No fa gaire una amiga em va dir que enamorar-se d’un home d’un altre continent és una cosa fantàstica. Em va fer riure. Evidentment, depèn. Depèn de com sigui i tant és que l’home en qüestió sigui de Riudellots de la Selva, de les platges de Madagascar o de la província argentina de Tierra de Fuego. Tot i així, en això que va dir-me l’amiga, em fa l’efecte que hi ha una gran veritat. Enamorar-se d’algú que ve de tan lluny fa que la relació comenci a forjar-se amb una distància tan gran i oceànica per entremig de l’amor, que el que provoca de manera directa és que la fusió, aquesta acció perillosa i que passa sovint, no sigui possible. Som a prop quan estem separats, deia Blanchot. Sí: només és així, una mica separats, que podem mirar-nos, que podem escoltar-nos, que podem estimar-nos. Perquè si estem fusionats ens convertim en allò que deien Rodoreda i Obiols en una carta a Carner: en un monstre bicèfal. En un sol ésser. En una anul·lació de la distància crítica. En un impediment per l’espera, aquest lapse de temps que permet d’inventar i que és eròtic i sexy i, fins i tot, terapèutic.
Dit això, aquest és un text que el que vol és parlar de les conseqüències polítiques (i potser emocionals) de la ruptura, del trencament, del desamor. Si he començat parlant de la necessària distància que crec que demana l’amor és justament perquè el contrari, el model fusional i el model dependent, em sembla un parany i un verí, la punta d’un ganivet a punt d’entrar al cor. D’esbudellar-lo.
No escric això perquè pensi que hi ha una mena d’amor que està bé i una mena que no. En cap cas.
Sé que estimar és un misteri molt íntim i a vegades obscur i a vegades radical i complex. Ho sé i m’ho ha explicat Víctor Català quan parla de l’amor com dels estranys raïms d’una mai vista raïmera i del desamor com d’una polsina triturada de tenebres.
Sé que estimar és una cosa que pot encloure una grandíssima contradicció: et vull tenir a prop, però et vull tenir lluny perquè necessito volar i respirar i perquè vull ballar sol amb alguna cosa que es digui llibertat desitjada, exili triat o independència. Ho sé i m’ho ha explicat Sebastià Perelló, que diu que estimar pot ser un retour du refoulé, un arsenal de terrors que són amors i allò que els arruïna o una fantasia dark, impúdica, endimoniada i d’ortiga: una planta que punxa i una planta, també, que serveix per fer sopa i que serveix, entre d’altres, per reduir l’ansietat.
Sé que estimar no és una cosa immediata i que és només amb els anys que vas aprenent que cal una gran quantitat de patiment perquè el gresol cremi bé (això va dir-m’ho la mateixa amiga que em parlava dels homes dels continents allunyats). Ho sé i m’ho han explicat Marguerite Duras, Marina Tsvietàieva i Paul Celan, que van ser adúlters tots tres i que tots tres, tanmateix, s’estimaven les seves parelles diguem-ne formals. Duras s’estimava el marit a qui va treure del camp de concentració de Dachau amb l’ajuda del seu amant (un triangle comunista i preciós). Tsvietàieva entenia que el desig té tentacles i es va enamorar d’una miríada d’homes i dones sense que això, en cap cas, representés una infidelitat envers el seu marit (company de militància, de paternitat i de vida). Celan va estimar, que jo sàpiga, dues dones: una pintora amb qui es va casar i una escriptora amb qui va mantenir una de les correspondències epistolars més meravelloses del segle XX: allà, en aquelles cartes, hi ha desig i dolor, literatura i memòria, vida petita i règims assassins, filologia i combat cultural.
Si escric això, doncs, és només perquè penso que, tot i la subjectivitat intocable i sagrada de l’acte amorós, hi ha persones que, per la circumstància que sigui, estimen objectivament malament. Malament, és molt senzill, vol dir tot altre que bé. I bé, en aquest sentit, també és molt diàfan, i vol dir que procura una satisfacció, que no fa mal. Això, que sembla terriblement conservador, a mi no m’ho sembla. Hi ha persones que, per la causa que sigui (perquè arrosseguen una ferida històrica o perquè els agrada el cinisme i dedicar-se a fer mal), s’agafen com folles al que va proclamar Rodoreda al principi d’Aloma, que l’amor els fa fàstic. Persones que fan bandera i divisa d’estimar com qui porta un revòlver o com qui llença la brossa.
Dit això, i com que el que deia al principi és que volia parlar de les conseqüències polítiques (i potser emocionals) del desamor, trobo que és urgent que aprenguem a no jutjar-nos mai més. L’altre dia m’ho va dir una dona més gran i més llesta que jo: si t’han tractat malament, no t’hi tractis a tu dient que ets idiota. Vas triar malament, va afegir. Però es tracta d’entendre per què i per entendre-ho potser no cal estirar-se al divan sempre més. Potser només cal preguntar-se què d’un mateix va portar-te fins a un lloc verinós i impossible i què d’un mateix va desitjar construir-se una casa en un lloc de mentida i eixorc.
Malgrat tot, crec que l’amiga dels continents separats té molta raó. Sense pretendre fer una apologia del dolor que allibera, passar per relacions catastròfiques pot convertir-se en una lliçó política de primer ordre: no és només que mai més vulguis això per a tu des d’un punt de vista individual, sinó que no ho vols per a ningú i no ho vols, sobretot, per a la societat i el món. És una qüestió de justícia, de valorar la força infinita de l’amistat, de no oblidar la potència de l’autonomia i d’entendre, finalment, que desenamorar-se pot convertir-se en una revolució de debò.
I això, en aquest context, té un sentit important i senzill: desenamorar-se pot ser, encara que costi, fer un canvi radical. Un canvi que desmunta l’estat de les coses tal com estaven abans. Els seus costums encallats i les seves tendències antigues. Un canvi que toca l’arrel. I transformar-se està bé i és un aprenentatge polític perquè, com canta Mercedes Sosa, cambia lo superficial, cambia también lo profundo, cambia el modo de pensar, cambia todo en este mundo.
