Tants anys a Soledad

Un televisor anterior a l'època de les pantalles planes. Foto: Sarah Reid

Molts anys més tard, davant de l’escamot d’execució, Silvio Garzón havia de recordar aquella tarda remota que el seu pare l’havia portat a conèixer la televisió.

Soledad era, aleshores, un poble de cases baixes i, cada any, a la primavera, un circ apedaçat i polsós s’instal·lava a la plaça de l’ajuntament.

Aquell any, a Soledad s’havia aixecat una expectació desorbitada i, més de dues hores abans que comencés la funció, les grades de fusta es doblegaven perillosament sota el nombre excessiu d’espectadors.

A ningú no li va interessar gaire els equilibris maldestres del funambulista ni els moviments mandrosos del tigre de Bengala. Tampoc ningú no va riure amb els pallassos. Però quan es va buidar la pista i sobre una peanya d’elefant van col·locar un objecte quadrat, cobert amb la senyera nacional i, al seu costat, una mena de canó paral·lelipèdic amb unes potes, el circ es va omplir d’un silenci tan diàfan que se sentia el cruixit de les cordes resseques que tibaven la carpa.

El director del circ, un gitano alt i gros anomenat Melquíades, va avançar amb passes lentes i cerimonioses, fruint d’aquell primer moment d’atenció de tot l’espectacle.

Des del bell mig de la pista va anunciar una cosa mai no vista:

–La demostració palpable, respectable poble de Soledad, que l’ànima pot viatjar sense prendre mal i que hom pot ser vist allà on no és.

La tensió sota la carpa s’hauria pogut tallar amb un ganivet de plata.

Quan el director va demanar la presència d’un voluntari que volgués sotmetre’s a l’experiment, que va assegurar que era innocu, una onada de fred va pujar per l’esquena de la multitud i molts van abaixar els ulls i van pregar fer-se invisibles.

Silvio va deixar anar la mà suada de son pare, es va aixecar i va cridar:

–Jo! –i abans que el seu pare pogués retenir-lo, va saltar per sobre els espectadors de les files del davant i va entrar a la pista.

El gitano Melquíades el va col·locar davant del que, molts anys més tard, Silvio sabria que era una càmera de televisió, va enretirar la senyera que cobria l’objecte quadrat sobre la peanya i allà, reflectit dins d’un vidre, va aparèixer un Silvio borrós i descolorit.

Un "oh!" d’admiració i de temor va omplir el circ.

El director va ordenar a Silvio que es mogués i tots els gestos de Silvio es van anar repetint immediatament dins del vidre com per art d’encantament.

Durant molts anys a Soledad no es va parlar d’altra cosa, i Silvio va somiar, nit rere nit, que el món era ple de caixes on ell es reflectia.

Ara, finalment podria complir el seu somni: va rebutjar amb un gest sec la bena amb què el capità pretenia tapar-li els ulls, va menysprear amb una mirada els soldats que l’apuntaven i va girar el cap vers la càmera de la CNN que l’enfocava.

Ell mateix va cridar:

– Foc!

Milions de capses de vidre d’arreu del món van reflectir el somni i l’últim gest de Silvio.
 

Lletres sobre lletres acull textos sobre altres textos.