Josep Ramoneda
A la revista El Món d’Ahir hi trobem bons narradors que escriuen sobre el passat. L’objectiu principal no és analitzar la història, sinó fer-la reviure a través d’escriptors que hi apropen la lupa. Amb un títol que ret homenatge a Stefan Zweig, cada trimestre se’n publica un número articulat per un tema: La infància, L’atzar, El cosmos, Feliços vint, o el darrer, Futur.
"Les grans malvestats del segle XX i els riscos socials, econòmics i ambientals derivats de les successives revolucions tecnològiques han convertit el futur en una obsessió, no només per als pensadors, sinó també per als científics, els polítics i totes les persones interessades en el fet col·lectiu. En les circumstàncies actuals, cadascun de nosaltres sap que els nostres plans individuals són tan fràgils com els de la lletera del conte. Però com a espècie no ens podem permetre el luxe de no fer plans. La conquesta de la consciència del temps, de l’empatia no només amb els nostres congèneres presents, sinó també amb els que encara no han nascut, és un regal preciós, commovedor, tot i que ens genera neguits i angoixes. El futur també té una història. En aquest número intentem acostar-nos-hi amb un doble interès, una curiositat en dues direccions: la nostra, envers els que ens van precedir, i la d’ells, envers nosaltres i els que ens han de seguir", escriu Toni Soler, director de la revista que aquest cop s'articula amb articles d'Antonio Baños, Sebastià Roig, Íngrid Guardiola, Toni Vall o Martí Domínguez (aquí els podeu consultar tots). Us oferim un tast de l'article "L'acceleració i els límits", de Josep Ramoneda.
La idea de futur és gairebé una contradicció en els termes, si ens referim a la condició humana. Un ésser que neix, creix i mor en un tres i no res i que està dotat dels instruments necessaris per tenir consciència d’aquesta realitat. El futur forma part de l’esforç dels humans per trobar sentit a la vida. Per no assumir l’instant de pas que és la nostra condició i que ens confereix una certa pulsió tràgica.
De petits ens diuen que ens hem de llaurar un futur i l’expectativa passa de l’individual al col·lectiu, en forma de futur de l’espècie humana com a suma i prolongació del destí de cadascú. Durant molt de temps la idea de futur s’ha projectat en el dia després. I és el mite religiós de la salvació: el nostre futur no és aquí, és en la transcendència i fins i tot en el retrobament en el més enllà. Però davant de les limitacions de la nostra condició el futur s’ha fet carn, per la via del procés científic i tecnològic. El futur és la il·lusió de la millora de les condicions de vida de la humanitat, que ha anat agafant consistència en l’espectacular creixement d’esperança de vida dels humans, que a Europa s’ha més que doblat en un segle. Al 1900, a Catalunya era de 31,6 anys i ara és de 84,3.
El futur de la humanitat no és un destí escrit o governat des de fora, sinó que té molt a veure amb el que nosaltres fem i amb les pròtesis que puguem construir per millorar la nostra condició. De fet, la idea de futur en els termes actuals és filla directa del progrés científic (i, per tant, tecnològic), que ha permès un millor domini sobre l’entorn i, potencialment, unes millors condicions de vida. A cavall de la ciència, la idea de progrés —i, per tant, l’atenció a tot el que apunta uns passos més enllà de la nostra vida— s’expandeix durant la Il·lustració i amb les revolucions americana i francesa.
El futur anirà prenent cos, més enllà de les fantasies transcendentals. El progrés és un relat en què, com en tota experiència humana, s’ajunten la raó i la fabulació. I és cíclic en funció sovint de les conseqüències no desitjades dels avenços científics. La ciència ens està dotant d’unes pròtesis que en certa manera ens desborden. Perquè, com tot instrument —un ganivet pot servir per tallar pa o per matar el veí—, depèn dels usos que se’n faci i de la capacitat de prevenir els riscos que deriven de la seva potència. Els efectes dels nous instruments són cada cop més il·limitats, més incontrolables. ¿Això què vol dir? Que en la mesura en què el ciment de les societats humanes és el que en diem poder —aquesta diferència de potencial que passa entre les persones, entre els grups, entre tot allò que és relacional—, les capacitats per fer i desfer en cada moment determinen l’experiència compartida. I d’aquí la necessitat de crear institucions que permetin governar les societats. Que inevitablement concentren formes de poder i dominació: econòmica, social, política.
El progrés científic hauria d’estar al servei de tots, però la tendència és que els més forts acumulin capacitats i no sempre les utilitzin degudament. I això explica que la reputació del futur pugi i baixi. I que hi hagi moments de grans expectatives i altres de grans frustracions o senzillament d’inquietud i de perplexitat perquè els instruments —que haurien d’estar al nostre servei— ens espanten. A vegades tenim la sensació d’haver-nos dotat d’unes pròtesis tan poderoses que ens entra el pànic i se’ns enfosqueix el futur. ¿On anirem a parar?
Podeu llegir l’article sencer comprant la revista aquí i us n’enviaran l’exemplar a casa, o, si ho preferiu, us hi podeu subscriure aquí.
