"L’entrevista no ha de ser una hagiografia. Però en el meu cas, sempre ha nascut de l’interès i de l’admiració envers la persona que crea i la seva obra. És un diàleg entre la lectora, que soc jo, i l’escriptora que tinc al davant, amb les dosis necessàries de silenci, d’escolta –l’entrevista és sobretot saber i voler escoltar!– i de prudència, de ser-hi de puntetes per tal que, de l’entrevista, es pugui passar, com una porta que s’obre a poc a poc, a la conversa. Parlar del procés creatiu és obrir el jo d’una manera descarada, és parlar d’una mateixa, de les pors, dels goigs, de com es veu el món… Per això aquestes converses m’ho han aportat tot, gairebé. Soc com soc, o com he anant essent, també per elles, que m’han obert finestres, m’han fet repensar, m’han fet gaudir. Tot un luxe. Les celebro, les admiro, les estimo i, per damunt de tot, les reivindico."
Ho escriu la filòloga i crítica literària Marta Nadal, autora de Baules, el llibre, editat per Comanegra, on recull vint-i-una entrevistes que ha mantingut amb vint-i-una escriptores (algunes converses són inèdites i d'altres han estat publicades a la revista Serra d'Or). Us oferim un tast d'algunes de les moltíssimes reflexions que hi trobareu.
«Aquesta és una de les coses que vaig pensar quan em vaig decidir a fer poesia: has d’escriure perquè, tal com tu veus les coses, ningú més no les pot veure. Per tant, la meva forma de mirar i de sentir és només meva, encara que els altres se la puguin fer seva de diferents maneres; per això, l’emoció d’un mateix s’hi ha de sentir», Montserrat Abelló.
«No intento fer cap elegia, ni tampoc intento recuperar res; no m’han d’agrair res, al Pallars. He volgut escriure les novel·les que he escrit, en tenia ganes; la vida d’aquelles persones m’ha inspirat moltíssim», Maria Barbal.
«El gran privilegi de l’escriptor és que mai no està sol, que no pensa res ni diu res que no sigui per compartir-ho», Maria Aurèlia Capmany.
«La llengua catalana és un dels motors que em fa escriure, gairebé l’impuls primer. Les paraules de vegades em criden, m’agraden elles soles com si fossin objectes, per això quan llegeixo tinc la mania de subratllar els llibres, i després en faig fitxes», Núria Cadenes.
«Per a mi, el més bonic d’escriure és la descoberta que fas d’allò que no sabies que era dins teu. I el primer vers apareix en un moment de contemplació, com si te’l dictessin», Bel Granya.
«Amb el llenguatge poètic passa com amb la mort. De joves volem ser transcendentals. Escrivim sobre l’efecte de la pèrdua sense haver viscut encara l’experiència. En el meu cas, la millor lliçó que m’ha donat experimentar el dolor de la mort és l’enorme necessitat d’escriure sobre la vida», Àngels Gregori.
«Alguns dels meus personatges semblen estar sempre a l’escolta d’aquesta part nostra que es mou entre el somni i la realitat, són gent en estat de vigília», Mercè Ibarz.
«Jo no sé pensar sense escriure. Quan escric és com si allò que he formulat tingués un cos, com si es trobés fora de mi», Maria-Mercè Marçal.
«Tots els llibres de tots els escriptors són biogràfics. Tot el que escriu la Rodoreda és biogràfic. Biogràfic en el sentit que no pots escapar del jo. Però tota aquesta biografia per esdevenir literària i poètica ha de passar filtres. Si no, no parlaríem d’art, sinó de confessió o autoajuda», Dolors Miquel.
«Quan escric poesia he d’anar al nucli del dolor, recorrent tot el camí fins a convertir-lo en poema, un poema que serveixi per a tothom, que pugui ressonar en els altres per l’experiència humana compartida que hi expresso», Sònia Moll.
«Jo, donar consells? Jo no dono consells, en necessito. Sempre n’he necessitat», Anna Murià.
«Jo no sé qui m’ha influït. Suposo que els escriptors i escriptores que m’agraden, però també els que no m’agraden, per saber com no ho he de fer», M. Antònia Oliver.
«Per a mi, la literatura ha estat sempre, abans que res, observació. Com deia Pla, observar, retenir allò que la pròpia sensibilitat sigui capaç de retenir i explicar-ho amb amenitat. Jo no havia llegit mai Pla —el vaig descobrir a l’exili—, ni tampoc teories sobre com s’havia d’escriure, però en aquest meu esforç per explicar les coses amb claredat suposo que hi intervé el meu origen pagès», Teresa Pàmies.
«Amb aquell poema tan breu, i que em va costar tants anys d’escriure, “Colom a una finestra de Barcelona», busco precisament provocar el silenci: "Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me?". Això m’apassiona», Marta Pessarrodona.
«I la literatura és això, que puguis olorar allò que se t’explica», Carme Riera.
«Quan vaig començar, tot el que escrivia era molt immediat, del cor al paper. De vegades, aquesta ingenuïtat, aquesta immediatesa, aquesta manca de malícia, la trobo a faltar», Maria Mercè Roca.
«Tinc la sensació que, molt sovint, els qui escrivim som transmissors de veus desconegudes que queden penjades a l’aire», Montserrat Roig.
«La música té la seva narrativa, la seva poesia, la mesura que ho regeix tot. Una mateixa substància pot curar o pot ser un verí, i un excés de bones imatges poètiques, en un poema, podria matar-lo. I tot plegat està relacionat amb el ritme, fins i tot el caos...», Cèlia Sànchez-Mústich.
«[Sobre la traducció] Si una obra és pesada, la deixo pesada, procurant, això sí, que no ho sigui més; i si l’obra té un llenguatge tronadet, el deixo tronadet. Per què he d’esmenar la plana d’un autor? Si ell l’ha feta d’una determinada manera, per què li he de pintar bigotis?», Carme Serrallonga.
«Tenim tendència a menysprear l’anècdota quan, de fet, la vida està feta d’anècdotes. Tenim paraules exageradament boniques i precises i m’interessa molt jugar-hi, fer-les servir i mastegar-les a la boca», Irene Solà.
© Marta Nadal, 2021
© d'aquesta edició: Editorial Comanegra, 2021
