Redacció
Foto: James St. John
Encara era un infant i ja em trobava malament. No era res concret. Tenia un malestar que no se’m focalitzava en cap part concreta del cos, però que es presentava amb insistència. Em notava el cos. Sí,era exactament això, el que em passava. Me’l sentia massa. Tant, que notava el martelleig del cor que picava contra les costelles, com se m’anava omplint la bufeta d’orina, com se m’inflaven i se’m desinflaven els pulmons. Sentia, fins i tot, la remor que feia la sang circulant per les venes, la melsa que em grinyolava; fins i tot notava que el cervell se m’anava tensant, com si se m’hagués d’esquinçar com un drap. Em sentia els budells, com si hi tingués una serp gruixuda i cargolada. Em notava, també, òrgans que no tenia i sensacions totalment inversemblants, com mal de queixal al genoll. Tot jo era un manat de nervis. Qualsevol cosa m’alterava en excés. La gent no parava de preguntar-me: «¿Com et trobes?» La meva resposta era invariable: «Malament.»
Hi havia qui, amb mala intenció, s’exclamava: «Quina mala cara que fas!», i coses per l’estil. El cas és que moltes vegades m’havia de ficar corrents al llit. No, allò no era per fer-hi broma.
Va arribar un moment que ni gosava sortir al carrer. Quan posava els peus a fora, sentia que el meu cos no era sinó un grapat de venes, ossos, cartílags, tendons, sang, sucs gàstrics, cavitats seroses... i que això, el cos, tan precari i fràgil, no podria aguantar els embats de la vida. Però aquest cos no solament era el que m’embolcallava, la meva cuirassa, sinó també la meva més íntima essència: jo només era això. La situació era, doncs, insostenible. Per exemple, no podia agafar un ascensor. Aquella mena de taüt vertical em provocava una claustrofòbia intolerable. Solució: no agafar-lo. Pujava sempre per les escales, fos al pis que fos. Però pujant i baixant escales també hi havia una cosa que m’angoixava: les estores dels replans, davant de cada porta. Generalment estaven tortes. Ah, no, allò no ho podia suportar, i les havia d’anar redreçant totes amb el peu. Era una cosa tan obsessiva que fins i tot jo mateix me n’adonava: «No, no em puc passar el dia posant a lloc les estores de la gent.»
A poc a poc el meu comportament va anar escampant l’alarma, fins que a casa es van començar a preocupar. La mare, però, esforçant-se per aparentar tranquil·litat, em deia sempre: «No és res, només són nervis.»
Però van anar passant els anys i la cosa anava a més. La mare, ja molt espantada, em va portar a un reguitzell d’especialistes de tota mena en una autèntica travessia per despatxos de metges. Però tots arribaven a la mateixa conclusió: «Res, són nervis, només són nervis.» La mare, com sempre, l’havia encertat.
De tot aquest viacrucis de metges no en recordo res, excepte una visita. Justament l’única en què no va sortir la paraula nervis. Per recomanació de no sé qui, la mare i jo vam anar a parar a un metge, neuròleg concretament, que visitava en un entresòl de la plaça Molina de Barcelona. La consulta era tan petita que semblava el niu d’un escurçó. Després vaig comprovar que l’escurçó era a dins. La sala d’espera era minúscula i estava plena de gom a gom. Hi havia gent asseguda, però la majoria s’estaven drets. Mentre nosaltres esperàvem, se sentien uns crits ferotges que venien de l’habitació del costat, que era la del metge. Tothom es mirava esgarrifat.
Cada cop que hi entrava un pacient nou, tornaven a començar els crits. Semblava que aquell metge visitava a base de brams, que l’esbroncada era la seva teràpia. Jo vaig dir que me’n volia anar, però la mare va insistir que esperéssim, que aviat ens tocaria a nosaltres.
Finalment va sortir el pacient que anava davant meu, tan capcot i compungit que jo em vaig negar a entrar-hi. La mare no s’ho va pensar dues vegades i em va clavar una empenta tan forta que vaig anar a parar a dins de cop. Ella no hi va entrar, no perquè jo no ho volgués, sinó perquè el despatx era tan minúscul que no hi hauria cabut.
No cal dir que jo estava fet un flam. La taula del consultori era tan petita que semblava una estufa, amb tot de muntanyes de carpetes i papers que vessaven. Penjada a la paret, hi havia una prestatgeria amb dos cilindres de vidre que contenien un suc groc i viscós on flotaven uns llangardaixos dissecats. No sé si estava pensat per fer bonic, però no en feia gens.
El metge era més vell que Matusalem, amb unes ulleretes rodones a la punta del nas, calb i amb quatre cabells llargs i greixosos al clatell. De seguida vaig veure que sordejava, i vaig pensar que aquesta era la causa dels crits. Però no vaig trigar gens a constatar que no, que era tan malcarat que quan et parlava se’t glaçava la sang. Amb gens de tacte, em va preguntar què em passava.
Mig tartamudejant pel pànic, l’hi vaig explicar tan bé com vaig poder. Mentre jo parlava, com que l’habitació era tan tenebrosa, ell m’anava enfocant a la cara amb un llumet. Ben bé com si fos un interrogatori policial. «Estàs molt pàl·lid, noi», em va etzibar bruscament, i de manera molt expeditiva, mentre escrivia en un paper, em va recomanar que anés a fer-me una radiografia del cap, per si hi havia algun tumor, i hi tornés quan la tingués. I dit això, em va obrir la porta sense aixecar-se de la cadira –l’habitació era tan petita que no calia–, i pràcticament em va expulsar.
A mi em va caure el món a sobre. Ja em notava el tumor, de la mida d’una taronja, i sentia com em creixia dins del cervell. Em veia al quiròfan perquè m’obrissin el crani abans no se m’esberlés com una síndria. La mare, espantada, intentava consolar-me.
L’endemà al matí, la mare va decidir anar a veure un parent llunyà que era un metge jubilat. Jo la vaig voler acompanyar. El bon home coneixia de referències aquella mena de bruixot, i ens va ratificar el que ja sospitàvem: que era boig. Quan la mare li va explicar com havia anat la visita, es va indignar: que se l’havia d’expulsar del Col·legi de Metges i fotre’l directament a la presó o al manicomi, que allò era del tot imperdonable, que no es podia anar pel món espantant les criatures d’aquella manera...! No sé si la cosa es va acabar aquí o si la mare va fer cas del seu parent. La qüestió és que jo em vaig quedar tranquil perquè ens va dir que de radiografies, res de res; i que no hi tornéssim més, a veure aquell monstre.
Quin descans. Llàstima que la calma em va durar només uns quants dies. Al cap d’una setmana o dues, em va tornar el desassossec. Però aleshores se m’hi va afegir un constipat monumental que em va deixar el nas com una carxofa, el cap embotit i els ulls llagrimosos. De fet era un consol, perquè ara, almenys, tenia una cosa normal i concreta, una afecció ben coneguda per la medicina que no era res de l’altre món. Va resultar, però, que aquest constipat se n’anava i tornava constantment.
Després ho vam saber: no era cap refredat. Era una al·lèrgia com una casa que amb qualsevol corrent d’aire, quan sortia al carrer, o si tocava un llibre o un objecte vell, em deixava el nas com una aixeta mal tancada, el cap emboirat i un llagrimeig que no em permetia veure res amb nitidesa. Com he dit, allò no em va preocupar especialment, però sí que es va afegir al problema de fons i em va deixar molt feble.
Va ser llavors quan la meva mare em va dir:
–Anirem a veure el doctor Octavi Girbau.
–¿L’Octavi? –va dir el pare aixecant els ulls del diari–. Però si és més ximple que ell!
–¿Més? –vaig fer jo.
–I ara! No, home, no –va fer la mare–, el doctor Octavi et curarà. Com que és psiquiatre i molt bo, en quatre dies et posarà a to. A més, és un home d’una cultura vastíssima. Això sí, una mica poca-solta sí que ho és, tot s’ha de dir. Però a tu, com que tens tanta curiositat per aquestes coses, t’agradarà. El més important és que és amic nostre de tota la vida i que hi ha molta confiança.
El pare es va arronsar d’espatlles i va continuar llegint. Al cap de pocs dies va venir la mare i em va dir:
–Tenim hora amb el doctor Octavi dijous a les sis de la tarda.
–¿Com que «tenim»? –vaig fer jo–. ¿Que no dius que és un psiquiatre? Amb aquesta mena de metges s’hi parla a soles, perquè es tracten coses molt íntimes.
–Què en saps tu, carallot! –em va contestar–. Que t’hi acompanyi no vol dir que hagi d’entrar al seu despatx a escoltar el que li dius. A més, el doctor Octavi visita a Barcelona, a dalt de tot de la Via Augusta, i tu et perdries i no hi arribaries mai.
Locus
@Antoni Gual, 2015
@Edicions La Campana
