Redacció
Ser demòcrata costa un gran esforç i no tothom està interessat a fer-lo. Per què continuar perdent-hi el temps quan es pot tirar pel dret? Instruccions per fer-se feixista (Editorial Empúries) és una denúncia del feixisme hàbilment disfressada de defensa del feixisme. Michela Murgia (1972-2023) hi exposava, a través de la provocació i la ironia, els mecanismes que el feixisme utilitza per instal·lar-se en les actituds i el discurs públic. És així com ens convidava a no abaixar mai la guàrdia, començant per mirar-nos a nosaltres mateixos. En el Dia Mundial contra el Feixisme, en llegim 14 fragments en la traducció de Mercè Ubach.
1. Per sort el feixisme sap esperar. És com un herpes que pot resistir durant dècades al rovell de l’ou de la democràcia fent creure que ha desaparegut, per manifestar-se amb més virulència que mai al primer debilitament previsible del seu sistema immunitari.
2. Manipulant els instruments democràtics es pot convertir en feixista un país sencer, sense ni tan sols pronunciar mai la paraula feixisme, que sempre podria despertar una mica d’hostilitat fins i tot en una democràcia anèmica, sinó actuant de tal manera que el llenguatge feixista sigui acceptat socialment en tots els discursos, que sigui bo per a tots els temes, com si fos una capsa sense etiquetes —ni de dretes ni d’esquerres— que pot passar de mà en mà sense tenir res a veure directament amb el seu contingut.
3. Resultarà fonamental reduir, o més ben dit arranar del tot, les autonomies territorials, també amb les reformes constitucionals oportunes, de tal manera que les decisions estructurals es prenguin en un règim en què les confrontacions hi siguin absents o reduïdes a la mínima expressió.
4. Si l’obstacle que la contemporaneïtat posa al desenvolupament del feixisme és que ara tothom té manera de fer sentir la seva pròpia veu, potser la solució més feixista és justament deixar-los parlar. Però sempre. I tothom. Al mateix temps. Sobre tot.
5. A diferència del que passa en democràcia, en el feixisme la finalitat de la comunicació no és fer que t’entenguin, sinó que et confirmin, de manera que tenim molta sort de ser feixistes en l’era d’internet: ens hem d’esforçar menys, perquè les eines han estat creades precisament per a això.
6. No ens podem convertir en feixistes sense un enemic, perquè per posar-se a governar, el feixisme ha d’oposar-se a. […] Els demòcrates no anomenen enemic el seu antagonista polític, sinó adversari, una figura inútil i enutjosa que per més que pugui tenir idees diferents no deixa de ser dins la dialèctica del reconeixement. Deixeu que siguin els demòcrates els que es refereixin a l’antagonista com adversari, sobretot si aquest adversari sou vosaltres, perquè així cada vegada que us esmentin us legitimaran com a part del sistema. En canvi, vosaltres comenceu de seguida que pugueu a referir-vos als antagonistes com el que són: els vostres enemics.
7. El mantra “continuem sent humans” que tant els agrada als demòcrates de cor tendre oblida que l’home és l’espècie dominant del planeta justament perquè és el predador de totes les altres.
8. Convèncer les persones que poden esdevenir autònomes respecte de l’Estat és un acte irresponsable envers aquestes persones: els fa creure que no necessiten protecció i així, quan es presenta el veritable perill, no estan preparades per plantar-hi cara. La debilitat dels individus és fonamental per a la força de l’Estat, perquè qui reconeix que és dèbil es lliura a qui és fort. I qui és fort, quan convé, no s’atura davant de res per protegir els seus.
9. Per les venes de la democràcia corren moltes contradicions que poden ser explotades pel feixisme, però la més gran és la no-violència. La democràcia s’entesta a rebutjar la violència com a modalitat política. Segons el tou esperit demòcrata, la manifestació del dissentiment, quan es dona, ha de ser amable, regulada, organitzada i mediada, uns qualificatius molt més adequats per al te de les cinc dels jubilats que no pas per a l’expressió d’un desacord.
10. Això fa que fins i tot les democràcies es vegin obligades a desenvolupar formes d’hipocresia en la seva gestió, la primera de les quals és reservar-se la legitimitat de la violència: només és permesa legalment a les forces de l’ordre que actuen per encàrrec de les institucions. A la pràctica, com el tabac i l’alcohol, en els sistemes democràtics la violència és un monopoli de l’Estat.
11. La memòria és un fet polític, i la memòria de la guerra és el més polític de tots els fets: què cal recordar i com fer-ho ho decideixen els guanyadors damunt del cos de qui ha perdut i ja no pot dir-hi la seva.
12. Que els demòcrates contraposen joves valents a violents infames? Digueu que és fàcil jutjar en perspectiva, però que aleshores tot era tan complex que en la mateixa família Gramsci convivien Antonio, el germà partisà i Mario, el feixista. Que els demòcrates fan homenatges commemoratius als seus morts? Vosaltres presenteu-vos al monument als caiguts amb les vostres corones de llorer, recordant silenciosament que les dates en què es toquen les trompetes són un dol nacional, no una festa, perquè tots els morts eren italians.
13. Tan bon punt la democràcia abaixi la guàrdia i comenci a donar per descomptat que la seva història és l’única possible serà el moment perfecte per desconstruir-la.
14. Serà normal que els demòcrates ens titllin de feixistes o neofeixistes. Però també serà la nostra victòria: haurem tornat a posar en boca de tothom una paraula que fa poques dècades s’associava als morts i amb el passat, amb una realitat desapareguda.
Nosaltres no desapareixem.
Nosaltres hi som.
I al final, tant en la història com en la geografia, guanya el qui roman.
Instruccions per fer-se feixista
© 2018 Giulio Einaudi editore s.p.a., Torí
© de la tradució: Mercè Ubach, 2019
© d'aquest edició: Edicions 62, s.a.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
