Katherine Mansfield. Escriptora neozelandesa. El nom pot costar d’ubicar. L’hem sentit alguna vegada, però no sabem del tot qui és. Hi ha qui la coneix com la gran rival de Virginia Woolf. De fet, una setmana després que Mansfield morís de tuberculosi, Woolf va escriure als seus diaris: “Jo sentia gelosia del que ella escrivia: l’única escriptura de què m’he sentit gelosa”. Després continuava preguntant-se per quin sentit tenia escriure ara que la seva amiga, la seva rival, havia mort. Nota mental: com continuar escrivint si ja no tens ningú a qui combatre?
Hi ha, en canvi, qui coneix Katherine Mansfield com la gran contista anglesa, la que va canviar el rumb del gènere literari escrivint contes on no passava res. Admirava Txékhov, estimava els seus personatges. Els va unir la malaltia i també una forma particularíssima de pensar l’escriptura. En una entrada als seus diaris, Mansfield explica que una història només pot contenir una quantitat determinada d’informació i que sempre cal sacrificar-ne alguna cosa. S’ha d’ometre el que ja se sap encara que es vulgui utilitzar, diu. Per què?, es preguntava. I responia: no en tinc ni idea, però és així. Nota mental: escriure sovint tracta d’eliminar, no d’afegir.
Hi ha, en canvi, qui coneix Katherine Mansfield per la vida turbulenta i la biografia d’estel fugaç. Va néixer el 1888 i va morir el 1923, amb trenta-quatre anys, de tuberculosi. La presència constant de la mort va fer que aguardés meravellada cada detall de la vida. Va fugir d’un poble de Nova Zelanda que odiava i va migrar els somnis a la capital del món d’aleshores, Londres. Va abandonar el seu primer marit sense haver consumat el matrimoni a la nit de noces, es va casar amb un altre home intel·ligentíssim, tan astut com fred i calculador, a qui enyorava quan se separaven i a qui odiava quan vivien junts. Van passar la resta dels dies casats. Va compartir moments de la seva vida breu amb Ida Baker, l’amiga-amant. Va estimar diversos homes. Va estimar diverses dones. Amb el seu marit i una altra parella d’escriptors, van provar de crear una utopia de quatre enamorats vivint sols i aïllats en una casa de camp, escrivint, estimant-se. Sis mesos després es van tirar els plats pel cap. Literalment. Nota mental: la monogàmia, de vegades, és la millor de les opcions.
Hi ha, en canvi, qui la coneix per l’epitafi escrit a la seva tomba. Hi diu alguna cosa com que del perill d’aquesta ortiga en traurem la seguretat d’aquesta flor. La seva vida, marcada per la malaltia, per la incapacitat, per l’enyor, pel desig de dedicació absoluta a la literatura, la seva vida va ser un intent de cercar allò bell en allò que no ho era: la migració, la malaltia, la soledat. Nota mental: convertir les ortigues en flors és la millor manera de definir la poètica de Mansfield.
Hi ha, en canvi, qui la coneix per haver nascut en un dia de tempesta. Ella ho va deixar escrit, com si fos un presagi de la vida breu i turbulenta que li esperava. Després de la tempesta, però, no hi havia res. Nota mental: pot ser que després no hi hagi res.
Hi ha, en canvi, qui la coneix per haver-ne llegit els diaris, malgrat que ella havia demanat al marit que els cremés abans de morir. Evidentment, no ho va fer. Com tampoc no ho va fer Max Brod amb els textos de Kafka, el seu gran amic; ni Lavinia amb els poemes d’Emily Dickinson, la seva germana; ni Vera amb una novel·la de Nabókov, el seu marit. Tots ells ho havien demanat. Nota mental: no demanar a ningú que cremi res de tu, fer-ho tu mateix. Els diaris van arribar amb la polèmica: què hi ha de veritat en uns documents privats intervinguts pel marit, amb qui havien tingut grans crisis, odis profunds, passions desenfrenades? On queda recollida la veritat de la memòria de Mansfield? Nota mental: llegir aquests diaris com una obra compartida, escrita per ella, reescrita per ell, reescrita encara per nosaltres, en llegir-la.
Hi ha, en canvi, qui la coneix per haver escrit poemes terribles. En té un titulat Veus de l’aire. La rima és perfecta, però el contingut, avorridíssim: tracta d’insectes que fan soroll. En té un altre, titulat Camperoles, que he traduït ràpidament. Fa més o menys així: “Aquestes dues camperoles, quina mida! Braços grans, i cares rodanxones i vermelles, culs grans i substanciosos. Pits grans i ferms com el formatge rebentant a través dels abrics de camp; cuixes amples i genolls robustos; mans esteses, rodones i enrojolades; mans per agafar un pomell de flors del camp o un bebè o un corder. I quins ulls! Estúpids, sospitosos, petits i astuts, espiant a través d’una reixeta els seus veïns”. Nota mental: no vulguis escriure de tot, cal saber quin és el gènere que has de cultivar.
Hi ha, en canvi, qui la coneix per haver estimat bojament el seu marit, en John Midlleton Murry, per haver-se enamorat d’algú que era tan intel·ligent com odiós. Es va deixar seduir per un currículum fulgurant, un estudiant d’Oxford, un crític agut, fundador d’una revista de literatura, amb connexions i influència en l’avantguarda anglesa. Parlaven de llibres i d’escriptura. Ell afirmava el talent de Mansfield, el va afirmar fins al final dels seus dies. Li repetia: escriu, escriu, escriu. Nota mental: tant és que sigui odiós mentre et deixi escriure.
Hi ha, en canvi, qui la coneix per les seves aventures amoroses. Poc després de casar-se, ella es va obsessionar amb l’escriptor D. H. Lawrence, deia que ningú l’entenia tant com ell, que s'hi assemblava més que a ningú. La rivalitat entre el marit de Mansfield i el poeta era més semblant al desig que a la guerra. Nota mental: es coven sempre en l’odi grans dosis d’atracció.
Hi ha, en canvi, qui la coneix pel viacrucis que va protagonitzar recorrent Europa en guerra a la recerca d’un lloc on curar-se. Sanatoris, cases on vivia sola, habitacions des d’on va escriure milers de cartes cercant un diàleg que mai no va trobar. Va sentir que el seu marit no la cuidava prou, que l’abandonava. Es va prometre que substituiria l’amor romàntic per un amor més gran, immens: una mena de dedicació a la creació, a la tasca inesgotable d’escriure. Quan parlava de la gent era fosca, envejosa. Els seus contes són lluminosos, vitals. Nota mental: mai no et refiïs del que escriu un escriptor, no té res a veure amb qui és de veritat.
Hi ha, en canvi, qui la coneix, per allò que Virginia Woolf va apuntar, només d’haver-la conegut: “Té millors idees sobre l’escriptura que la majoria. Vaig sentir l’estranya, tremolosa i brillant qualitat del seu pensament… em va semblar una d’aquelles dones de Dostoievski a qui li han ferit la innocència”. Nota mental: mai no t’acostis a una innocència ferida.
Hi ha, en canvi, qui la coneix per haver escrit un conte meravellós, titulat El canari, que va fascinar a Mercè Rodoreda, on escriu: “He de confessar que em sembla que la vida comporta una mena de tristor. No sé explicar-ho gaire. No ho dic per les penes que tots coneixem, com la malaltia i la pobresa i la mort. No, és diferent. La tenim endins, molt endins, molt endins, és part de nosaltres mateixos, com el fet mateix que respirem. Per més que treballo i em canso, si paro un moment la sento, s’espera. Sovint em pregunto si tothom la sent igual. No se sap mai”. Nota mental: llegeix Mansfield, no la deixis de llegir.
Hi ha, en canvi, qui la coneix per haver escrit l’exitós conte titulat Preludi, que tracta d’una família que es trasllada a una nova casa de camp. No hi ha més trama que aquesta. El text és revolucionari, radicalment modern, perquè es construeix a través de fragments de veus interiors no connectades entre elles, que són els pensaments dels membres de la família. Quan Mansfield parla de “la vida de la vida” es refereix a això, a una escriptura on el que importa no és què passa, sinó com el lector percep el que passa. D. H. Lawrence li va preguntar: “Preludi de què?”. No hi va haver resposta, perquè és que no n’hi havia. No n’hi ha. Nota mental: de vegades, sovint, sempre, és millor no preguntar.
Hi ha, en canvi, qui la coneix pel seu desenllaç. A Fontainebleau, el darrer any de vida, es va sumar a l’Institut per al Desenvolupament Harmònic de l’Home; és a dir: una mena de secta liderada pel místic armeni George Ivanovich Gurdjieff. Tècniques de iogui, de faquirs, de monjos. La creació d’una comunitat utòpica on calia treballar i equilibrar ànima i cos. En les últimes cartes que escriu al seu marit, Mansfield explica com prova d’aplicar els aprenentatges del mestre a la pròpia vida. Dues grans històries de final. La primera: va morir pujant corrent unes escales, per demostrar al marit que estava recuperada, que la teràpia mística havia funcionat. Segons després, una hemorràgia li va ofegar els pulmons. Segona història: el seu marit va oblidar de pagar el funeral i la van llençar a una fossa comuna. Fins que no es van resoldre els assumptes econòmics, no la van enterrar com toca, amb l’epitafi aquell que parla d’ortigues i de flors. Nota mental: mai no és tard per al desastre, mai no és tard tampoc per a la justícia. Vaja, que mai no és tard per convertir l’ortiga en la flor promesa que has passat la vida sencera esperant.
