Mai és una paraula molt lletja (Ara Llibres) és la història d’infertilitat de Maria Climent. Un llibre que barreja la narració personal i l’assaig, desmunta estigmes i trenca tabús. Us n'oferim un capítol.
«Havia tingut un mal dia. Unes vint-i-quatre hores d’aquelles que et llençaries a la tassa del vàter. Per sort aquella tarda, casualitats de la vida, venia ma mare a casa meua. Quan va sonar el timbre, em vaig sentir salvada. Sort que has vingut, mama, que porto una enrabiada que rai. I me la vaig abraçar.
Vam fer coses que fem quan ve ella a passar un dia a casa meua: arreglar les plantes, comprar-ne de noves, buscar solucions per optimitzar l’espai als trenta metres quadrats de la meua existència quotidiana. Fins i tot esta vegada, amb un litre de pintura plàstica blanca, cinc eurets, em va fer una passada de meitat cap avall a totes les parets. La tia.
M’encanta, ma mare. A vegades, ho dono per fet, que la tinc. A vegades me’n queixo. A vegades, ma germana i jo la imitem, per riure. Sort que té sentit de l’humor i nosaltres dues, gràcia per fer-ho. Em sembla que és el que més m’agrada del món, que ma mare rigui.
A la nit, quan vam tornar de sopar, em vaig estirar al llit amb ella i li vaig dir calla, que mirarem una sèrie que he llegit que està molt bé. No devia estar tan bé perquè ma mare cap al final del primer capítol ja s’havia quedat adormida.
Jo vaig continuar mirant la sèrie a mitges mentre ella estava de viatge sideral al costat meu. No tenia son, em bullia el cap, havien aconseguit fer-me sentir mala persona, havia arribat a no estimar-me gens, aquell dia —reaccions patològiques que té una quan algú m’emprèn, què voleu que us digui.
Però llavors, mirava la mare dormint, calmada, segura, quieta com una font esculpida que vessa amor categòric, i vaig pensar que no, que jo soc bona persona perquè tu m’has fet bona i vaig decidir que, tant de bo sigui d’aquí a molts anys, però el dia que te me mòrigues, mama, te me quedaré a dins meu i me diré les coses que tu me diries i intentaré, ho prometo, estimar-me tant com m’estimes tu.»
(«Mama», publicat a Catorze.cat el 19 de març del 2019.)
La infertilitat és un tema que conec bé. En el moment en què escric aquestes línies, em falten tres anys per als quaranta, edat en què, segons els experts, et trobes al mateix abisme de la fertilitat. Jo fa sis anys que intento quedar-me embarassada. Ho he provat de manera natural i amb diversos mètodes de reproducció assistida. En parella i sola. He rebut pressions socials (com totes, d’altra banda) i he travessat tot un reguitzell d’emocions fins a plantejar-me què estic fent, per què, fins quan i si val prou la pena aquest món per portar-hi una persona més. He mastegat la frustració, la solitud que se sent mentre només es tenen resultats negatius als tests d’embaràs, un mes rere l’altre, i un altre i un altre durant anys, però també el parèntesi buit en el qual s’entra i que té dotze dies de durada mentre s’està esperant el resultat de la betaespera, un temps sord, mut, cec. Però no només: també he felicitat i somrigut quan, durant tots aquests anys, les amigues i familiars m’han anat anunciant que estaven embarassades (i que més tard han topat amb el sostre de vidre i el terra enganxós, han portat tot el pes de la càrrega mental, han assumit un nou rol dintre de la parella molt més feixuc, més sacrificat, i s’han col·locat la jaqueta de la culpa sense que ningú més que la societat sencera els ho hagi demanat, però aquest és un altre tema).
Els laberints que s’amaguen sota l’anunci (que tanta ràbia fa, segons com i més encara si es diu en plural) d’«estem de tres mesos» són inescrutables. Rectifico; una embarassada ho diria així: «de dotze setmanes». Més sovint del que ens imaginem, si aixequéssim la catifa que reposa damunt d’aquesta frase de joia trobaríem palades de pols i vidres trencats, anys de frustracions i disgustos.
No entenc per què hi ha encara aquest tabú tan gran sobre la infertilitat femenina quan és cada dia més present entre les dones de la nostra societat. És necessari parlar-ne obertament i explicar sense vergonya les pròpies experiències per normalitzar-les, humanitzar-les i fer-les tangibles.
Fa uns anys vaig publicar la novel·la Gina amb L’Altra Editorial, en què parlava de la història d’una noia que era semblant a la meva història personal. Tot i que no al cent per cent, perquè era ficció (me n’he fet un tip d’explicar-ho per clubs de lectura del país). En el temps que va durar la promoció, em vaig fixar que la gent està molt interessada a saber quina part de la narració és veritat i quina és mentida, com si això tingués cap efecte en la història que s’està llegint. En tot cas, entre els trets que compartíem la protagonista i jo hi havia, també, la recerca d’un embaràs. Durant aquestes converses en els clubs de lectura (on un 90% d’assistents eren dones d’edats molt variades), vaig detectar un interès i unes ganes que no m’esperava de parlar obertament sobre la decisió de tenir fills, la infertilitat i el dol perinatal. És per això també, en part, que m’he decidit a escriure aquest assaig en què res és ficció.
El moment de la decisió de tenir un fill, en el meu cas, va estar allunyat del romanticisme; més aviat va venir donat per una situació mèdica. Així començava la novel·la de què us parlava adés, premissa que compartíem la seva protagonista i servidora: «si vols tenir un fill fes-ho ara, perquè t’hem de canviar el tractament per a l’esclerosi múltiple i els altres no són compatibles amb l’embaràs. I tampoc tens vint anys».
En aquell moment tenia un company. No n’estava enamorada però jo llavors no ho sabia. La qüestió és que tenia parella, que per a mi, aleshores, era una cosa que considerava bàsica per tenir fills: una parella. Feia quatre anys que vivíem junts i tots dos teníem edat de sobres per convertir-nos en pare i mare. Vull dir que no érem dues criatures precisament. Semblava raonable. I després d’un any exacte d’intents meticulosament organitzats i de proves en què tot era aparentment normal, la relació va petar del tot. Això sí que no ve al cas. No és rellevant. El que importa és que em vaig quedar sense parella. I llavors, potser al cap d’un mes o dos, com una revelació, vaig veure la llum: no necessitava cap company per aconseguir un embaràs. Ho podia fer pel meu compte. Esclar! De cop em semblava una idea fabulosa. El pla perfecte.
Quan vaig decidir iniciar aquest camí en solitari era autònoma. Freelance, si ho preferiu. Encara ho soc. Pagava un pis només per a mi a Barcelona que em costava sis cents noranta euros al mes, xifra a la qual calia sumar les despeses de subministraments i els tres-cents seixanta euros de quota de la Seguretat Social. El mínim, esclar. Si feu un càlcul ràpid, veureu que havia de treballar molt. També caps de setmana i fins tard a la nit. Havia de guanyar molts de diners per poder estalviar i pagar-me el que estava decidida a fer: inseminar-me d’un donant. Va ser tota una revolució en mi, la presa d’aquella decisió. Em sentia veritablement capaç de tot en aquell moment.
Ho hauria aguantat tot: la feina, l’embaràs, la criatura, la ciutat, la malaltia.
Era com si s’haguessin alineat els astres. Estava feliç amb la idea, amb el rumb que estava prenent la meva vida, per més boig que pugui semblar a algú altre que ara em llegeixi. Vaig decidir anar a una clínica de reproducció assistida i començar el procés, que em portaria a fer-me, atenció, sis inseminacions artificials i dos cicles d’inseminació in vitro, amb anys de diferència pel mig, amb diverses transferències embrionàries, inclosa l’última, la d’ara, que encara no sé com acabarà.
Mai és una paraula molt lletja
Primera edició: febrer del 2024.
© Dels textos: Maria Climent, 2024.
© D'aquesta edició: Ara Llibres.
