Sempre explico que vaig descobrir el vincle entre la història íntima i la Història global llegint Marina Tsvetàieva. Jo no sabia qui era, a penes havia sentit el seu nom, quan, en una lleixa d’una biblioteca pública on jo tenia un amor, vaig llegir un llom que no entenia. Hi deia El poema de la fi. El traduïen la Marçal i la Monika Zgustová. Recordo pensar que el títol contenia una veritat incòmoda i és que cada poema anuncia, tot just quan comença, el seu desenllaç. Recordo dir-me que per això llegia només poesia, aleshores, perquè era de les poques coses que podia començar i acabar en un únic gest: el meu amor, en canvi, se m’escapava entre les lleixes i no tornava mai. El cercava de reüll.
Vaig llegir el llibre d’una revolada i em va costar comprendre què em volia dir, aquella poeta de nom estrany —¿per què cada llengua li traduïa el cognom d’una manera diferent? En aquell poema llarg, dividit i apedaçat, hi vaig trobar el relat de dos enamorats que se separen i que testimonien, amb el seu amor caigut, l’esllavissada d’un règim polític: desestimar-se —ho estava entenent, sí—, desestimar-se té la força d’un món que s’enruna. Però res no era al·legoria de res, en aquells versos: la poeta m’explicava que és impossible sostenir un amor en un món que no s’aguanta, i que cada amor que s’engruna fa una mica més petit el món en què vivim.
Però en aquell vincle entre vida i Història hi havia alguna cosa més, ho intuïa. Aleshores vaig continuar llegint-la, vaig anar a cercar Tres poemes majors i les traduccions a l’anglès dels seus assaigs. Vaig descobrir els estudis que li havia fet Joseph Brodsky i em vaig obsessionar amb els pròlegs contradictoris als seus llibres. No recordo qui va dir que la lucidesa havia estat el seu gran turment. Tampoc no recordo qui va dir que la seva poesia havia anat més de pressa que la seva vida, perquè es va anticipar amb els versos a l’exili, a la separació familiar, a l’amor desenfrenat, als fills perduts, al desig per carta, al suïcidi. I és que poesia i vida, així trenades, van ser per a Tsvetàieva la metodologia pròpia amb què va aconseguir entendre una instància superior, escàpola i dolorosa: la Història. Dit amb un vers seu: “Només soc una petxina en què l’oceà no ha deixat de ressonar”. La petxina és ella, sí, i l’eco, la Història.
Era això! Era això el que contenia aquell títol misteriós! Que aquell poema que narrava un final —el de l’amor—, que narrava un tros de vida —la seva història privada amb Konstantín Rodzévitx—, que s’alçaria com un dels poemes més bells del segle, que aquell era un intent d’entendre els mecanismes de funcionament de la Història, també fràgils, corruptes i cruels. Aleshores vaig decidir endinsar-me en la seva vida. Vaig descobrir l’oposició a Lenin i la defensa de l’Exèrcit Blanc, la relació contradictòria amb la Revolució, l’exili a Berlín i aquell tocar-se tan físic amb els límits de la Història, l’amor com a impossibilitat, l’exili a París durant catorze anys i el retorn a casa poc abans del suïcidi. Vaig acabar llegint El poema i el temps, com per fugir de tanta biografia. Ja havia entès que l’amor que Tsvetàieva havia construït en la seva poètica es vinculava sempre, indestriable, a un nom i a un cognom concrets, molt particulars. Mentrestant, aquell amor meu se m’escapava entre les lleixes de la biblioteca i no tornava mai. Jo el cercava de reüll.
A El poeta i el temps, hi vaig trobar el camí obert que necessita algú que comença. Vaig prendre consciència que és cosa estranya voler ser crític i poeta alhora, que un no pot exigir als altres el que no sap fer; que els versos, com la bellesa, muten amb el temps, però que el temps no els fa ni millors ni pitjors, sols diferents; que per tenir una opinió cal estimar-la; que no s’escriu ni per a milions, ni per a algú, ni per a un mateix, que s’escriu per a la poesia; que la contemporaneïtat és la selecció d’allò que roman; i que de l'art obtenim tot de lliçons que nosaltres mateixos hi hem posat. La lliçó més gran, però, va ser la del misteri: “La vida és una estació, aviat partiré: a on — no ho penso dir”.
Entre les lleixes de la biblioteca, el meu amor se’m va fondre i el món que ens envoltava una mica també. Sort de Tsvetàieva, vaig pensar, que m’ajudava a entendre que no hi ha caiguda d’un amor que vagi sola, i que no només es desfà el món dels enamorats, amb la separació, sinó també el món que els ha vist créixer: és com dir que aquelles cantonades prohibides, aquells matins que es desplegaven implacables, aquells viaranys esbossats en prats verdíssims, aquelles mirades entre els lloms descoberts de la biblioteca, tot allò de sobte també deixava de ser. I és que si cada començament augura el seu desenllaç, com ho fa un poema de bon inici, cada naixement augura també la dificultat de fer una vida: “La vida — lloc on es fa impossible viure”. La vida de Tsvetàieva ho va afirmar, tan tremenda, tan salvatge, tan dolorosa: que no hi ha pèrdua, per insignificant que sigui, que no arrossegui amb ella un món que ja no serà.
