Més o menys a la meitat del Poeta delle Ceneri, Pasolini passeja pels volts d’un promontori buit d’ànimes. Fa sol, el cel és blau, hi ha una mica d’asfalt i es troba amb un noi tèrbol que té la pell pàl·lida i que porta uns cabells frondosos de dona. A Pasolini li sembla recordar que, quan el va veure per primer cop, anava amb davantal. I del que l’any 1966 sí que n’està segur, que és quan escriu aquest llibre, és que aquest noi tenia «una certa innocència folla en els ulls / de sant obstinat, de fill que es vol igual / a la bona mare» i que li va fer un efecte de «pobre obsés», al qual «la ignorància donava seguretats tradicionals».
És aquí, en aquest moment, que començo a llegir el prodigiós poema autobiogràfic de Pasolini en silenci. L’havia començat a rellegir a casa i, tot i tractar-se d’una poesia narrativa que fuig conscientment i voluntàriament de la lírica, la necessitat de dir-lo en veu alta no només se m’havia fet necessària, sinó també urgent. En el moment del noi que apareix per primera vegada com algú exempt d’impuresa i de culpa, com algú venerable i com algú canonitzat per l’Església catòlica (així és el noi, el sant del promontori que s’alça entre algunes herbotes de tardor encara estivals), en aquest moment no llegeixo en veu alta perquè sóc al tren envoltada de gent. Al costat tinc una dona que dorm. Al davant, una criatura que implora a la seva mare que li deixi mirar un capítol de no sé què i una mare que li diu que no amb una seguretat magistral i dolcíssima. De tant en tant, la criatura em mira. Sempre és així: són elles, les criatures, que copsen què passa amb uns sentits que en general els adults hem transformat en una cosa complexa o absurda, refinada o grotesca, però sempre menys immediata i menys certa. De cop ho entenc: la criatura s’ha adonat que no dic «una certa innocència folla en els ulls» en veu alta, però que voldria fer-ho. Moc els llavis i el que emeto és un silenci que aquesta persona petita ha sentit allà enmig de la turba.
El poema que Pasolini escriu als quaranta-quatre anys i que comença evocant uns soldats que traginen per un bosquet de putes i que es pensen que l’escriptor, sempre tan elegant i atractiu, en té vint-i-quatre, és un poema que defuig conscientment la lírica. Un poema, per tant, que, de manera programàtica, demana al lector de no ser cantat ni acompanyat de cap música: «us he explicat aquestes coses / en un estil no gens poètic / perquè tu no em llegeixis com es llegeix un poeta». Un poema, que tot i la primera persona del singular (en això coincideix amb el gènere líric), es vol eixut i directe, sense volteres sentimentals, sense extravagàncies romàntiques, sense emocions que desbordin. Un poema que no es vol ditirambe ni psalm ni romanç ni balada. Tampoc elegia ni oda. Tampoc un poema que honori —ni els déus ni el marxisme ni la precarietat ni el dialecte friülà ni la bondat de la mare ni la sexualitat desenfrenada ni el llenguatge del cinema, encara que tot això, ja ho sabem, sigui el pal de paller d’una vida molt dura i preciosa.
Això, aquests temes, els fonaments de la vida de Pasolini, hi són perfectament explicats, però no hi apareixen perquè els lectors fem pamflets ni propaganda ideològica. El que em sembla que podem fer amb aquest text, si de cas, és política —una cosa ben diferent a la publicitat del sistemes d’idees econòmiques, polítiques i socials que professa cadascú i que té a veure, més aviat, amb la manera com ens relacionem amb el món i amb els homes, amb la manera que tenim d’enclavar-nos en la vida material i concreta, amb la manera com ens comprometem a través de la paraula i l’acció.
Això, l’odi al feixisme, el menyspreu a la burgesia racista i classista, la consciència que, tot i haver malviscut a la perifèria de Roma, ell mateix és un petitburgès ple d’amor i cultura que pot arribar a comparar-se amb Rimbaud i que encara que parli de floretes càndides i blaves la seva paraula sempre portarà contundència i rigor i gairebé diplomàcia i futur i que pot formular expressions tan intel·ligents com la de «la gran poesia de la impoecitat» perquè no és més que «un privilegiat poeta marxista que té [...] moralisme a bastament per condemnar» i un subsòl existencial que li permet d’afirmar que «la droga, el fàstic, la ràbia, el suïcidi i la religió són l’única esperança que queda» en el món de després dels grans totalitarismes del xx; això, aquesta amalgama cultural, material i vital és indestriable, crec, de l’extrema necessitat d’agafar-nos al peu de la lletra el que diu: que no el llegim com es llegeix un poeta.
Jo no tinc ni idea de com es llegeix un poeta. Sí que sé que el lloc històric comú és que es llegeix de manera afectada i una mica histriònica i a vegades, fins i tot, com si es llegís un oracle o una prèdica capellanesca. Però si avui rellegeixo El poeta de les Cendresés, justament, perquè no vull llegir així cap poeta —ni els que m’agraden ni els que no.
Tampoc no sé, ara que ho penso, què és un poeta. És el mateix que li passa a Maria Aurèlia Capmany amb les dones, que diu que no té cap interès per saber què és allò que la dona és perquè això, per a ella, condueix a una recerca d’unes essències que, com gairebé totes, acaben simplificant malament i essent perilloses. A vegades un poeta s’assembla més a un novel·lista o a un fuster que no pas a un altre poeta —i crec que això és bastant veritat i que dinamita les suposades volteres immutables i metafísiques de la poesia (aquelles que tant li agradaven a Heidegger i aquelles que, en darrer terme, consideren que el poema és un ens abstracte que poca relació té amb el subjecte).
M’agrada pensar, de fet, que el poeta no existeix com a categoria, com a tipus, com a condició. L’únic que sé és que hi ha homes i dones concrets que fan poesia diferent, insòlita, singular. I que això no els uneix de cap manera especial. I que avui m’imagino que Marguerite Duras i Pier Paolo Pasolini són molt més germans que aquest darrer amb qualsevol altre poeta. Duras, que explica que no pensa res en general de res, excepte de la injustícia social, explica també que la literatura es deu al silenci dels anònims. Pasolini, per la seva banda, afirma que té molta més importància posseir quatre lires per fer-se afaitar que no pas ser un pou de ciència i erudició. Pasolini i Duras ajunten l’art i la vida material fins al darrer alè, fins les darreres conseqüències: Pasolini és assassinat l’any 1975 perquè els seus valors i la seva llibertat sempre van incomodar i Duras mor alcoholitzada després de viure l’experiència d’un amor deportat als camps de concentració de Buchenwald, Gendersheim i Dachau i després, també, de viure diferents casos de violència sexual.
Del Poeta de les Cendres (traduït al català per Gerard Cisneros i publicat a Edicions Poncianes el 2022), avui m’interessa això, aquesta característica oral, aquesta particularitat sonora, aquesta propietat acústica, aquesta necessitat i urgència de dir-lo en veu alta. Avui d’aquest llibre de Pasolini el que m’interessa és ficar-me «el sant obstinat» i «la innocència folla» a la boca. Llepar-los. Mastegar-los. Clavar-los los dents. Barrejar-los amb saliva. Empassar-me’ls. Ennuegar-m’hi, si cal. Que em recorrin la gola i se m’escampin pel cos. I això, ho sé, també és una mica pornogràfic. Però em sembla que ja està bé que així sigui perquè el mateix Pasolini ens explica que allò que l’ha portat a conèixer els seus semblants són la seva timidesa i el desig desenfrenat del plaer sexual.
Acabo amb un altre poeta, no italià, sinó xilè: «fornicar es un acto literario», escriu Nicanor Parra a Las cartas del poeta que duerme en una silla.
"Deixa’m que hi pensi" és una secció de Blanca Llum Vidal en què reflexiona a partir de llibres i lectures diverses.
