Mireia Serra i Saioa Baleztena
Una de les primeres decisions importants que han de prendre les mares i gestants és si donaran el pit. Sovint les expectatives i el desig xoquen amb la realitat. La por, la culpa, la pressió social i la falta d’informació i d’acompanyament fan que moltes ho visquin amb frustració. El llibre Totes les lactàncies molen, escrit per per Mireia Serra i Saioa Baleztena i publicat per Ara Llibres, reivindica totes les formes de lactància. I ho fa recollint el testimoni de trenta persones i de quinze expertes. Us oferim el capítol dedicat a la lactància trans, que inclou els testimonis de Pol Galofre, Alba Padró i Cristina Garaizabal Elizalde.
No només gestem i parim les dones. De la mateixa manera que hi ha dones que, malgrat viure en un sistema patriarcal que imposa el binomi dona-mare, decideixen no tenir criatures, no totes les persones que gesten, pareixen i alleten les criatures són dones cis.
Quan vam engegar aquest projecte vam tenir clar que un llibre que parla de la diversitat i la inclusió, de sororitat i feminismes, ha d’abordar, també, les lactàncies de les persones trans i no binàries. Ho fem des del respecte. Amb la convicció que la visibilització és el camí per lluitar contra l’opressió que pateix el col·lectiu LGTBIQ+ i, especialment, les persones dissidents amb el gènere.
El primer home trans que va fer públic a la seva gestació i alletament va ser l’actor i orador Thomas Beatie, que va donar a llum una criatura l’any 2008. Uns anys després ho va visibilitzar Danny Wakefield. Fins aquell moment, no hi havia referents de persones transmasculines que fessin públic el seu embaràs i el seu relat va permetre donar a conèixer una realitat silenciada: els homes trans i les persones no binàries també gesten, pareixen i alleten les seves criatures.
En Pol Galofré va donar a llum el gener del 2021. Ell és activista trans, programador cultural i ha gestat, parit i alletat en un món que no pensa que una persona amb aspecte d’home pugui fer-ho.
A l’hospital, es va sentir molt ben acompanyat. Des del primer moment, el nadó es va enganxar al pit correctament, però al cap de poc l’assessora de lactància va detectar que no tenia prou calostre, i va haver d’estimular-se els pits per accelerar el procés de pujada de la llet. Va fer el que es coneix com l’«extracció poderosa».
Recurs informatiu
L’extracció poderosa
Anomenada així per la IBCLC Catherine Watson, l’extracció poderosa és una tècnica d’estimulació del pit que permet augmentar molt ràpidament la producció de la llet natural.
Quan es recomana fer-la?
• Quan els nadons perden més del 10-12% del seu pes de naixement i es vol suplementar l’alletament amb llet natural.
• Quan la persona lactant vol restablir la lactància, després d’un temps sense alletar.
• Quan la persona gestant pareix criatures prematures o els nadons tenen alguna infecció que requereix llet natural.
Com es fa?
• Hiperestimulant el pit amb un tirallet, si és doble millor. Es recomana, com a mínim, fer una extracció de deu minuts cada quaranta-cinc minuts i durant vinti-quatre hores. Si el tirallet és individual, la durada de l’extracció haurà de ser de cinc minuts en cada pit.
Què més has de saber?
• El més habitual és que hi hagi molt poca producció de llet en les primeres extraccions.
• Es calcula que el volum de llet incrementa abans que transcorrin quaranta-vuit hores des de l’inici de l’estimulació.
• Les quantitats de llet extreta es dupliquen en les extraccions següents.
La poderosa va incrementar la producció de llet d’en Pol, però no n’hi va haver prou. La criatura plorava molt, tenia gana. Al llarg dels primers dies, a banda de l’acompanyament de les professionals de l’hospital, va comptar amb el suport de l’Alba Padró, que va ser determinant per a ell, i que ja havia fet el procés d’inducció a la lactància amb li Bel, li sevi companyi. Es va sentir molt sostingut perquè podia fer-li consultes i aclarir dubtes en qualsevol moment. Aquesta experiència el porta a reivindicar que l’acompanyament hauria d’estar garantit a la sanitat pública, perquè «hi ha situacions al final de l’embaràs i a l’inici de la criança que generen dubtes que s’han de resoldre de seguida, sense cita prèvia, amb professionals a un cop de missatge». Una consulta puntual pot determinar una lactància.
En Pol assegura que la gestió de la frustració ha estat un dels grans aprenentatges que ha fet amb la criança. «Nosaltris, que tenim la sort de ser una parella amb quatre pits, vam dir, disbauxa, farem una megaproducció de llet i serà tot fantàstic i meravellós. Ho teníem tot preparat. Quan va arribar la criatura li Bel i jo teníem llet, però no prou per cobrir les seves necessitats de creixement.»
Com que amb les tècniques d’estimulació no n’hi havia prou, en Pol va començar a prendre Motilium, un fàrmac de la família dels galactagogs que es recomana per alleugerir símptomes gastrointestinals com ara nàusees, vòmits o inflamació de l’estómac. Un dels efectes secundaris d’aquest medicament és que puja la prolactina, l’hormona que incrementa la producció de llet, per això la hi van receptar. «Si la dosi màxima recomanada per al mareig és una pastilla al dia, jo en prenia dues cada sis hores.» Va aconseguir tenir més llet, però poc després d’iniciar el tractament en va veure els efectes secundaris: es va engreixar molt, va detectar que anímicament no estava bé i va notar un descontrol del seu cos.
Malgrat tots els esforços, el nadó va superar el límit de pèrdua de pes que es considera normal. I una matinada, al cap de dos o tres dies d’haver rebut l’alta de l’hospital, en Pol va començar a plorar de desesperació. La inducció de li Bel tampoc havia funcionat com esperaven. «Li Bel va mantenir l’alletament el primer mes de la criatura, però quan es va quedar sense llet vam començar a suplementar-la amb la llet que s’havia extret li Bel primer i, poc després, amb llet adaptada en pols.» En Pol va seguir donant el pit, de manera que van poder mantenir una lactància mixta fins als sis mesos de la criatura. Amb la introducció de l’alimentació complementària, van decidir apostar definitivament pel biberó i la llet de fórmula. Llavors, en Pol va deixar de prendre els fàrmacs per incrementar la producció de llet i va tornar a la testosterona. Així va ser com va iniciar el deslletament progressiu. Com que cada vegada tenia menys llet, complementaven les preses amb llet adaptada.
Trencant mites
La testosterona no baixa necessàriament la producció de llet.
La baixa producció que va patir en Pol no està vinculada al fet que sigui una persona trans. Socialment s’associen els problemes de baixa producció a la teràpia hormonal, i això acaba suposant una pressió afegida a les persones trans que volen alletar.
Per a l’experta en lactància Alba Padró, la testosterona no repercuteix necessàriament de manera negativa en l’alletament. «Aquesta teràpia hormonal redueix el creixement de la glàndula mamària. És possible que, si una persona pren testosterona durant molt de temps, la glàndula no es desenvolupi com cal, o que fins i tot hagi perdut teixit i capacitat funcional.» Tot i això, malgrat que no hi ha prou evidència científica, Padró assegura que, «a priori, deixant prou temps entre la teràpia hormonal i l’embaràs, el pit pot produir llet amb normalitat». Per aconseguir-ho, però, cal un bon acompanyament.
Mirades que coarten la llibertat
En més d’un moment d’aquest llibre deus haver pogut constatar que les lactàncies estan contínuament estigmatitzades. Qui dona el pit, perquè el dona; qui opta pel biberó, perquè no ha donat el pit; qui fa tàndem, perquè treure’s els pits al carrer és obscè o perquè les criatures són massa grans; qui alleta una criatura estant embarassada, perquè posa en risc la que s’està gestant… Triïs la lactància que triïs, tothom et jutjarà. I si la persona, a més de tenir la capacitat de reproduir-se, és trans, l’estigmatització que pateix és doble.
La Cris Garaizabal Elizalde és psicòloga clínica i experta en diversitat sexual i gènere i acompanya persones trans al centre LGTBI de Barcelona. Al seu parer, «és important reflexionar i legitimitzar la diversitat de formes de lactància que hi ha actualment». Una diversitat que, segons explica, acostuma a tenir una «pressió moralitzadora» de l’entorn, que sempre jutja les mares i, especialment, les persones trans que han optat per tenir criatures i alimentar-les amb els seus pits.
Segons Garaizabal, vivim en una societat basada en el binarisme de gènere, en la qual la identitat de gènere es determina pel sexe biològic i és immutable, essencial i irreversible. «Una concepció impregnada de biologicisme i determinisme que en la pràctica implica invisibilització, discriminació i patologització de les persones que no responen a aquests esquemes.»
En Pol assegura que les mirades que el jutgen, en el seu cas, no estaven lligades a l’alletament, sinó que eren una conseqüència del desquadrament de gènere. «És la confirmació que aquesta persona és un bitxo estrany: té patilles i bigoti, és el pare, però alleta una criatura. Què és això?». I apunta un problema afegit: «No hi ha roba adaptada a la lactància de les persones que no tenen expressió de gènere femenina.»
En conseqüència, durant el temps que va alletar, es va vestir sempre amb camisa, perquè li era fàcil donar el pit, però va arribar un moment que estava fart de veure’s cada dia amb la mateixa roba i, a més, no li semblava pràctic. Per aquest motiu, i davant de les mirades, va optar per protegir-se i, quan no se sentia prou segur, donava el biberó a la criatura. Aquesta solució va ser per a ell una de les conseqüències positives de fer lactància mixta.
Per a la Cris Garaizabal, aquesta vivència posa de manifest la discriminació específica que pateixen les persones com en Pol, que desafien per partida doble o triple la suposada coherència que la societat exigeix entre sexe, gènere i sexualitat. Aquesta discriminació específica serà més o menys intensa segons diferents circumstàncies, entre les quals l’aparença física. Ho explica fent referència a la Judith Butler, autora d’El género en disputa: «Si tens barba i bigoti, característiques que s’associen falsament de manera exclusiva als homes, o bé un aspecte molt masculí, el fet d’estar embarassat i donar el pit et pot convertir, en paraules de Butler, en «una mica menys que humà», una «cosa rara» a la qual es pot mirar inquisitivament, jutjar, fer tota mena de preguntes i no respectar perquè no pertanys a la categoria d’ésser humà i, per tant, els teus sentiments no importen.» Assegura que sostenir aquesta situació exigeix molta energia i determinació i una gran autoestima, atributs que no totes les persones tenim.
La diversitat com a referent
Moltes persones dissidents amb el gènere coincideixen a apuntar que cal tenir referents amb més diversitat de trànsit. Segons en Pol, «la majoria de persones que coneixem han viscut històries que segueixen un camí molt pautat, amb unes modificacions corporals determinades, i escapar-se’n és molt difícil». Durant dècades, el relat més estès de la realitat trans s’ha limitat a un recorregut concret que conclou quan la persona completa físicament el procés de passar d’un cos vist com a dona a home —o viceversa. Un procés que inclou gairebé sempre teràpies amb hormones i operacions. En el cas dels homes trans, molts se sotmeten a la mastectomia —extracció del teixit mamari— i alguns, a una histerectomia —extirpació de l’úter. En Pol, com cada vegada més persones del col·lectiu trans, defensen que el trànsit no sempre ha de ser un procés tancat i assenyala la importància de visibilitzar persones trans no normatives. «Sobre la lactància, però, el referent és previ, vinculat a les possibilitats corporals.»
En aquesta mateixa línia, la Cris Garaizabal sosté que, «encara que la societat hagi acceptat majoritàriament els drets de les persones trans, continua sent profundament binarista». També considera que cal defensar la legitimitat de les persones trans en el dia a dia: «Tot i que és molt important, no n’hi ha prou amb legislar reconeixent els seus drets a la llei. Cal incidir en l’imaginari social a través de produccions culturals que mostrin la diversitat d’experiències de gènere existents, la varietat de cossos i de maneres d’estimar, fins que les nostres criatures entenguin que aquesta pluralitat forma part de la normalitat.»
La plena acceptació de la diversitat de maneres d’habitar el gènere continua sent un repte pendent no només per a les persones trans, sinó per al conjunt de la societat. Perquè lluitar contra les discriminacions de les persones trans és lluitar contra les discriminacions de gènere. Només així la vida de tothom serà totalment plena.
© Dels textos: Saioa Baleztena i Mireia Serra, 2023
© D'aquesta edició: Ara Llibres.
