"La llei de l'hivern és la que ens ensenyen els arbres: amb el fred han de perdre les fulles, perquè a la primavera en puguin néixer de noves. A la vida passa el mateix: cal deixar anar per rebre allò nou." Gemma Ventura Farré ha guanyat el premi Josep Pla amb la seva primera novel·la. Subdirectora de Catorze, des del 2015 hi publica textos i converses a fons. I ara, en aquest llibre, publicat per Destino (i que al juny s'editarà en castellà), entra al cap d'una noia sense nom que torna al seu poble per vetllar el seu avi, en Ricard. Mentre recorda el que li va ensenyar, va posant veu a l'abandó: el que ha fet i el que li han fet. I enmig d'aquest torrent, s'enamora d'un rodamon. Amb un aire intimista i màgic, fa visible l'invisible: les persones que no hi són però que ens guien a cau d'orella, l'amor que fem existir quan necessitem que existeixi i la forma com suplim cada absència. Us n'oferim 14 fragments.
1. Ricard, el primer cop que em vas donar un llumí em vas dir: Cadascú necessita una desgràcia per viure. Em vas assenyalar el tronc fonamental, i em vas explicar que hi ha persones que et cremen i d’altres que et donen llum tota la nit.
2. Encara ets aquí. I penso que demà seré ves a saber on. I que la vida és això: quedar-te fixat mirant un moment, parpellejar, i ser en un altre.
3. Vols dir que no estem quiets en el retrat que un dia vam fer d’una persona? Soc jo, et deia. I en aquest jo hi ha milers de jo. Ets tu. I hi ha milions de tu, però: on són? Quin tu és el que recordo? Quins altres són els que ignoro? Ricard, no pot ser que una persona càpiga dins d’un cos.
4. Tocar és una forma de dir, i hi ha coses que només es poden dir tocant. Perquè les mans prou que tenen veu, i prou que són útils per als qui ens falta l’altra veu. Hi ha qui se t’arrapa, com si fossis l’única branca en el torrent del riu, o qui només tocar-te ja t’està deixant anar. Però més que la forma és el lloc on pots arribar: pell endintre o pell enfora. Són aquests els dos tipus d’amor? Potser sí. I no és pas una tria, és que va així: voldries arribar al lloc més íntim d’algú però te’n blinda l’entrada. Hi ha capes on nosaltres mai podrem arribar, però algú altre sí, i al revés: hi ha profunditats nostres on algú, només de mirar-nos, ja hi és.
5. I penso en tu, que no et conec, però no saps com et necessito. Com voldria tocar-te, que em toquessis, i que amb les mans em travessessis la pell fins a arribar a la capa més fonda, allà on no hi arriba ningú, ni tan sols jo. Que amb unes escales de cargol baixessis al soterrani de mi. I amb un espelma, perquè de tan fosc no t’hi veuries, em despengessis aquesta pena trista que m’acompanya allà on vaig. I t’obrissis camí per les persones mortes que em malviuen i per les que ja no tornaran mai més.
6. No tens por perquè confies en el que vindrà, i això és molt bonic. Saps que deixar anar és la condició perquè t’arribin coses noves, i com que t’hi has acostumat, ja no t’aferres a res.
7. El calendari de la memòria no té res a veure amb el calendari que ara que acaba l’any deuen vendre. Ens diuen: després del gener ve el febrer; després d’aquest any, vindrà el següent; si deixes una persona, n’arribarà una de nova. Però diria que hi ha dos temps: el dels rellotges i el dels records. I si els rellotges ho ordenen tot, els records van a la seva: no els pots fixar en un calendari, se n’escapen. Sí, sí, tenen cames i salten on volen: si van néixer un 1 de febrer, tornen un 3 d’abril, un 5 de maig. I no només això, cada cop venen amb formes diferents: deu anys els resumeixen en un cop de porta, i el petó d’un segon, en la imatge que allargues cada nit abans de dormir. Saps què et vull dir, oi? Que no és el que dura, sinó el que en queda. I que vist així, no pot valer més una relació feta d’anys que una feta de minuts.
8. Ricard, com és que només ens atrevim a ser sincers quan l’altre no ens pot contestar? Per què ens fan por les respostes dels vius? Per què deixem que se’ns acumulin tantes preguntes a dins? Amb quantes moriràs?
9. En cada sobre que m’enviaves hi havia un tros d’escorça, un grapat de llavors, una cirera, i la teva lletra de llapis gruixut: «Si en aquest lloc on ets hi ha arbres, no estàs sola». «Si algú et fa sentir malament, fes com si estiguessis dins d’un tronc». «El teu roure diu que cada dia pensa en tu». «Les coses que cadascú porta dintre no les sabràs mai, però si les mires bé, veuràs que són les mateixes que les teves». «He acabat una cadira per quan tornis». «Si ets a l’extrem de la tristesa, seràs a l’extrem de l’alegria: de tot el que visquis en viuràs l’oposat, recorda el pèndol». «La teva arrel i la meva es toquen». I les cartes es van fer més llargues, l’última feia així: «No hi ha una sola persona important al món, n’hi ha moltes que ho seran i encara no les coneixes».
10. Em va explicar que cadascú viu amb un fantasma. I això, que són coses que espanten els nens, em fascinava. Perquè em va fer adonar ben aviat que els qui estan sols mai estan sols. I que fins i tot els qui viuen acompanyats estimen algú que no existeix. Hi ha qui parla amb un record. Hi ha qui cada dia dedica una estona a pensar què diria a qui no gosa ni trucar. Hi ha qui viu amb algú que un dia va ser important però que ara ni reconeix. I arriba un punt que les presències i les absències costen molt de diferenciar.
11. Em deies: Vigila a qui t’apropes, se’t poden encomanar les seves pors. I m’avisaves que en aquest poble sempre hi ha algú que tria les pors dels altres. Que has d’estar alerta, perquè és una malaltia. I que hi ha èpoques en què tot el poble n’està enfebrat, perquè corren d’una orella a l’altra i en escoltar-les els ve la necessitat d’espantar, i els creix la desconfiança, i agafen ben fort allò que és seu.
12. I em vas manar: Compta quantes passes hi ha d’aquest roure a l’altre. I els meus passets en van sumar deu. Estan separats? Sí. I assenyalant les herbes vas dir: A la foscor més extrema es toquen les arrels, i a través seu s’ajuden. [...] I tornant a apuntar la serra al calaix vas dir: Allò que no es veu és el que més s’ha de protegir.
13. Se suposa que t’hauria d’haver vingut a veure més, i que m’hauria de sentir malament de no haver-ho fet. Però no hi crec. La gent ho fa perquè toca fer-ho, i la majoria de cops, per no sentir-se sols. I perquè creuen que per tenir una relació amb algú cal anar fitxant. Per què no se saben estimar de lluny?
14. Eres dins del meu cos, guiant els meus pensaments, i quan no m’atrevia a fer un pas, la teva veu, rere l’orella, m’empenyia: No tinguis por. I quan Ell em consumia, eres el primer a avisar-me: Allunya-te’n. Des de la teva solitud guiaves la meva solitud, i és per això que tot i estar sola no em sentia sola. És tan poderós poder comptar amb qui no tens al costat. Quan ja no hi sigui passarà el mateix, oi? Continuaràs sent el meu aliat?
Podeu llegir-ne el discurs aquí.
© Gemma Ventura Farré, 2023
© Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U. / Destino
Pots comprar La llei de l'hivern a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
