Anava a escriure que mai no m'havia alegrat tant de rebre un telegrama com el que em va arribar un dia d'estiu de 1989. Però el cert és que no n'he rebut cap altre. M'havien concedit una beca per assistir a un curs de la Universidad Complutense de Madrid. Poesía latinoamericana (con un homenaje a María Teresa León). Jo –confesso– que no sabia qui era María Teresa León, m'hi vaig inscriure perquè els directors eren Rafael Alberti i Mario Benedetti. Un luxe. M'havia passat un estiu de pena treballant a la fruita, així que aquell parèntesi a l'Escorial del 28 al 31 d'agost em semblaven unes vacances increïbles. Suposo que em vaig equivocar d'hora perquè no és propi de mi arribar amb prou temps per seure a primera fila en un acte que va atapeir la sala i va deixar desenes de persones al passadís. Bé, en realitat, el que passava era que portava el vestit blau turquesa de la sort. Em sentia poderosa, invencible.
Benedetti és un record borrós. Al costat d'Alberti, tothom empetitia. No feia gaire que el poeta del 27 havia patit un accident de trànsit molt anys vuitanta (el cotxe que conduïa Benjamin Prado va ser envestit en ple centre de Madrid per un Seat 131 al qual buscava la policia). Encara caminava amb molta dificultat. Tenia vuitanta-sis anys llargs. I els aparentava. Se'l veia cansat. La calor no hi ajudava. Ni la gentada que l'amoïnava. Per sort, no existien els mòbils i no el van torturar amb les cinc mil selfies que ara li reclamarien. Jo no m'hi vaig apropar. Vull pensar que per respecte i timidesa, però si sóc sincera, estava paralitzada per l'emoció. Alberti no parlava: convencia. La veu conservava intacta aquella força viril que encara traspuen les fotos de la seua joventut. Estava emocionat. Es presentava per primer cop com a vidu. María Teresa León, la companya de la seua vida, havia mort el desembre de 1988. Era molt recent. Però el dol feia anys que l'havia passat, des que l'Alzheimer li havia pres aquella dona injustament oblidada.
“Era tan guapa que quan anàvem pel carrer els homes es giraven”. I n'era. Va participar activament en la salvaguarda de les obres del Prado a la Guerra Civil, va portar teatre clàssic a primera línia de front. Va ser una poeta eclipsada pel seu amor per Alberti. Ell l'evocava sense papers, deixant-nos la pell de gallina. “Ningú no parlarà dels morts d'aquesta guerra, però si aquests quadres es perden serà un desastre per a la humanitat”, va dir María Teresa León als milicians que havien de transportar el Carles V de Tiziano i Las Meninas de Velázquez. El seu apassionament s'encomanava. Aquells nois espantats amb uniforme es van sentir herois i van començar a actuar amb la solemnitat que requeria la missió, apagant instintivament la cigarreta. Tots dos a la vegada, sense posar-se d'acord. Algú va portar una gravació. Per la reacció d'Alberti, no formava part del guió. Una veu antiga arengava les masses amb una brillant oratòria. Una dona guapíssima adreçant-se a uns soldats que l'escoltaven en un silenci commovedor, respectuós.
La intervenció d'Alberti va durar prop de dues hores. Pura emoció. No sé qui més va parlar, perquè era absurd afegir-hi res. Jo ja no escoltava. Algú em va preguntar com em deia i em va fer un gest demanant-me la ploma amb què prenia apunts. Era Rafael Alberti, que també havia decidit donar per acabat l'acte. En una postal il·lustrada amb una obra seua em va fer un dibuix preciós i me'l va dedicar. No vaig poder assaborir el moment. L'absurda ploma de plàstic rosa –no he tornat a escriure amb ploma– va tacar sense compassió aquella glòria nacional vestida amb colors massa clars per a l'ocasió. Em volia fondre. Mocadors de paper, disculpes. En alguna de les nou mudances que he fet des del 1989 vaig perdre la postal. Em sap greu, però no sóc fetitxista. Em doldria més haver oblidat la tarda en què el vestit blau turquesa em va tornar a portar sort. I encara hi hauria una nit. Una nit de recital poètic. Alberti i Paco Rabal. Apoteòsic. Dos anys després, un juliol que voltava per Còrdova, vaig saber que Alberti clausurava un festival de guitarra amb una lectura de poemes. Vuitanta-vuit anys camí dels vuitanta-nou. Però semblava més jove que a l'Escorial. Caminava sense tanta dificultat i podia estar dempeus a l'escenari. Jo era en una llotja tan alta –coses de comprar l'entrada més barata– que podia veure'l en un pla zenital. Només el cos de lletra, de dimensions gegantines, et recordava que aquell home s'apropava als noranta. Omplia l'escenari. Encara.
Només el vaig tornar a veure en foto. Una portada que em va fer mal. El padrí de la blanca cabellera al costat d'Aznar, aleshores president del Govern. “Vaig marxar amb el puny alçat i torno amb la mà estesa”, va dir en retornar de l'exili. Però aquella foto era un cop baix a la seua dignitat. Ja era massa gran per imposar-se als pocs escrúpols d'aquells que l'envoltaven. Hi pensava un dia de 1999 a València. A l'IVAM. La setmana havia estat plujosa, però aquell dijous d'octubre hi lluïa un sol esplèndid. S'acabava d'inaugurar l'exposició Tierra sin pan: Buñuel i els nous camins de les avantguardes, comissariada per Mercè Ibarz. La volia veure, encara que no tingués ganes de deprimir-me amb les terribles Hurdes del 1933. Hi havia moltes fotos de la Generació del 27, però jo només tenia ulls per a Rafael Alberti i Maria Teresa León. Tan joves, tan guapos, tan feliços que senties una esgarrifança. Aquell home tenia una presència pertorbadora. Desprenia virilitat. Em semblava impossible que fos el mateix padrí que havia tacat de tinta deu anys enrere. Vaig tornar a l'hotel una mica trista. Nostàlgica, potser. A la tele donaven una notícia d'última hora: havia mort Rafael Alberti. L'estranya sensació d'haver atrapat el seu darrer sospir.
"La tercera persona" és una secció de retrats d'escriptors escrita per Anna Sàez i il·lustrada per Matías.
