Maria Nicolau
A la revista El Món d’Ahir hi trobem bons narradors que escriuen sobre el passat. L’objectiu principal no és analitzar la història, sinó fer-la reviure a través d’escriptors que hi apropen la lupa. Amb un títol que ret homenatge a Stefan Zweig, cada trimestre se’n publica un número articulat per un tema: La infància, L’atzar, El cosmos, Feliços vint, o el darrer, Dolç.
L’espècie humana ha mirat d’endolcir la seva dieta des de sempre, empesa inicialment per la cerca d’una font eficaç d’energia, que es trobava de forma natural en la fruita, la mel i en altres productes vegetals. Amb el pas dels segles, aquesta estratègia de supervivència va esdevenir una addicció, a mesura que les civilitzacions van ser capaces de purificar el sucre. La història del dolç ens convida a buscar-lo en la gastronomia, però també en l’art, en la literatura i en l’amor. I és el que fa aquest número, en què trobem articles d'autors com Antonio Baños, Miquel Cabal i Guarro, Llucia Ramis o Joan Fontcuberta. Us oferim un tast de "La dolça vida", el text de la cuinera Maria Nicolau. I sortegem dos exemplars d’aquest número: hi podeu participar a través del post d'Instagram, de Facebook o de Twitter, o enviant un mail amb el vostre nom i cognoms i amb el títol El Món d’Ahir a [email protected] *. Les guanyadores són Mimar Marcos i Bel Milan.
Com un bypass del sistema digestiu, que feia innecessària la transformació de l’hidrat de carboni complex en energia, el sucre es va convertir en un substitut barat del menjar, un garant de l’aportació de benzina als músculs dels qui treballaven a les fàbriques i, per tant, de les fàbriques mateixes, i en un estímul de la productivitat dels obrers per la seva capacitat de fer amable la ingesta d’estimulants com el cafè i el te. Gràcies al sucre, l’hora del dinar es va poder transformar en els cinc minuts del cafè.
El fenomen de la reducció de la fabricació domèstica de pa, per exemple, és representatiu d’aquest canvi d’un sistema de cuina tradicional, car en combustible i en temps, cap al que avui en dia anomenem menjar ràpid. Les conserves ensucrades que es podien guardar un temps indefinit sense refrigeració, barates i atractives per als menuts de casa, van substituir les farinetes, els pans amb mantega i els guisats, de la mateixa manera que el te va prendre el lloc a la cervesa casolana. A la pràctica, aquests aliments van permetre en certa mesura l’alliberament de l’esposa assalariada de la preparació d’un o dos àpats diaris, alhora que proporcionaven a la seva família grans quantitats de calories barates.
A tot el món, el sucre ha ajudat sempre a omplir el buit calòric dels treballadors pobres, ha estat el rei del descans del treball industrial, acompanyat del tabac, amb el seu efecte adormidor de la gana. La munió de canvis com aquests que el sucre va comportar són part integral de la transformació econòmica i social del món modern. Sense sucre no hi ha ni revolució industrial ni capitalisme com el coneixem. Sense la nostra predisposició natural innata per la dolçor, el protagonista d’aquesta història no hauria estat el sucre.
La dolçor ocupa en el nostre món un rol en algun punt entre l’esca del pecat i la pastanaga del burro. És el mecanisme que la indústria, múrria, ha utilitzat sempre per fer-nos atractius els seus productes pobres en nutrients. I de culpa, el sucre en concret, no en té cap, de fet. No hi ha evidència científica concloent que el consum de sucre tingui conseqüències negatives directes per a la salut. El que fa el sucre és desplaçar la resta d’aliments i oferir, a canvi, només calories buides. Si el sucre és banderola, senyal, i per menjar sucre deixem de menjar fruita, llavors ens estem afartant només de banderoles, com si del pintxo de la barra del bar ens en mengéssim l’escuradents i deixéssim la resta, per dir-ho de forma planera.
Podeu llegir l’article sencer comprant la revista aquí i us n’enviaran l’exemplar a casa, o, si ho preferiu, us hi podeu subscriure aquí.
En aquest número trobareu articles de Pius Alibek, Antonio Baños, Miquel Cabal Guarro, Marc Casanovas, Martí Domínguez, Lizbeth J. Chaviano Pérez, Joan Fontcuberta, Valèria Gaillard Francesch, Carme Gasull, Olga Jornet Vegas, Manel Lucas, Purificació Mascarell, Paula Molés, Maria Nicolau, Samuel Pepys, Toni Pou, Llucia Ramis, Jordi Roca i Xavier Theros. A més a més, hi han col·laborat artistes, il·lustradors i fotògrafs com Juan Cris, Pere Llobera, Miguel Lorenzo, Andrea Maresch, Fátima Moreno, RUN Design i America Sanchez.
El Món d'Ahir, 25. Hivern del 2023.
"El Món d’Ahir" és una secció per donar a conèixer articles concrets de la revista del mateix nom.
