Mireia Vargas-Urpí ha guanyat el VIII Premi PEN Català de Traducció amb L’home dels ulls compostos, de Wu Ming-Yi, publicat per l'Editorial Chronos. El jurat, dirigit per Dolors Udina i format per Maria Llopis, Marisa Presas, Francesc Parcerisas i Yannick Garcia, ha valorat "la qualitat amb què ha sabut reproduir en català els diversos estils i registres de la novel·la per acostar als lectors l’estranyesa d’un món real i fantàstic culturalment molt desconegut". També ha destacat "l’estímul que aquesta obra pot representar per a escriptors, traductors i lectors en català, perquè, tot introduint elements molt diferents a aquells a què estem avesats, posa al nostre abast un exemple de la diversitat, que és un dels objectius fundacionals del PEN".
Mireia Vargas-Urpí ha explicat que "aquest guardó és una manera de posar en valor la feina dels traductors, que durant tants anys ha estat invisible". I ha compartit la feina que hi ha al darrere: "He volgut que no sonés a traducció, que és el que costa més independentment de la llengua d'origen. Es tradueix molt poc del xinès i costa molt consolidar una trajectòria com a traductora. Com que treballo a la facultat de traducció i d'interpretació de la Universitat Autònoma, traduïa els caps de setmana, de nit, a les vacances de Nadal. Aquest guardó em fa il·lusió perquè sé les hores que hi ha al darrere. I sí que hi ha aquesta part de sacrifici, perquè no hi ha ningú que es pogui dedicar a traduir del xinès, però espero que aquest premi serveixi per veure que no ha de fer por aquesta literatura, que per molt que vingui d'un món que ens pugui semblar estrany, una bona traducció fa que el lector català hi pugui connectar. A més a més, com a professora, m'agrada que els meus alumnes vegin que traduir a una llengua minoritzada també és important i també els pot fer tenir un reconeixement". També ha explicat com eren les hores de feina: "Estava enganxadíssima. Hi havia molts reptes de diferents tipus: és un text que permetia jugar, experimentar. I és que cada traducció és un aprenentatge. El que t'emportes intel·lectualment d'una traducció compensa moltíssim. I traduir aquest llibre em va canviar la mirada del món: ara, quan vaig a la muntanya, com que l'autor la descriu amb tant de detall, jo també em fixo més en els ocells, els insectes, i penso: mira, aquest detall li agradaria a Wu Mig-Yi".
Des de l'editorial Chronos han comentat que "com a editors el vam llegir en anglès, però volíem que fos traduir directament del xinès. Vam dir-li a la Mireia que mantingués aquesta originalitat". I des del PEN han explicat que aquest any han afegit dues novetats a aquest guardó: l’obra guanyadora rep 4.000 euros i els originals de les obres a considerar han hagut d'estar subjectes a drets d’autor. El premi es donarà el 30 de setembre, Dia Mundial de la Traducció.
Sobre l'obra
L’Alice ha perdut el marit i el fill en un accident a la muntanya i ja no té esma per viure. L’Atrie s’ha de fer a la mar per complir amb el ritu dels segons fills de l’illa de Wayo-wayo. Ambdós semblen condemnats a morir, però una catàstrofe mediambiental a la costa de Taiwan provocarà que es coneguin. Aquesta trobada donarà un nou sentit a les seves vides. Traduït a més de catorze idiomes, Ursula K. Le Guin va equiparar aquest èxit internacional amb el realisme màgic llatinoamericà. Raons no li falten: ecoficció realista i mites dels aborígens taiwanesos conflueixen en un llibre que ens parla de com l’empatia, els records i l’escriptura poden guarir les ferides de l’ànima. En la seva defensa de l’obra a l’acte de La Setmana del Llibre en Català, Mireia Vargas-Urpí va dir: «Wu Ming-yi va fer una novel·la d’una gran bellesa, molt ben escrita, des d’on parla d’una realitat trista i esfereïdora, però aconsegueix fer-ho amb unes metàfores precioses on la natura té sempre un paper protagonista.» Us n'oferim un fragment:
«Els habitants de Wayo-wayo mai no preguntaven l’edat a ningú. Eren igual d’alts que els arbres i, tal com fan les flors, dreçaven els òrgans reproductius cap enfora. Eren com els musclos d’aigua dolça, que esperen amb tossuderia el pas del temps, i eren com les tortugues, que moren amb un somriure als llavis. Les seves ànimes sempre vivien una mica més que el cos. A més a més, com que passaven molt de temps mirant fixament el mar, els ulls els quedaven ensopits i de grans patien cataractes. Abans de morir, els vells, la gran majoria dels quals ja feia temps que havien perdut la vista, preguntaven als fills, que els acompanyaven al costat del llit: "Quin temps fa avui a la mar?" Els wayo-wayorencs pregaven a Kabang per la gràcia de poder morir mirant el mar i, en vida, el que somiaven era poder arribar al moment de la mort encara amb l’anhel de conservar la imatge intacta del mar dins del cap.»
