Foto: Engin Akyurt
La realitat econòmica, social i cultural del país ha canviat, i nosaltres també. Hem canviat la nostra percepció del món, de la vida, de la mort, de les pròpies vulnerabilitats, de la realitat crua que vivim. Hem pres consciència de la fragilitat social en què estem immerses. I prendre consciència de la fragilitat i la vulnerabilitat d’un mateix –i del conjunt de la societat– és un procés de canvi que pot esdevenir dolorós. Perquè pot generar tensions si no s’afronta amb les eines necessàries que sovint desconeixem perquè ningú ens les ha ensenyat. I encara s’accentua més el patiment que genera aquest conflicte intern quan hi ha massa coses que no s’entenen, quan s’hi suma la frustració de sentir i tenir gairebé la certesa que si certes qüestions s’haguessin abordat d’una manera diferent aquest dolor seria menys dolor, aquesta vulnerabilitat seria menys vulnerabilitat i, per tant, aquesta frustració, seria menys frustració. Així podríem viure i no només sobreviure a nivell material i emocional.
Sentir por, ràbia, impotència, desconfiança o desesperança és esgotador per a qualsevol i pot acabar derivant en un sentiment d’apatia i desafecció que, prolongat en el temps, pot produir-nos un trastorn psicològic. Per això no podem mirar a una altra banda, perquè ho sentim, i resistir-nos-hi no farà que aquestes emocions desapareguin, al contrari. I és important repetir-nos sovint que no està ni bé ni malament sentir-nos d’una determinada manera, que allò imprescindible és què en fem, d’això.
Alhora, a la manca de comprensió d’algunes mesures restrictives fruit de la pandèmia, s’hi suma l’impacte mateix d’aquestes en la nostra emocionalitat; que les condicions econòmiques tenen una relació directa amb la salut mental de les persones està a bastament demostrat. Així doncs, és imprescindible que si s’apliquen mesures que van en detriment del sosteniment econòmic de les famílies es garanteixin les ajudes necessàries per assegurar que podrem arribar a final de mes, que podrem viure amb dignitat. Perquè sí, no mentim quan afirmem que la nostra salut mental està en perill des que naixem perquè no ens eduquen per tenir-ne cura. Sovint no sabem què passa dins nostre, ni com podem controlar o tenir mecanismes de protecció per generar-nos benestar, per enfrontar-nos a allò que ens genera dolor, per actuar de manera intel·ligent davant de la dificultat que suposa viure.
Se m’accelera el cor, se’m fa un nus a la gola, tinc ganes de plorar, tinc pensaments negatius sobre què vindrà, imagino les imatges i els moments concrets i què farà aquell o aquell altre. Sento por. I què faig? Em quedo paralitzada? Primer, respiro. Després, puc mirar què és el que em genera por. Hi ha una amenaça real? Si és que sí, quines accions puc fer per afrontar aquesta realitat? Puc traçar un camí? Puc demanar ajuda? Si és que no, per quin motiu això em genera por? Quin pensament me la produeix? Quines experiències he tingut abans que fan que ara connecti amb això? I té sentit que ara em torni a passar el mateix o és una construcció meva? Fer-se preguntes i contestar-les, canviar la perspectiva i les accions que fins al moment he utilitzat –i sovint no han funcionat– per donar resposta al que em passa és un procés necessari però que no és gens senzill per a la majoria de nosaltres. Per això, avui, cal parlar de pla de xoc, social i econòmic però també emocional. Cal educar en la resiliència individual i comunitària i, per fer-ho, cal obrir el món que tenim ben endins. La vulnerabilitat és humana, les emocions són imprescindibles; escoltar-les, atendre-les, comprendre-les és més necessari que mai per part de les institucions públiques, per part de les comunitats, per part de les persones que tenim a prop.
La resiliència és la capacitat d’adaptar-nos i sortir reforçades com a persones i col·lectius dels cops que rebem de la vida i del sistema. Per construir-la cal consciència sobre nosaltres mateixes, autonomia emocional, regulació i habilitats per abordar els canvis i conflictes. Això va d’escoltar-se, de sinceritat, d’autoestima, de confiança, d’esperança i d’empatia sobretot. I aquestes emocions es poden aprendre a sentir, de la mateixa manera que aquestes habilitats no les desenvolupem per naturalesa i cal treballar-les per poder-les tenir; perquè, com diu Marina Garcés en un dels seus textos de filosofia de guerrilla, “que passi alguna cosa al llarg de la vida té a veure amb tres potencialitats creatives: la d’obrir (obrir possibilitats de vida que abans no existien), la de significar (produir significats nous o diferents) i la de decidir (prendre una posició que no deixarà les coses tal i com estaven)”, i d’això mateix va la resiliència. Aquesta requereix trobar, també en les nostres emocions, la resposta del que volem canviar, del que necessitem canviar i del que canviarem. I això només ho podem fer en col·lectiu i acompanyades. I sí, aquest és un procés imprescindible per poder dibuixar un present i un futur on el patiment no sigui tant patiment, en el qual puguem promoure l’alegria i en el qual nosaltres siguem subjectes conscients que tinguem la capacitat de generar-nos benestar a nosaltres mateixes i a la gent que ens envolta. Un procés, en definitiva, que ens permeti obrir nous escenaris per sobreviure, però sobretot, per viure.
