàfan com és: cap sonet no ha impedit un desnonament, cap tractat de filosofia no ha alimentat un nadó moribund ni cap novel·la ha substituït una quimioteràpia final.
Una sextina, això sí, potser pot ser bastant útil per aturar un brot psicòtic i una autoagressivitat que no para. Potser una rondalla minimitza el malson i ajuda a adormir-se. Potser una tragèdia grega va bé per adonar-se que aquest no ha estat l’únic segle abatut i malalt.
Suposo que es tracta, per tant, d’una qüestió de mesura i de grau: la literatura no salva, però sí que salva una mica. La literatura no et protegeix de les bombes de la primera línia del front ni reverteix la sequera que deixa sense aigua, sobretot, la part del planeta dels pobres, però la literatura t’empara una mica i facilita que no et trenquis de pena o que la pena que tens no sigui una pena de deu mil quilòmetres.
Ho diu Francesc Tosquelles, el psiquiatre antifeixista que va desenvolupar un comunisme diferent del de la línia oficial i que defensava rotundament que no es pot fer psiquiatria des d’una ideologia individualista o burgesa. Tosquelles, psiquiatre republicà i creador de comunitats terapèutiques a l’exili en què lligava malaltia mental i creació, bogeria i art brut, Tosquelles sap que la literatura no és una barricada real contra l’assassinat i la guerra, però sí que ho és contra la desfeta del cor i del cap: «Paul Éluard era un àngel que tot el dia feia ganxet amb la paraula perquè tenia fred. Per ell, les mantes eren les paraules».
Això, aquesta metàfora del psicoanalista de Reus, em sembla magnífica: que la literatura sigui una manta, sí, una substància que abrigui, unes quantes paraules que embolcallin i tapin. Perquè a fora fa fred. I ara que vénen eleccions, em fa l’efecte que la majoria de partits polítics s’han entestat a girar l’esquena a la més cruel realitat: la del fred, tan real, que pateix tanta gent. La literatura no salva, però sí que salva una mica.
"Deixa’m que hi pensi" és una secció de Blanca Llum Vidal en què reflexiona a partir de llibres i lectures diverses.
