Sempre reivindico que el gènere de l’assaig resideix en bona mesura en les revistes. Però com també passa amb els llibres d’assaig, costa molt que les revistes tinguin la sortida que mereix la qualitat del seu contingut. Segurament no m’equivoco si dic que els lectors de revistes són els que se les estimem. Llegir una revista de forma regular vol dir que s’hi ha establert un vincle, que sovint acaba essent una forma d’estimació, d’identificació amb una manera d’entendre el món. Pot passar el mateix amb la secció d’opinió d’un diari, però l’embolcall és diferent. La revista demana una assiduïtat no regulada per la necessitat d’estar informat.
En el desenvolupament de la cultura moderna, les revistes han estat importants també perquè és a les redaccions d'aquestes publicacions on s’han trobat els intel·lectuals per confegir un relat sobre els temps en curs. La modernitat no es podria entendre sense aquesta mirada observadora de la societat i dels canvis que l’afecten. Per això les revistes que han marcat una època han nascut en moments de profund canvi social. A començaments del segle vint van néixer revistes com Les temps modernes (1915), Revista de Occidente (1923), Revista de Catalunya (1924), L’Esprit (1932)... O bé, acompanyant la Transició política dels anys setanta als Països Catalans, Els marges (1974), fundada per Joaquim Molas; L’Avenç (1977), que va prendre el nom d’una revista cultural fundada el 1881; o L’Espill (1979) fundada per Joan Fuster. L’excepció d’aquest patró seria la revista Serra d’Or, també un referent de la cultura a casa nostra, que va ser fundada el 1955 com a acte de resistència cultural durant el franquisme sota l’empara del Monestir de Montserrat.
Però si hi ha una revista que representa com cap altra la capacitat de resistència (avui en diuen resiliència) en la tasca de construir un espai de debat cultural i d’idees, aquesta és la Revista de Catalunya, que aquest mes de juliol ha fet cent anys que va néixer sota l’impuls d’Antoni Rovira i Virgili. Si, com diu la sociòloga Liah Greenfeld, els projectes nacionals han estat els impulsors de la modernitat (especialment la cultural), la Revista de Catalunya constitueix una de les peces que representen la voluntat de modernitat del projecte catalanista. En plena dictadura de Primo de Rivera i com a reacció al tancament de la Mancomunitat, o bé com a continuació de la tasca immensa que va desenvolupar, Antoni Rovira i Virgili va iniciar la publicació d’una revista que havia de ser un far per a la cultura catalana. Després de Rovira i Virgili la van dirigir noms com Ferran Soldevila, J.V. Foix, Armand Obiols i Serra Húnter (aquests dos últims ja en temps d’exili). Després van venir Max Cahner, Albert Manent, Josep Maria Roig Rosich, Quim Torra, Agustí Pons i, ara, Lluïsa Julià.
La Revista de Catalunya és l’única que va tornar de l’exili provocat per la dictadura franquista. Per tant, és una de les peces d’una continuïtat amb el conjunt de la intel·lectualitat cultural d’abans de la guerra que difícilment s’ha vist en altres àmbits, fora del Congrés de Cultura Catalana. Durant l’exili, la revista es va editar en diferents llocs de forma intermitent: a Mèxic, a París i São Paulo. El 1947 era dirigida a París per Armand Obiols, amb Mercè Rodoreda com a secretària. La llegenda explica que en aquells anys foscos fins i tot es va aconseguir fer-ne arribar 400 números a Catalunya. Als anys seixanta hi escrivia un jove Joan Fuster, mentre Teresa Rovira, filla de Rovira i Virgili, conservava la capçalera per passar-la el 1986 a Max Cahner, que en reprendria la publicació. L’any 1993, encara com a estudiant de sociologia, hi vaig publicar el meu primer article acadèmic sobre el tractament de la memòria en els mitjans de comunicació. Gràcies a Salvador Cardús vaig poder posar el meu granet de sorra en una publicació centenària.
Avui la Revista de Catalunya continua publicant-se amb amb el mateix format i la mateixa estètica, cosa gens habitual al nostre país, on tot canvia ràpidament, sobretot el disseny de les coses, i on allò que és nou sempre és més valorat que allò que té solera (en canvi, ens encanta contemplar com la tradició es manifesta a Londres o a París). Però la publicació ha canviat i s’ha adaptat als nous temps. Avui, dirigida per Lluïsa Julià (la primera dona en dirigir-la), és una revista que compleix amb els requisits de les publicacions acadèmiques (revisió per pars), amb pàgina web i consulta en línia, que treballa cada número perquè tingui un eix temàtic i una presentació pública que convidi a la lectura. Però les coses no són fàcils per a ningú, com diuen els Antònia Font.
Les dificultats actuals de les revistes són evidents. Les nostres revistes de referència pateixen per sobreviure en una societat que ja no busca referents intel·lectuals per llegir més enllà del best-seller. Els subscriptors escassegen i la gestió administrativa es complica. Els espais de reflexió s’han reduït o han adoptat altres formats als mitjans de comunicació i a internet. El món acadèmic ha convertit la publicació d’articles en una competició de rànquings sense necessitat de connectar amb les preocupacions de la societat actual. Les revistes de cultura són precisament el punt mig entre un món acadèmic massa tancat en si mateix i la divulgació massa superficial dels mitjans de comunicació. Seria interessant que des de la universitat es valoressin com a eines de formació de l’alumnat, posant-les com a lectures de referència. De la mateixa manera, seria interessant que els mitjans de comunicació públics es fessin ressò dels seus articles i de les anàlisis que contenen per als seus debats tertulians.
¿Serà possible que d’aquí a cent anys encara existeixin la Revista de Catalunya i les altres capçaleres que malden per resistir a contracorrent dels temps actuals? Més ben dit, a contracultura. La celebració del centenari de la Revista de Catalunya és ple d’activitats i fa la impressió que l’equip encapçalat per Lluïsa Julià ha agafat el projecte amb empenta. Ja és això: cal que els projectes de futur vagin acompanyats dels llegats culturals del passat i que els superin.
