«I aniràs lluny i passaràs penes i tribulacions,
superaràs proves i coneixeràs personatges misteriosos
i viuràs aventures de cada dia i alguna de fabulosa.
I un dia potser voldràs desfer el camí. I no podràs».
Roser Vernet
Diria que hi ha llibres que demanen que ensenyis les cartes si vols mirar de dir alguna cosa sobre ells, que t’exigeixen de fer explícites les condicions que determinen, en part, la seva lectura. Són llibres que demanen que et mullis des de la primera persona del singular que a vegades ofega i que, amb tot, és bonica perquè senzilla o complexa, desviada o real, sempre conté una dosi de veritat que ja es veu en el traç. Avui em sembla que Lo mig del món(Club Editor, 2023) de Roser Vernet és d’aquesta mena de llibres perquè no es pot abordar sense despullar-se una mica. Perquè no hi pots entrar si no és amb les mans ben obertes. Perquè no es pot dir allò que et sembla que diu sense explicar com llegeixes (amb el cos i amb la idea).
Em llevo a les set del matí després del miracle d’haver dormit vuit hores seguides (ara segueixo l’horari de les bèsties del bosc), esmorzo i me’n vaig a les Casetes del Garraf. Nedo una mica sense saber si hi ha meduses, surto de l’aigua i clavo Lo mig del món a la sorra. Faig una foto a l’estampa (la d’un llibre de secà en una platja), l’acompanyo de la llegenda "lo mig del món clavat a la sora i davant del mar", l’envio a la seva editora Maria Bohigas i la penjo a la xarxa. Llegeixo els tres primers capítols i sé que vull escriure alguna cosa del llibre. També sé que voldré relligar-ho amb Habitar la terra de Bruno Latour (Arcàdia, 2023) perquè em fa l’efecte que són dos llibres una mica germans. Si fa un temps Alejandro Dardik acompanya els llibres de Club Editor amb una tinta preciosa, el de Roser Vernet porta un dibuix misteriós d’Aina Bohigas a l’inici de cada capítol. Jugo a posar una paraula al dibuix —a manera de títol— i aquestes són les primeres que em surten: lloc, casa, camins i terra.
Aquestes, que són les condicions físiques i materials amb què començo a llegir —descansada, amb la panxa mig plena i davant del mar—, em porten a afirmar ja d’entrada que Lo mig del món és un llibre anticapitalista. Ho dic així pel broc groc i a manera d’eslògan (o de llindera per contemplar-lo tranquil com qui seu a la fresca un capvespre d’estiu per fer una tertúlia amb veïns). És anticapitalista perquè avança a una velocitat poc comuna que no té res a veure amb el ritme patològic de les nostres societats malaltisses de tanta solidaritat que desfan i de tant d’egoisme que coven. És anticapitalista perquè s’oposa a l’ecocidi actual («si mos furten l’aigua, mos furten lo riu, mos furten la vida. Mos maten, a foc lent, si voleu, però sense subterfugis»). És anticapitalista perquè el moviment que fa néixer les lletres és un moviment socialista i col·lectiu («si el lloc és la gent, la casa també. Hi ha persones que fan i que són casa»). És anticapitalista perquè la denúncia comporta proposta («espelinxats de la terra, unim-nos!) És anticapitalista perquè l’espina dorsal de l’acció (viure i escriure) no és l’interès ni el diner ni la destrucció que s’escampa, sinó l’amor.
Que l’amor sigui el centre gravitatori del llibre també vol dir que, més enllà de parlar de territori i costums i de natura i de lloc, aquest és un llibre que parla de relacions, de llibertat i de gent. «Per sobreviure i tenir espai per emplenar, cal buidar-se de tot lo que pugui ser un ròssec, un llast que freni excessivament [...] Cal desprendre’s també de les parts que arrelen massa, quan toca tornar a fer via»: què és això, si no un consell implacable per emprendre una separació amorosa que et permetrà tornar a enamorar-te de nou? ¿Què és això, si no la manera més sàvia per deixar de dependre d’un amor que encadena? ¿Què és, això, si no una manera de demanar, com Verdaguer, que doneu-me unes ales o traieu-me les ganes de volar?
El de Vernet és un llibre retrat (d’un món que comença a deixar d’existir) i és un llibre d’idea: conservar el planeta Terra s’assembla bastant a conservar l’amor i fer-ho, com em va explicar Martí Sales fa poc, des de la idea de biodiversitat (i no de monocultiu) no només és preciós, sinó que també és efectiu. Realista i molt pràctic.
Si a Lo mig del món es reflexiona sobre nocions tan antigues com ara la Terra i sobre nocions tan modernes com ara el no-lloc, la manera de fer-ho és bastint una espècie de periple existencial, de camins i de mapa, de constel·lació de moments en el món, d’arxiu d’un nomadisme complet o potser, simplement, de testimoni de vida o, fins i tot, d’autobiografia. Aquest gènere narratiu que se centra en els episodis principals d’una vida i que, acostant la literatura a la història, invoca estrepitosament la memòria. La seva intimitat i les seves deformacions. La seva capacitat per «afermar-se o diluir-se fins a la desesperació». L’intent de resseguir els meandres petits i les distàncies més llargues i la seva manera d’endur-s’ho tot per davant com les onades del mar, que vénen i van i esborren la petja i conformen petxines, còdols, caramulls de matèria i absències —coses que l’aigua expulsa i devora.
No és debades, en aquest sentit, que a la meitat del llibre Roser Vernet escriu un capítol sobre el concepte d’identitat en què em sembla que l’autora explicita, a la manera dels pròlegs de Víctor Català, les coordenades del lloc en què escriu. A través d’un desdoblament celanià (el poeta alemany parla des d’un jo líric que es dirigeix a un tu històric que també és ell mateix), Roser Vernet es diu que «et dius a tu mateixa» que potser l’escriptura del llibre es deu a «una veta de comediant heretada d’algun ancestre amic de la faràndula» o a «la secreta satisfacció pel suposat poder que confereix saber allò que l’altre no sap i que es pensa que sap». Entroncant amb Víctor Català («cadascun de nosaltres n’és un viver, d’éssers misterioses que es marfonen en l’obscuritat»), Vernet ens explica que la gent que passa pel carrer «no saben que no ets aquella que creuen sinó una altra». Però això, aquesta obscuritat de les identitats diverses que es concentren en una sola persona, no impedeix a l’autora de ser molt clara i directa: «no escrius cap novel·la ni t’inventes personatges de comèdia», sinó que «et disposes a viure situacions que posen a prova cadascun d’aquests espais propis que et configuren individualment i en societat» i «transites per aquell món de mons», per «carrers que has habitat sense haver-hi viscut mai» i «per aquells que mai no han estat casa teua tot i ser el teu domicili».
Des d’aquest punt de vista, diria que el llibre de Vernet és un llibre que allara, que dóna confort de llar a un paratge, que fa casa. «Cuitàrem a situar les esparregueres al paratge que volíem allarar», diu Joaquim Ruyra a La Parada. I Vernet, que aconsegueix fer dels fonaments una cosa gens fonamentalista i immòbil, es pregunta «qui ho va dir, que posar casa era esdevenir sedentari i estàtic perquè les orenetes hi facin niu?»
Que també les orenetes estan en risc és un cosa que Vernet no cal que escrigui clarament perquè ja ho diu tota l’estona: «l’escassetat esdevé riquesa per als que de la necessitat ne fan negoci. Negoci per als lladres del riu, extermini silent i ocult». Negoci per als lladres de la Terra i del món.
Que la gent vagi perduda davant la qüestió ecològica, cosa que impedeix una reacció ràpida davant d’una situació que tothom sap que és catastròfica, explica Bruno Latour a Habitar la terra, es deu al fet «que continuem estant al món com abans [...], un món de l’abundància i del confort», però «aquest ja no és el món on ara ens trobem», sinó, més aviat, en un món de l’abundància per pocs, de la penúria per molts i de la destrossa pertot. Davant d’això, Latour, que posa en relació diferents objectes de recerca (des del dret a la tecnologia, des de la ciència a la filosofia, des de l’art a l’ecologia i des de la religió a la sociologia), considera que la seva feina «és exagerar, anomenar les coses». Perquè contra tot pronòstic, afirmar que el final de la modernitat i la catàstrofe ecològica són aquí entre nosaltres pot tenir més a veure amb l’esperança i la vida que amb la fallida i el derrotisme. Diria que això (assumir que el repte del pensament polític actual és el de pensar des del cor del drama, de fer-ho col·lectivament i de gosar especular des de la imaginació més radical i imprevista) també és el que passa a Lo mig del món: entomant des de la literatura (i amb una llengua que es fa dir amb veu alta de tan precisa com és) el problema mundial de l’aigua, Vernet es pregunta «¿de qui és l’aigua escassa que encara cau del cel? ¿I la que baixa riu avall? [...] N’hem fet ús sempre. N’hem fet abús d’un temps ençà, massa ja. Seguir fent-ho és un crim. Seguir permetent que ho facin, una complicitat [...] Som en un país que sempre enyora i espera l’aigua, com la palmera... [...] Però l’aigua mos la furten i el foc ja ho socarrima tot».
(Acabo aquest text en el moment en què la conca del Mediterrani crema: incendis sense control carbonitzen Grècia, Itàlia i Algèria. I sí, «l’única certesa és aquesta: lo món s’acaba. La resta és certesa moral, o és mentida».)
1ª edició: setembre de 2023
© 2023, Roser Vernet Anguera
© 2023, Club Editor 1959, SLU
