Redacció
«Un dels mèrits més destacats de Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930) és el d'haver-se guanyat l'etiqueta de ser el creador de la novel·la catalana moderna», explica Gemma Bartolí a la introducció de La febre d'or, el nou imprescindible de l'Editorial Barcino. Publicada en tres volums entre el 1890 i el 1892 amb el subtítol "Novel·la de costums del nostre temps", hi trobem, com detalla Bartolí, «La societat catalana de la Restauració borbònica i els canvis que comporta, juntament amb la febre pel diner que ho impregna tot i l'expansió de Barcelona de la dècada de 1880».
Tot i que Narcís Oller, primer, va fer servir el castellà, hi va haver un sopar que va fer obrir els ulls de l'escriptor: era la festa dels Jocs Florals del 1877, on Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer van estar guardonats, quan Oller va sentir vergonya de no haver escrit en català: «Vaig veure finalment clar que entre l'escriptor i sa llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible; i que seria, per tant, ben inútil tot esforç que jo seguís fent per arribar a cisellar la frase castellana amb la sobrietat, força i soltura que mostraven mos compatriotes escrivint en català; que si el territori de la nostra llengua és bon tros més petit que el d'altres idiomes, no perxò hem de renegar d'ella ni deixar de conreuar-la amb aquell amor i aquell entusiasme de què ens han deixat gloriós exemple nostres clàssics, ni creure, tampoc, que en els jardins petits no hi poden esclatar flors de tanta exquisitat, ufanor i durada com les que puga donar el jardí més gran.»
És per la seva importància en la literatura catalana, que l'editorial Barcino l'ha inclòs en la seva col·lecció de clàssics catalans. A la introducció, Bartolí explica: «A més de trobar-hi reminiscències, si més no indirectes, en la prosa de Josep Maria de Sagarra o fins i tot de Josep Pla, és a la base de la producció de Mercè Rodoreda, i explícitament també de Víctor Català.» De fet, l'autora de l'Escala, en una carta del 1904, li deia: «Que jo no li digui mestre a vostè? Com té coratge per a dir-m'ho, ni en broma? [...] Que no li digui mestre! Quan en sa monumental Febre d'or vaig aprendre a estimar la potència i amplitud de la llengua catalana». Us oferim l'inici de la novel·la:
Quan en Josep Rodon arribà al portal de la Llotja, quedà sorprès de la quietud que regnava en aquell gran palau. Son pati era desert; totes les finestres que hi donen, tancades; la gran escala de marbre, neta i solitària com en dia de festa. Hi havia entrat per la banda dels Encants, i per la mateixa banda anava a eixir, quan, al cap del vestíbul, veié de reüll oberta de bat a bat la porta que cercava; una porta que sols havia traspassat un cop a la vida, molts anys enrere: la de la sala de contractacions. Tirà cap a la dreta, encaminant-s’hi tot consultant el rellotge. Eren dos quarts de dues; s’havia anticipat un xic: l’hora de la fonda l’havia enganyat. D’aquella porta eixien remors sordes com d’església en dia de ne- teja general. Neteja hi havia, efectivament: sis o vuit mossos arrambaven a les parets gran munió de taules-escriptoris, afileraven a dreta i esquerra algu- nes cadires. En Rodon es parà al peu de la porta un moment, i, amb l’ànim vacil·lant encara, d’esma només, se’n tornà per on havia vingut. Però, ja en el llindar de l’alta portalada, es recolzà en el pedestal d’una de les grans columnes que la flanquegen, mirà altre cop el rellotge, sentí que l’aire del carrer era humit, i tornà a ficar-se a dins, plantant-se novament a la porta de la sala. La claror fortíssima que del Pla de Palàcio entrava per les am- ples reixes de l’altre cap l’enlluernava fins a fer-li apartar la vista. Llavors avançà tres passes sala endins. Els mossos regaven i escombraven aixecant boires de pols. Ningú no s’adonava d’ell, i en Rodon seguí internant-se.
—Faré un xic de temps— es digué entre si.
Però, com la pols el molestés, eixí altre cop a passejar-se distretament pel vestíbul, i, jugant amb la cadena del rellotge, restà rumiant:
«El negoci era bo; l’ocasió per a emprendre’l, la més propícia; en Gil Foix, ni triat per a infondre confiança. Si els reeixia, adeu influència d’en Cot i d’en Pinyol! Tot Vilaniu es lliuraria en cos i ànima altre cop a en Rodon!».
I, així pensant, el temps se li feia etern, desitjós de trobar-se en el bull-bull de la Borsa, de veure per quin art d’encantament naixien aque- lles deus de riquesa que, per corrents invisibles, anaven curullant les caixes del banquer i de l’home de renda, eixamplant el crèdit de tothom, obrint camins i canals, i prometent regenerar ben aviat la saba de la vella Europa amb transfusions d’or, el millor dels tònics per a combatre la pobresa d’aquell organisme gastat i xaruc. Ell no l’havia vista funcionar mai, la Borsa; però coneixia, per periòdics i converses, fins on arriba sa força taumatúrgica, i avui entrava en son temple amb l’ardent fanatisme del neòfit.
«Proposar son pla i veure-se’l acceptat havia d’ésser tot u». Per això delia, i, portat per la frisança, passejava amb desordre: anava i venia del saló, que mai no quedava llest; entrava i eixia del pati, llançant mirades indiferents a les rodanxones estàtues de marbre que l’adornen, sentint i reprimint ensems impulsos d’emprendre la gran escalinata del primer pis. Amb sa curiositat de foraster, ell hauria volgut veure on menava aquella escala en forma d’Y; quins tresors guardaven les sales del primer pis; què simbolit- zaven les matrones del punt d’arrencada; però «anava de pressa, la Borsa l’esperava, en Foix podia escapar-se-li». I tornava a treure el cap a la sala, cada cop més neta, l’atmosfera més transparent, però encara deserta i sonorosa com un timbal. Neguit d’entrar-hi, com per a prendre tanda, l’empenyé altre cop quatre o cinc passes endins, quan un dels mossos li pregà que es retirés. I, amb dol a l’ànima, sentí en Rodon grinyolar darrere seu la gruixuda lleba.
Poc després entraven al vestíbul dos desconeguts, mitjanament vestits, fumant i parlant acaloradament.
—Et dic que no són més de dos milions! —replicava el més esprimatxat, cridant molt i sacsejant els braços.
I ambdós es plantaren a seguir la conversa al peu de la porta tancada.
—Dos milions! —exclamà entre si el foraster, contemplant-los un moment amb seràfica admiració—. Parlen de milions, i ningú no diria que tinguin una pesseta!
Primera edició: juny de 2023
© de l'edició i la introducció, Gemma Bartolí, 2023
Editorial Barcino, SA
- Imprescindibles és la col·lecció de l’Editorial Barcino que recull els clàssics de la literatura catalana fins al segle XX per als lectors del segle XXI. Al costat de noms i títols indiscutibles també s’hi trobaran obres que per diverses raons han caigut del cànon i avui en dia són difícils de trobar. La col·lecció, que inclou un ampli ventall de gèneres literaris com narrativa, poesia i teatre, però també periodisme i assaig literari, vol respectar l’equilibri territorial, temporal i de gènere sempre cuidant cada detall tant del contingut com del continent (enquadernades amb tapa dura, amb capçades i punt de tela). Les edicions que hi trobareu, estan fetes amb l’habitual rigor de l’editorial, acompanyades per un pròleg o postfaci a càrrec dels millors especialistes i amb una anotació que en faciliti la lectura:
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
