Fum a les xemeneies

Foto: Eldelinux

Són les 5.40 i sona el despertador i voldria llançar-lo per la finestra, però no hi ha finestra i a més m’he de llevar, així que l’aturo i em llevo i trec els llençols i els plego i els fico al tercer calaix, que és el meu, i agafo la roba i la tovallola i la bossa de la cadira, per no haver de tornar a entrar i molestar les dues noves, que ronquen una mica al llit de sobre el meu, aparentment alienes al despertador que acaba de sonar.

A les 5.46 sóc a la cuina i rento un pot per escalfar l’aigua, i una tassa per posar-hi el te, i una cullereta per escórrer la bosseta de te. Obro la nevera per agafar les restes del sopar d’ahir, però algú se les deu haver menjat, així que m’empasso el pa dur amb un raig d’oli i deixo una nota (que segurament no llegirà ningú) demanant que no se’m mengin les meves coses, si us plau.

A les 6.02 arriba la Luana, que remuga «bon dia» i es fica immediatament a l’habitació. La sento obrir un calaix (el segon, que és el seu) i me la imagino fent el llit, i a les 6.16, quan surto de la dutxa glaçada, ja no se sent res a l’habitació i això deu ser que està dormint. Mentre m’eixugo els cabells amb la tovallola i em poso la roba d’ahir penso que el lavabo és tan brut que és estrany que no hi hagi cuques, com a l’altre pis, i que no recordo que l’hagi netejat mai ningú, des que hi visc.

A les 6.25 passo pel que havia estat un menjador i que ara és una habitació més amb quatre llits, tots amb gent que dorm. Tanco la porta de casa mirant de no fer soroll, baixo els 83 graons i ja sóc al carrer, i fa fred i rebusco per totes les butxaques de la jaqueta per si de cas hi ha alguna moneda perduda que em doni una estona en un cafè, però no, així que enfilo pel carrer Hospital i arribo a la Rambla i pujo i pujo fins que sóc a Plaça Catalunya i baixo al soterrani que distribueix la gent cap al metro i els ferrocarrils, i m’assec una estona al terra, lluny dels borratxos de sempre. Tanco els ulls un moment, penso que avui és divendres i que en Juanjo em pagarà, que podré comprar alguna cosa per sopar i pagar l’habitació per una setmana més, que potser fins i tot aniré a un cíber i em connectaré una estona amb la mare, que ara fa dies que no li dic res i es deu preocupar.

Són gairebé les 6.57 i entro al torn de les vuit, així que surto altre cop a la plaça i baixo per les altres escales i vaig cap a la Renfe. Quan no miren els vigilants em colo darrere d’un avi i em sap greu perquè l’he d’empènyer una mica i li dic «perdoni» molt educadament, i ell maleeix el jovent i no em pega perquè no té força i no m’escup perquè li cauria la dentadura, però em mira d’una manera que no voldria que ningú em mirés.

Pujo al tren de les 7.04, tot i que en tindria prou d’agafar el de les 7.13, i la calefacció i la gent m’escalfen tant que em trec la jaqueta i la samarreta em torna l’olor del sabó d’aquest matí, i m’alegro d’haver-me dutxat, ni que fos amb aigua gelada. A les 7.28, amb dos minuts de retard, el tren arriba al poble on hi ha la fàbrica i jo en baixo i torno a colar-me per sortir, aquest cop darrere d’un noi de la meva edat, que fa com si no ho notés.

Seguint la via del tren durant deu minuts arribo al polígon i entro a la tercera nau de la banda dreta. És d’hora, les 7.42, però vaig al vestidor i em trec la jaqueta i em poso la bata, i llavors m’assec al banc fins a les 7.57, perquè a en Juanjo no li agrada que arribem ni tard ni d’hora.

M’acosto a la màquina i li dic hola a la Jasmina, que em diu que avui la màquina està tonta i que ha trencat sis agulles i que vigili. I ella surt i jo m’hi poso i passen les hores fins que són les 13.59 i és hora de parar per dinar, i ve la Maica, que normalment està a l’altra secció però que quan he de menjar ve a rellevar-me mitja hora. I llavors, mentre em miro les ungles al banc de fora perquè algú se’m va menjar les restes del sopar i no tinc res de res, ve en Juanjo i em diu que ja puc plegar, que la feina està fluixa i que he sigut l’última a entrar, que dins el sobre que m’allarga hi ha la setmanada, que si hi ha res ja em trucarà.

No tinc telèfon i sé que ho diu per dir, així que vaig al vestidor i agafo la jaqueta i me la poso per sobre de la bata i desfaig el camí fins al tren, i al bar de l’estació em compro un llom amb formatge perquè m’encanta el llom amb formatge i, posats a fer extres, fins i tot pago el bitllet.

Pujo al tren sense colar-me. Són les 14.46 i fa una tarda preciosa, un sol d’hivern tan suau que, a través de la finestra, podrien ser les mans d’algú acaronant-me els cabells. I de cop, veient de lluny les xemeneies brutes de Barcelona, no sé dir-te per què, em poso a riure tan fort que la senyora que hi havia asseguda al meu costat s’aixeca, tothom del vagó em mira. Per un moment és com si existís de veritat en aquesta ciutat on mor cada dia tanta gent.