Dec moltes coses a Wajdi Mouawad. Per exemple: el trajecte en cotxe dels protagonistes de Napalm al cor, la meva primera novel·la, el viatge de fugida de dos joves que carreguen el cadàver de la mare d’un d’ells a la recerca d’un lloc on enterrar-la. A Litoral, una de les obres de teatre de Mouawad, en Wilfrid, el protagonista, entoma una expedició arrossegant el cadàver del pare, rebuscant on enterrar-lo, en una travessia que el guia fins al mar. És cert que Mouawad li deu el motiu del cadàver transportat a William Faulkner, que a Mentre em moria retrata el camí que la família d’Addie Bundren traça per a sepultar-la a Jefferson, Mississipi, lluny de casa. I és cert que Faulkner li deu el motiu a la història bíblica en què els fills de Jacob porten el seu cadàver des d’Egipte fins a Canaan per a fer-lo descansar definitivament a la cova de Macpelà i complir, així, el seu darrer desig.
La literatura és un eco de veus que reverberen sense aturar-se. ¿Qui va escriure la primera paraula dels nostres relats? De fet, quina importància té saber-ho, si la gràcia de tot plegat, vull dir d’escriure, és que ens fa veure les coses com si les veiéssim per primer cop, escoltar les narracions com si passessin per primera vegada. Mouawad ho sap. Ho sap molt bé. Per això mateix la seva obra dramatúrgica és un intent d’actualitzar la tragèdia grega, de trobar què queda de les antigues obres totals en la nostra contemporaneïtat i com l’acte de reescriure-les pot ser un intent d’entendre que l’ànima humana, diguem-ne, allò que té a veure amb el bé i el mal, amb el dolor i l’alegria, amb els orígens i el destí, no ha canviat tant des d’aleshores. ¿Per què ens continuem matant? ¿Per què ens jurem promeses que no podrem complir? ¿Per què volem viure a casa nostra? ¿Per què li diem casa a casa nostra? ¿Per què insistim a descobrir d’on venim, qui va venir abans de nosaltres? Les preguntes mil·lenàries, diu Mouawad, només es respondran amb històries mil·lenàries.
Tots ocells, l’obra de teatre que va estrenar el 2017 al teatre La Colline i que ara és als escenaris de Barcelona sota la direcció d’Oriol Broggi, n’és el darrer exemple. La publica Periscopi, padrins catalans de Mouawad, i la tradueix Cristina Genebat. Aquesta vegada, els personatges es mouen entre les fronteres desdibuixades, sangonoses, de Palestina i Israel, i Mouawad es fa servir dels ingredients que ja domina: la peripècia, la fatalitat que provoca l’hybris, la set de conèixer la veritat, personatges fantasmals que dialoguen amb els vius, l’anagnòrisi que revela veritats ocultes... De naturalesa enrevessada però amb un final rodó, on tot encaixa, Mouawad reescriu a Tots ocells els amors impossibles de les tragèdies clàssiques, el d’Antígona i Hèmon, el d’Electra i Orestes, en una relació que uneix l’Eitan, de família jueva, i la Wahida, àrab. Junts, viatgen cap a aquestes terres maleïdes: ella resseguint les passes d’en Wazzan, un diplomàtic marroquí del segle XVI, de qui en fa la tesi doctoral; ell, cercant la veritat sobre els orígens dubtosos del seu pare, un jueu radical que condemna el lligam amb la seva estimada. La tragèdia està servida.
Encara que hi ha alguna cosa de fórmula, amb la sensació aquella d’estar llegint un Mouawad que ja coneixem (el d’Incendis, bestial) però un pèl descafeïnat, com si la tragèdia temptés de virar, a moments, cap al culebrot, la història es desplega com un tractat relluent sobre la necessitat de trobar-nos amb l’altre. En un moment, en David, el pare jueu, afirma, referint-se als palestins, que “tenim tan poc a veure amb ells com els ocells amb els peixos”. La frase no és en va. I és que més endavant, Wazaan, en forma de presència fantasmal, explica la faula de l’ocell que es llença al mar, en el que deu ser el clímax de l’obra. Advertit pels seus germans (no t’acostis al mar, no t’apropis als peixos, “moriries com ells moririen si vinguessin amb nosaltres”), l’ocell desafia, en un acte rebel, la llei, com ho fa Antígona, com ho fa Prometeu, i es llença a l’aigua, a la recerca del desconegut, “tot pel seu desig de l’altre”. Màgicament, imprevisible, unes brànquies li surten al coll, símbol de la veritat que es desvela quan el desig de la trobada guanya la por. Aleshores, la cita que encapçala l’obra, en boca d’Antígona, pren sentit: “No comparteixo l’odi, jo, sinó l’amor”.
El que en les darreres obres de Mouawad era una promesa entre els personatges (prometo enterrar-te, prometo tornar, prometo estimar-te sempre), esdevé, ara, una promesa amb el desconegut: prometo entendre’t. Prometo voler entendre’t. Com Ulisses promet a Penèlope el seu retorn, Zeus promet a Tetis la victòria d’Aquil·les, Enees promet al seu poble de trobar una nova pàtria... o com jo, després de llegir Mouawad, vaig voler fer de la promesa el camí dels personatges de Napalm al cor. Sempre en aquest eco de veus que reverberen sense aturar-se —la literatura. Encara no he anat a veure la posada en escena de La Perla 29. Hi aniré aviat, convençut de trobar una nova veritat a reescriure.
"Foto de perfil" és la secció en què Pol Guasch retrata escriptors que troba fonamentals.
