He estat l’estiu sencer llegint llibres que, en comptes d’apostar per la ficció, a l’hora d’explicar històries, no s’amaguen rere els mecanismes traïdors de la literatura. Bé, aquí està la cosa, diguem-ne: llibres que es presenten com a memòries, és a dir, que comencen amb un pacte explícit i alhora silenciós amb el lector. Un pacte que diu: tot això que llegiràs és veritat. Aquesta història és certa. Aquests personatges no són personatges, són persones. I el protagonista soc jo.
¿Però com pot arribar un a creure’s que una història escrita, narrada, és una veritat lluent i polida? I, és més: ¿què fa que algú decideixi explicar una història renunciant a la ficció, però que l’escrigui, la narri, i es faci servir de la literatura, material de transmutació i engany, per petrificar-la? És amb això que m’he obsessionat aquest estiu. He llegit Kate Zambreno, Aura García-Junco, Naja Marie Aidt, Sharon Olds... i Neige Sinno, sempre amb la pregunta sobre el grau de vida certa i el grau de mentida literària que posseeixen, i la ràbia de trobar-me a mi mateix insistint en aquest dubte. Em repetia: però Pol, ¿no deu ser que la vida i la literatura són inseparables? ¿Per què aquesta dèria de voler descobrir quanta literatura i quanta veritat hi ha en aquests llibres? ¿Què pretens desvelar amb aquest descobriment?
Paul de Man escriu a “L’autobiografia com a desfiguració” que explicar una vida a través de la literatura —una autobiografia, unes memòries, digues-li com vulguis— desposseeix i desfigura en la mateixa mesura en què restaura. D’alguna manera, diu, escriure una autobiografia és una empresa impossible, perquè el mecanisme literari en boicoteja l’objectiu. No hi ha neutralitat en el camp de batalla que és el text. No hi ha sinònims de veritat, quan escrivim, només aproximacions fútils.
A diferència de la tragèdia, l’èpica o la poesia, sosté Paul de Man, l’autobiografia sempre sembla deshonrosa i autocomplaent, cosa que no s’atribueix als “monuments estètics” que es poden esculpir amb els altres gèneres. Per què, em pregunto, per què. ¿Per què aquell que escriu perseguint la pròpia veritat és percebut amb menyspreu, com si no practiqués també un exercici llampant de creació? Fa uns mesos, i permeteu-me l’incís, vaig escoltar en Ricard Solé, professor de Sistemes Complexos a la UPF, en unes jornades al Palau Macaya, com explicava que el cervell activa zones molt similars tant quan recorda esdeveniments del passat com quan projecta pensaments cap al futur. Vaja, que la memòria que exigeix la mirada retrospectiva de l’autobiografia és tan creativa i plàstica com ho és la imaginació del futur que no existeix —de la ficció, podríem dir. ¿Per què, aleshores, aquest menyspreu?
En un text que em va enviar la meva editora fa més d’un any, ja amb la mania per aquests temes neguitejant-me, hi ha un indici de resposta. Es tracta d’un assaig breu de Marcos Giralt Torrente, “De lo que no se puede escribir”, publicat al volum Algún día seré recuerdo(Anagrama). Escriu: “cuando es buena, la literatura explora zonas problemáticas de la realidad frente a las cuales no caben las respuestas unívocas y por eso no busca tranquilizar ni consolar. Se convierte en vida, igual de incontestable y cruel”. Giralt Torrente fa referència a la força terapèutica de l’acte d’escriure, sempre menystinguda des dels púlpits de la creació i l’art. Però és que hi ha bones històries que no sorgeixen de la ficció, sinó de la pròpia vida. Hi ha un intent de mostrar-se nu, en aquesta escriptura, sense simulacions ni suggeriments: un intent real de despullar-se. Si el cervell opera de la mateixa manera quan recorda que quan imagina, Giralt Torrente sosté que tota mort —ell va escriure un gran llibre sobre la vida i la mort del seu pare— anul·la el present i ens llança simultàniament al passat i al futur: els temps de la ficció. On ell diu mort, podríem dir trauma, pèrdua, dolor, tant és: un sacseig que anul·la el present i inaugura les dimensions temporals de la creació. I encara més: el procés d’escriptura pot arribar a sanar, afirma, perquè sempre hi ha una recompensa silenciosa, discreta i privada, en això d’estar hores i hores escrivint la història d’un mateix.
Neige Sinno té una opinió diferent. Trist tigre (Anagrama, amb traducció de Marta Marfany) narra en primera persona els abusos que l’autora va patir per part del seu padrastre durant molts anys, quan era una nena. El llibre és un testimoni furiós que renuncia a la comoditat lectora, un artefacte interessant per diversos motius. Em vull centrar, però, en les seves reflexions sobre l’escriptura autobiogràfica. A diferència de Giralt Torrente, Sinno creu que la literatura no sana: escriure és senyal que un ja està una mica salvat. “Qui escriu, pinta, dibuixa, només pot fer-ho perquè ja ha sortit de l’infern”. I més tard afirma: “No crec en l’escriptura com a teràpia. I si això existís, la idea de curar-me per mitjà del llibre em fa fàstic”. S’enceta, aleshores, com una ferida oberta, la pregunta: si aquest llibre no és per a una mateixa, si aquest llibre no és per als altres, si aquest llibre no “m’aporta res a mi, com a ésser humà, ni com a escriptora”, aleshores, ¿per què existeix? ¿Quin sentit té?
Aquest és el dubte que batega des de l’inici fins al final, sense cloure’s, i que redobla la tensió narrativa de la història salvatge de violència: ¿per què escrivim sobre el nostre dolor? Si no ens ha de sanar, ¿per què escrivim? Per una venjança íntima, potser, com declarava Annie Ernaux en recollir el premi Nobel: narrar la vida d’una mateixa per a venjar-se de la pròpia raça i del propi sexe. Per no matar, que deia Cioran. Perquè m’estimin, que deia Lorca. O perquè puc, que conclou Neige Sinno. Escrivim la pròpia història perquè ho podem fer: “i la resposta es dispersa en un seguit infinit de fractals que porten a la tristesa, però també a la fúria i a l’alegria”. I pel consol, també: perquè si explicar la pròpia història no és cap camí cap a la sanació, sí que és una manera d’entregar-se a una instància superior —la literatura—, entregar la pròpia vida a una constel·lació compartida, global, on el dolor, però també la fúria i l’alegria d’un mateix, connecten amb el dolor, la fúria i l’alegria dels que hi havia abans i dels que vindran després. Anul·lar el present. Llençar-se simultàniament al passat i al futur. Escriure. Vull dir: fer literatura.
