Clarice Lispector va enviar una carta a la filla d’un amic, a l’Andréa Azulay, sabent que li agradava molt escriure i que ho feia sorprenentment bé. Li deia: “Has de saber que ja ets una escriptora. Però no hi paris cap atenció, fes com si no ho fossis. El que desitjo és que siguis coneguda i admirada només per un grup de gent delicat però ampli, espargit per tot el món. Espero que mai no aconsegueixis una popularitat cruel, perquè és dolenta i envaeix la sagrada intimitat dels nostres cors. Escriu sobre els ous, perquè funciona. També serveix escriure sobre estrelles. I sobre l’escalfor que ens proporcionen els animals. Envolta’t de protecció divina i humana, tingues sempre un pare i una mare –escriu el que vulguis sense preocupar-te de ningú més. M’entens?”. I s’acomiada: “Un petó a les teves mans de princesa”.
Lispector també havia estat una nena. Havia crescut amb la malaltia de la mare, l’havia perduda, havia descobert que tothom en necessita una, havia començat a escriure històries. No ho feia per fugir de res. Ho feia perquè ja era una escriptora. Batejava les rajoles de la dutxa i posava nom als llapis i plomes que tenia. Enviava a revistes els seus relats de nena, però no els hi publicaven perquè eren sensacions. I allí només publicaven històries que començaven dient: “Hi havia una vegada...”. Aleshores, podríem dir que Lispector va créixer, va escriure una novel·la fulgurant amb vint-i-tres anys, es va casar amb un diplomàtic, va viatjar pel món enyorant casa seva, Brasil, li va costar déu i ajuda tornar a publicar, ho va fer, es va divorciar, va estimar els seus fills amb devoció, va escriure encara més i es va convertir en una llegenda. “Escric per salvar la vida d’algú, segurament la meva pròpia vida”, va dir.
Sabia molt bé que l’experiència sublim és perillosa i que, de vegades, cal deixar d’escriure de tant que fibla al cor. I que si hi ha una cosa més perillosa que l’escriptura és esdevenir una llegenda, perquè aleshores una se sent com una flor ofegada de tant que l’han regada. Així ho va dir ella, que se sentia com una flor que havien regat massa. Tota moixa i exhausta i ullerosa. Lispector era supersticiosa i cabalística, misteriosa i suggerent, llestíssima i discreta, estrangera i forana del món que li havia tocat viure, enemiga de l’obvietat, tothora fugant-se. Escrivia amb intensitat i després callava durant un temps. Callava quan la vida se li feia insuportable, confessava, quan havia de buidar el cap perquè alguna cosa nova nasqués, si és que naixia. El seu psicoanalista, el pare de l’Andréa Azulay, explicava que cap dels seus pacients la consumia tant com ella. Quan ell li va demanar d’interrompre la teràpia, Lispector li va suplicar que no ho fes. Van provar de fer unes sessions en grup perquè Lispector sortís d’ella mateixa, però es van omplir de curiosos, de fans i de lectors empedreïts de la seva obra: s’havia convertit en una llegenda i no hi havia lloc per a tanta aigua.
Escriure de Lispector és parlar de moltes, és clar, perquè ella mateixa era una multitud, sí, però també perquè rere la seva escriptura, com en cada obra que ens arriba, hi ha molts ulls que no deixen cap rastre tangible entre les lletres. Com Lúcio Cardoso, un poeta de qui es va enamorar. Ella es va convèncer que el podia convertir de la seva homosexualitat (sic.) i correspondre-la. No ho va aconseguir, però es van estimar sempre. El dia del seu enterrament, Lispector es va quedar a casa. A l’enterrament, a la missa i a la vetlla. A casa com un ocellet mullat que té por del món. Va dir que hi havia massa silenci dins seu i que mai no havia vist la mort de tan a prop. O com Olga Borelli, una lectora voraç de la seva obra que va esdevenir amiga després d’una firma de llibres. La va acompanyar els darrers anys de vida i li va editar les últimes obres. Lispector, en una carta, li va confessar: “Continuo pensant que el meu regal d’aniversari ha estat la teva aparició”. Als cinquanta-set anys, dirigint-se a l’hospital d’on ja no sortiria, víctima d’un càncer d’ovaris, dins del taxi, Olga Borelli li agafava les mans. Uns dies més tard, quan una infermera la va descobrir provant de fugir de la clínica, Lispector li va retreure: “Vostè ha matat el meu personatge!”.
Passa que potser m’he enamorat del personatge. Ben mirat, llegir Lispector ha estat una manera de conèixer-la. I mai diria que llegir algú és descobrir la seva psicologia, però sí la seva carcassa: la manera despietada amb què assenyala el món. Per això estimo el personatge, el que crec que Lispector va ser: perquè he cregut que la coneixia i que coneixent-la, em coneixia a mi també. Us dic: he imaginat tantes vegades que aquell nen que escrivia poemes i els amagava per l’habitació rebia una carta dient que ja era un escriptor. Que tot el que necessitava era un pare i una mare que hi fossin sempre. I que escrivís d’ous i d’estrelles, perquè funciona. Que un petó a les meves mans de princesa. I que algú com ella beneís aquest camí descarnat i corprenedor que és escriure, firmant “Clarice”.
El poeta Carlos Drummond, quan Lispector va morir, va deixar uns versos que diuen: “Clarice va venir d’un misteri / i se n’ha anat a un altre”. D’aquest trajecte entre dos punts, en queda una obra fulgurant i salvatge, encegadora de tan lluminosa i terriblement viva, fragmentària i miraculosa, contra la mediocritat de l’existència, com un sí immens. A casa nostra, la publica elegantment Club Editor i la tradueix Josep Domènech Ponsatí, en una mena d’alquímia memorable. Cada vegada que obro un dels seus llibres, abans de llegir el text, veig el llampec d’una existència veloç que espurneja davant dels meus ulls un instant brevíssim, el que triga a anar d’un misteri a un altre. I després em trobo el text, la cosa, podríem dir, que Lispector ens ha deixat perquè nosaltres, que no sabem què és el misteri, provem d’entendre’l. Com una mica de protecció divina i humana. M’entens?
