Joan Fuster (Sueca, 1922-1992), peça clau de la intel·lectualitat valenciana, va escriure que “morir deu ser deixar d’escriure”. Autor de cèlebres assaigs historiogràfics, Grup 62 en reedita, en el centenari del seu naixement i trentè aniversari de la seva mort, Nosaltres, els valencians, un llibre que no ha perdut actualitat i continua essent imprescindible i, encara, polèmic. En parlem amb Jordi Cornudella.
Nosaltres, els valencians va ser el primer llibre d'Edicions 62. Podem dir que va marcar una línia editorial?
Per descomptat! Va ser el primer llibre editat perquè encaixava perfectament amb el projecte editorial: actualitat, contemporaneïtat i cosmopolitisme. Fuster ofereix una mirada nova sobre les coses i produeix un text perfectament competent, fruit del pensament d'un intel·lectual de primera fila.
Per què cal reeditar Nosaltres, els valencians?
Estem parlant d'un clàssic i els clàssics no existeixen només per la importància que tenen en el seu moment, sinó per la seva vigència actual. En els seus assaigs Fuster estableix el compromís de dir les coses tal com les veu, sense sotmetre's a etiquetes en la manera com fa historiografia. La seva única etiqueta és "jo soc Joan Fuster", en un exercici radical de llibertat intel·lectual; un exercici que encara ens interpel·la, no només com a valencians o com a catalans, sinó com a persones.
És interessant perquè no es demana "qui som els valencians", sinó "què som". Fuster busca desmuntar tòpics?
Sí, perquè es pensa a si mateix com a individu i en tant que membre d'una comunitat, pensant-la des de dins. L'operació consisteix a posar en crisi les idees preconcebudes i la fraseologia feta sobre els uns i els altres. Quan algú escriu en llibertat, el primer que ha de combatre és la mateixa llengua en què parla, carregada d'estereotips i tòpics que ha de trencar, inevitablement formulant-ne de nous.
L'obra ha sobreviscut malgrat no ser ben rebuda per l'acadèmia.
L'acadèmia funciona de manera molt endogàmica i es retroalimenta perquè tan sols vol consumir els productes que ella mateixa genera. Però aquesta acadèmia és una part petitíssima del món, un món ple d'intel·lectuals que pensen i escriptors que escriuen amb gran criteri i capacitat de convicció. Quan l'acadèmia no pot fagocitar-los, els margina, com va fer amb Fuster, i fent això es fa més mal que bé.
En publicar-la, Fuster es lamenta de no trobar crítiques o esmenes a la seva obra. En destacaries alguna, de les que s'han fet després?
Em sembla que Fuster està per sobre de les crítiques que puguin fer-se'n postmortem. Les polèmiques fusterianes més interessants, per mi, son les que va mantenir ell quan era viu. En recordo una que es va produir quan Fuster havia publicat el pròleg a la poesia completa de Salvador Espriu, que no va agradar gens a Joan Ferrater. Varen intercanviar tres o quatre articles a la revista Serra d'Or, defensant els seus punts de vista. L'important aquí no és qui guanyés la polèmica sinó que en ella veiem l'exercici de la llibertat intel·lectual, com llegeixen el món llegint la literatura i interpretant-la des del seu punt de vista.
La controvèrsia política que ha envoltat l'obra l'ha ajudat a perviure?
Per fortuna, el temps atenua aquesta mena de debats i polèmiques, que deixen de tenir sentit tants anys després. També sembla que les tesis fusterianes que eren susceptibles de debat, com la noció de Països Catalans, ni que sigui d'una manera poc combativa i per osmosis, s'han acabat imposant. L'obra ha perviscut perquè el model de prosa de Fuster ha quallat en la literatura catalana i n'és una prova que les obres fusterianes que no admeten controvèrsia política, com el Diccionari per a ociosos o els Consells, proverbis i insolències, es continuen llegint i reeditant. Té un estil net i clar, capaç de sintetitzar-se en aforismes i, tendint a la frase curta, no resulta sec sinó que construeix arguments densos amb una prosa lleugera.
Al final Fuster deixa la qüestió oberta. Et sembla que, en perspectiva, el projecte de futur que esbossava ha trobat el seu desllorigador?
Crec que no, que la sortida no l'hem trobat, i que encara sentim la necessitat de trobar-la és preocupant, perquè vol dir que continuem encallats.
© Hereus de Joan Fuster.
© Edicions 62, S.A.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
