«Sembla una broma, però soc la seva dona.» Han passat molts anys des que Déu la va escollir per casar-s’hi: una noia de disset anys, que renuncia a la vida terrenal perquè entén que Déu l’està salvant. El llibre que escriu d’amagat, però, és el testimoni de la seva insurrecció.
La dona de Déu, d'Amanda Mikhalopulu (traduït per Mercè Guitart i publicat per Raig Verd), és una meditació sobre qüestions de poder, dominació, veritat i creença, i sobretot del poder de la literatura per crear un espai de joc imaginatiu i de llibertat defugint respostes simples. Qui pot explicar la història i per què? I què li devem a l’Altre en la construcció de la nostra pròpia narració? Amanda Mikhalopulu ha estat traduïda a més de vint llengües arreu del món i és una de les autores gregues més reconegudes. La seva obra ha guanyat diversos premis i se l’ha qualificat com a «sense por d’impulsar els límits del seu ofici», original, intel·ligent, sorprenent i brillant.
Us n'oferim un tast i en sortegem quatre exemplars. Per participar-hi teniu diverses opcions. La primera, per les xarxes socials: a través d’aquest post d'Instagram, Facebook i Twitter; i la segona, apuntant el vostre mail a l’opció que us oferim al final de la peça. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possiblitats tindreu de guanyar. N'anunciarem els guanyadors el dilluns 30 de setembre.
El dia del meu aniversari li volia fer, l’una rere l’altra, totes les preguntes que se m’havien quedat encallades al cor. Per què venim al món? On som ara? Per què m’has triat? Què se n’ha fet, de les teves dones anteriors? Has conegut altres humans? On són els meus pares? Com vas crear el món? I per què el vas crear així i no d’una altra manera? Et senties sol abans? Has estat sempre sol? Tenies un pla preestablert o anaves avançant per instint? La teva aspiració inicial era una altra? Et vols justificar d’alguna cosa? Existeix el Diable? Hi ha altres déus? Què significa per a tu ser omnipotent? Ho ets? I, si ho ets, com és ser-ho? No hauríem de tenir diaris a Casa? Ets moralment actiu? En quina mesura intervens, si és que intervens? Què en penses, dels profetes de les religions? A quina espècie pertanyen els àngels? Quina llengua parlen?
Només vaig dir:
—Quants anys viuré?
Em va llançar una mirada glaçada. Estàvem asseguts l’un davant de l’altre, amb un tall de pastís cadascú al plat. No m’imaginava que el dia del meu aniversari em miraria així. Quan em posava tossuda o provocadora, normalment s’aixecava i se n’anava. Aquesta vegada no es va moure de lloc. Va continuar mirant-me amb la seva mirada terrible. Els globus dels ulls li brillaven. La barba se li havia petrificat.
Vaig abaixar la mirada cap al plat.
—Creus que soc irrespectuosa?
—Crec que ets jove. Molt jove. No soc cap endeví ni cap bruixot. Ho entens?
Vaig moure el cap.
—Entenc que no vols que et confonguin amb un bruixot o un il·lusionista. És injust que tergiversin el significat de la teva intervenció.
—La injustícia és un concepte humà. Ve de la mania que teniu de trobar solucions profitoses.
—Sí, però jo no parlo de mi, parlo de tu. El fet que no creguis en els miracles potser vol dir que no tot és possible, oi? Ni tan sols en tu. O és que potser és una manera de castigar-te a tu mateix per la teva omnipotència?
Se li van afuar els ulls.
—En l’Apocalipsi és el mateix ésser qui es revela. I tu ara t’has revelat. El teu neguit és…
Vaig completar la frase jo mateixa:
—Humà.
Des d’aquell vespre tot va canviar.
La dona de déu
© 2019, Amanda Mikhalopulu
© de la traducció del grec, Mercè Guitart
© d'aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2024
