Redacció
¿Quina filla gosa parlar clarament de la mare? El que podria haver estat un dels dies més feliços de la vida de la Marina, el del naixement de la seva única filla, va ser l’inici d’una relació gens exemplar. Unides per un vincle atàvic de pertinença i alhora terriblement distants, mare i filla no es van entendre mai. Arran de la tornada al pis on va viure amb la mare, morta fa anys, la filla mira de reconstruir retalls de la vida de la Marina. Unes quantes fotografies, alguns objectes i, sobretot, la seva experiència com a filla són els materials a partir dels quals emergeix la figura d’una dona solitària i lluminosa, filla d’immigrants francesos, d’extracció treballadora, amb gustos burgesos, trasplantada a la grisa Barcelona dels anys cinquanta, que veu truncat el seu somni de ser actriu. Una mare inestable mentalment, vital i depressiva, a vegades seductora, a vegades cruel.
A Diré que m'ho he inventat (Edicions 62) Marta Marín-Dòmine, la mala filla, desafia els codis imposats a un amor que s’ha pretès des de sempre inqüestionable. El resultat: una història íntima i alhora universal, amb tons gòtics, una lúcida reflexió sobre qui som i què transmetem i sobre els límits i la veritat de l'escriptura. Us oferim un fragment d'aquesta novel·la, que ha guanyat el Premi BBVA Sant Joan «per la manera brillant i punyent de tractar les relacions mare-filla, defugint els tòpics». La presentació del llibre es farà el dijous 14 de setembre a les 18.30 a La Setmana del Llibre en Català. L'acte estarà presentat per Ada Castells, Mercè Pons en llegirà fragments i Lu Rois cantarà.
Un interval de lucidesa
Un dia de juny, al cap d’un any de l’encontre amb la remeiera de París, M va tenir una trobada fortuïta amb una dona embarassada. La va veure a l’altra vorera, alta, recolzada al pal del semàfor. La seva actitud no denotava cansament, més aviat semblava haver adquirit el posat d’una estàtua reclinada per exposar a la vista del món la mobilitat del maluc, la rodonesa de l’espatlla i l’amplitud del ventre, que li ocultava la forma de les sines sota un vestit negre esquitxat de flors vermelles. Quan el llum va canviar de color, la dona va avançar cap a ella amb un halo verdós als cabells com si la resplendor del llum hagués trobat un breu repòs damunt del seu cap i ara caminés amb una aurèola incorporada. Deessa de la primavera. Va ser en aquell moment, creuant-se en direccions contràries, que M va sentir l’olor de la dona, i amb l’olor alguna cosa li va quedar colgada molt endins, com una pedra, però una pedra tendra com un tros de carn. Aquella era una olor ni bona ni dolenta, de terra humida coberta de molsa verdíssima esperant ser arrencada. En aquell mateix moment M va prendre la determinació de quedar-se, ella també, embarassada. Donaria a llum una nena. I seria en primavera. Pocs mesos després, M va saber que estava embarassada per quarta vegada. Aquest cop no va pensar a agafar el tren de nit perquè ara el món s’havia fet inesperadament lluminós. No tenia necessitat ni de metges ni de remeieres. Avançava com una deessa tota ella impregnada d’una certesa: que més enllà del seu úter tot era banal. Quan caminava pel carrer, els homes que passaven encorbatats li semblaven ridículs i poca cosa. Un dia es va marejar al tramvia i va caure damunt d’un jove que la va ajudar a seure. Ella li va donar les gràcies i, triomfant, va afegir que estava embarassada. M va tenir la confirmació que allò que li creixia era una nena el dia que entrant al Rigat, on acudia tres nits per setmana, un home li havia ofert una gardènia abans de treure-la a ballar: aquella blancor volia dir que la pedreta era una nina a qui vestiria curta i de blanc, a qui passejaria, a qui pentinaria els rínxols fins a fer-ne una corona verda. Al cap d’unes setmanes, M va descobrir que no es podia cordar els vestits de ball. Al cap dels mesos eren els vestits de cada dia que li tibaven fins a fer inútil la cotilla encarnada sota els pits com una ungla gegant. Aquella panxa que al principi havia acollit amb entusiasme ara li feia nosa per a tot, per a l’amor i per a la vida quotidiana. Sentia un petit alè que li respirava pel melic, aquell forat cada dia més gros. Aleshores es tombava panxa enlaire, oprimida per la massa compacta que li empenyia els costats com si volgués esqueixar-la. No sabia què se n’havia fet, de la pedreta carnosa, i més d’una vegada havia anhelat la faedora d’àngels. Però era massa tard. I, a més, sovint s’engrescava pensant en la nena nina, s’entretenia brodant-li camisetes, una capa, arreglant-li el bressol perquè es trobés entre núvols, al cel del més enllà, del silenci, al cel dels àngels de debò a qui reses, dels àngels eternament adormits.
Unes hores abans del part, en un intent d’ajornar l’inevitable, de superar la por de descobrir un cos al qual encara no havia posat nom, va decidir pujar al terrat i estendre tota la roba negra que tenia: una estesa de corbs. Una veïna se la va trobar a terra, panteixant, amb les cuixes molles, obrint i tancant la boca com un peix fora de mar. Amb l’ajuda dels altres veïns la van dur a l’Hospital dels Remeis, on vaig néixer una matinada de quasi primavera. La llevadora va dir que tenia pressa d’arribar, que estava completament feta tot i no haver complert els nou mesos de penombra, i que per això no calia l’escalf de la incubadora. Diuen que al voltant del llitet hi havia dues veïnes i un veí que miraven encuriosits. Aquella nit havien nascut quatre mascles, i jo, l’única femella. Després del part, M va caure en un son que va durar hores. La van haver de despertar a bufetades. Quan l’endemà li van lliurar la nena, M de primer la va rebutjar. Li feia por aquell cos tan petit, amb una boqueta que ella imaginava de hiena. Després, però, quan la van deixar sola amb la nena, va acostar-se-la al cor per intentar donar-li el pit, un pit que ella creia eixorc. M es va atansar a la nena i li va venir l’impuls de comprovar que en aquell cos petit no hi faltés res. De sobte, va sentir una gran tendresa comptant-li els dits dels peus i de les mans. Hi eren tots, com també un nas ben fet i uns ulls que semblava que serien immensos i que ara estaven tancats, resistint el trànsit del dins al fora. Es va sentir alleujada. Eren ulls que no miraven, que no sabien mirar encara, ni orientar-se, ni demanar ajut tal com fan els animalons desvalguts. Ulls closos. Aquella era la seva pedreta de carn, la seva nina. Diuen que després d’un dia que va ser molt llarg, quan la nena va obrir una ratlleta de parpella, M li va agafar una mà, se la va ficar a la boca, i va començar a xuclar-la, goludament. Diuen que sort n’hi va haver d’un pretendent ballador que havia vingut a visitar-la i que en sentir els crits del nadó va córrer a avisar les infermeres. M li havia arrencat dos ditets de la mà esquerra, la del cantó del cor. Un dia, quan la nena ja era gran, M li va dir que allò va ser perquè li hauria agradat retornar-la dins, com fan les serps. Diuen també que aquell pretendent ballador que havia vingut a visitar-la se’n va anar de la clínica espaordit, sense pensar a donar-li la gardènia per celebrar que havia portat al món una nena.
