Hi ha un llibre com una carta estranya adreçada a aquells que no podem estimar. Hi ha algú, que ara dorm o menja o camina en un racó del món, que ha escrit aquest llibre com una missiva contrafeta sense receptor que retorna al lloc d’origen. Al lloc d’origen, però, allà des d’on es va escriure i enviar, no hi ha ningú. I la carta és ara un missatge que s’esborra lentament amb la humitat i la foscor i la solitud d’una bústia que ja no s’obrirà.
Aquest llibre té un nom. És el Llibre de sang (Club Editor, 2023). Aquest algú, també. És Kim de l’Horizon. Diu que va néixer el 2666. M’ho crec. M’ho crec perquè hi ha quatre o cinc veritats, en aquest llibre, que arriben amb la velocitat aquella de les coses que venen d’una altra dimensió. Per exemple: que la negació del propi desig, tan erràtic i ferit, no és una afirmació que s’expressi amb paraules ("No vull això! Vull allò altre!"), sinó una inscripció lenta al cos que cala a poc a poc. O que, de vegades, sembla que el desig amorf (digues-li queer, marica, fora-norma) només pugui créixer allà on la repressió l’ha inscrit. O que el cul és el centre del món i del plaer. O que una persona no és res sense la llengua de sa mare. O que l’herència pren sovint forma de trauma, i el trauma, forma de tela esparracada, de desunió, de retalls que un es passa la vida apedaçant.
Aquest llibre, el Llibre de sang, traduït per Joan Ferrarons tan bé que esborrona, és una recerca que no acaba: hi ha la veu d’un protagonista que teixeix un jersei per a la seva àvia que mor lentament; la mateixa veu que mira enrere a la història del país per entendre com és que a casa l’avi hi havia un faig de sang —un arbre elegant i ric i poderós que no encaixa en la genealogia familiar—; la mateixa veu que de cercar i cercar es troba inevitablement amb ella al davant, com un reflex, i s’adona que escriure del món és, de fet, escriure de la història més íntima que amaga dins.
No puc parlar-vos de qui és Kim de l’Horizon, ni de què fa. Puc explicar-vos que aquest és el seu debut. Com m’agraden, els debuts, amb aquella mescla d’ingenuïtat, força i desconeixement dels capritxos caníbals del món literari. Gravats a sang: A prop del cor salvatge, de Lispector, i El cor és un caçador solitari, de McCullers. Dues primeres novel·les fulgurants que la crítica va qualificar de prematures, perquè ningú espera que la gent de vint-i-tres anys vagi pel món taral·larejant veritats amb l’agilitat d’un savi. Puc dir-vos que Llibre de sang comparteix amb elles un esperit, perquè, en llegir-lo, un sent la força endimoniada de quan les paraules són a lloc i van directes a no sé on, allà on fan una mica de mal i una mica de gust. Puc explicar-vos que acadèmics d’Alemanya i Suïssa van premiar el llibre i el van lloar —em pregunto, com vosaltres, com és que, de vegades, novel·les que no pretenien res ho guanyen tot—. Puc confessar-vos l’alegria de saber que se celebra globalment una història on hi ha culs, cruising i molt d’amor que busca un lloc on descansar. Puc explicar-vos que un cop es va publicar, amb les amenaces que va rebre Kim, l’editorial va haver de contractar-li seguretat. La història dels llibres és trista. Gairebé tant com la nostra.
El Llibre de sang és una manera bonica de dir que qui decideix sortir dels llocs miserables on els altres el condemnen ho pot fer més enllà dels llocs que hi ha reservats per a ell: la novel·la il·lumina noves zones, que vol dir que posa llum al desig, i encendre làmpades, bombetes i fluorescents és cosa de bon fer. Fixeu-vos quanta gent sap estimar-se a les fosques, quan tot és ben negre, però no en sap si s’encenen els llums i tot d’una descobreix aquell qui té al davant, i l’altre el descobreix a ell, i els poden descobrir també les multituds que passen. Fixeu-vos quanta gent escapa aleshores del desig.
M’agrada pensar que parlar de l’amor i fer-lo no són coses diferents, i que posar-se a escriure pot ser una declaració amorosa i la millor forma d’encarnar-la. Estimo els llibres imperfectes, inacabats i impossibles. Deu ser per això que rellegeixo La mort i la primavera cada dos anys, que em meravella El castell de Kafka o que els poemes de Dickinson, interromputs per l’imprevist de la mort —és sempre un imprevist, la mort— no els acabo d’entendre i em demanen més. I el Llibre de sang comparteix amb ells un esperit, així d’imperfecte, inacabat i impossible.
No és una novel·la de formació, perquè qui escriu no aprèn: desaprèn; o potser podria dir que és l’antinovel·la de formació, però aleshores afirmaria que la novel·la prova d’entendre’s a través del que ja existeix, encara que sigui negant-ho, i juraria que no, que el que vol, la novel·la, al que aspira, és a bastir un llenguatge propi, un abecedari fràgil que no vulgui romandre en el temps i que hagi après, ja d’entrada, a fondre’s: els actes de generositat més memorables són aquells que no volen perdurar. Els que es fan quan ningú mira. Com aquest llibre. I l’amor més fondo que mai s’ha escrit és en una carta que no s’ha llegit encara —un missatge que s’esborra a poc a poc amb la humitat i la foscor i la solitud d’una bústia que ja no s’obrirà—. Una carta que tampoc no s’obrirà en cap altre segle. Ni quan una nova llum il·lumini el primer dia de l’any 2666.
