Ahir una amiga em va demanar que pensés en l’últim sopar. Tot i dir-m’ho tranquil·la, així de grossa, de terminal, d’exagerada, d’apocalíptica o potser de seriosa i realment important va ser la proposta. Perquè no em confongués, va posar especial èmfasi en l’article definit, el que s’utilitza per referir-se a coses concretes. No em convida a pensar en un últim sopar perquè aquesta construcció gramatical no deixa d’encloure una certa contradicció: si és últim vol dir que no n’hi ha cap més al darrere o després, però que sigui un indueix a pensar que n’hi pot haver un altre de diferent, de darrer àpat nocturn.
El sopar de la meva amiga no té res a veure amb el de l’Evangeli de Joan, on Jesús anuncia que un dels seus apòstols el trairà. La imatge que m’imagino tampoc no té trets renaixentistes: ni hi ha un domini extrem de la perspectiva i l’espai ni per darrere s’albira l’Edèn que il·lumina l’escena ni hi ha cap personatge que, presidint-ho tot, seu enmig. En el nostre sopar, potser la gent es disposa en rotllana o, més aviat, en garbuix, en caos, en confusió, un per aquí i un per allà, asseient-se com pot a peu dret.
Em va demanar, a més, que pensés en alguna cosa que em penedeixo de no haver fet a la vida per compartir-ho aquell dia, en el que seria una trobada improvisada d’amics amb una intenció contundent. Algun fracàs, alguna frustració, alguna punxa clavada a l’esperit o al cervell.
Ella, que té tendència a volar i a fer experiments amb la vida i amb l’art, també té un peu arrelat a la terra i una mirada rigorosa i austera. Diria que passa pocs dies sense pensar en la concentració de gasos d’efecte hivernacle que hi ha a l’atmosfera, en l’augment de la temperatura global, en l’ús intensiu de combustibles fòssils, en els canvis de precipitacions i de nivell del mar, en l’expansió de les zones desèrtiques, en les sequeres, en la destrossa dels ecosistemes, en la fam, en la migració i en la desigualtat que s’eixampla.
Mentre penso què voldria haver fet i no he fet —ja sigui per mandra, per por, per impossibilitat material o pels meandres estranys que dibuixa la vida—, m’adono que em seria més fàcil de pensar-ho al revés, de triar una cosa, per senzilla que sigui, experimentada com un triomf, com una victòria, com un regal que per res del món canviaria, com una experiència fonamental i feliç.
La tria que faig és immediata i directa: haver tingut un fill, haver-me convertit també en mare, haver presenciat el misteri de l’aparició del llenguatge i una tendresa sense cap precedent, haver compartit decepcions i preguntes i desitjos i jocs amb un ésser petit que ho té tot per davant, haver intentat ensenyar que la llibertat és sagrada i a vegades agresta, que les relacions són complexes, que la felicitat potser no és un estat permanent, però que, tot i Camus i la condemna de Sísif, val la pena de viure aquesta tempesta fugaç i tan plena que una vida pot ser, haver mirat de transmetre valors, memòria, moltíssim amor i, en paraules de Delphine Horvilleur, la mateixa ambigüitat de la transmissió —en la mesura que la no pertinença condemna a mort i l’excés de pertinença a no ser mai un mateix.
Després penso que ella, la meva amiga, ha decidit que de fills no en tindrà. Amb lucidesa, voluntat i consciència, no serà mare ni afegirà una baula a la cadena dels ancestres ni lligarà el cordó umbilical al futur.
Al cap de cop, llegeixo que les criatures perden pes en la població de Barcelona i que en el 78% de les llars no hi viuen menors. Si sostenir la vida material cada cop és més complicat, si la precarietat s’estén com un fong, si l’emergència climàtica és un fet objectiu i palpable i si el capitalisme devora la justícia i la solidaritat a aquesta velocitat vertiginosa i atroç, és una dada, aquesta, que no sorprèn gens ni mica. Com tampoc no m’estranya que ella, la meva amiga, a qui m’imagino sent una mare intel·ligent i fantàstica, es planti, convençuda, per dir que prou, per dir que no. La seva és una decisió que no només és especialment coherent, sinó també racional, poderosa i valenta.
Enfront d’una de les preguntes que em semblen més importants i més polítiques del present, la de tenir fills o no, hi ha qui considera, per militància climàtica, que portar més criatures a un món com aquest és un acte egoista i injust pel planeta. Hi ha qui, en canvi, defensa la maternitat i la paternitat perquè les considera una fita important, una resistència a l’individualisme, un impuls contra la desesperança, un incentiu per mobilitzar-se.
Jo, que ja he triat, assumeixo que no tinc resposta a la pregunta. Perquè això, aquest fet que trasbalsa i remou l’existència fins a tots els extrems, és tan complex i tan íntim, tan sofisticat i salvatge, que potser només es pot decidir a cops de rampell i, alhora, amb un peu sempre a terra —que és la mateixa actitud amb què viu, amb què decideix i amb què crea la meva amiga.
