Redacció
Foto: Ciao Anita
Al replà hi havia un callament,
temorec com de greu cosa invisible
en una mena de pietat, no.
No era això. Al silenci del replà,
s'hi sentien, entorn meu i de qui m'hi era
la colla i companyia, unes primes
ombres d'això que anomenem "tendror".
Trigaven a obrir la porta alta,
de llenyam vermell, fosc i enfitat
pel verrim vell, gomós, de les boirades
del port, que era a tocar. Posà una mà,
sense dir res, damunt la meva esquena.
Un espatlló em va estrènyer, allò
de donar-me entenent que coneixia
la casa, la patrona, molts clients.
Sota la pell vaig jo pensar i sentir
que la tendror era un fenomen fondo,
real, originari: aconseguia
que un home es pogués sentir petit
davant l'altra persona i el menava
a agrair sense els llavis que l'Altre
el tractés com a un ésser petit,
perquè la luxúria és la cara contrària de la tendror.
