«Em va semblar que la categoria de dona maltractada em quedava gran. Com si no la mereixés, perquè la síndrome de la impostora s'escola per llocs insospitats.» Als divuit anys Jenn Díaz (autora de la secció Els fills dels altres) va patir violència masclista, tan física com psicològica. Al llibreViolència en tres actes mostra com la violència masclista penetra en la societat en múltiples formes, per exemple, avalant i normalitzant les relacions basades en el poder, i alerta que cal desmentir els tòpics que l'envolten, com ara que hi ha un perfil de dona més propici a patir-la i que el retrat robot de l'home agressor no existeix. «Hi ha dies en què, quan tot trontolla lleument, encara me'n sento una mica, de víctima: no pas per recrear-m'hi, ni per entregar-me al victimisme del qual s'acusa sovint els feminismes, sinó per enfortir-me, per detectar quines ferides han quedat una mica obertes i de quines eines disposo per continuar endavant, per anar aprenent cada dia». Us n'oferim un avançament: el trobareu a les llibreries a partir del 8 de febrer.
Ningú no vol sentir-se víctima. La paraula carrega unes connotacions que el nostre ego i la mica de vanitat que premia aquesta societat no ens permeten acceptar que ho puguem ser. Perquè ser víctima és no haver tingut prou coratge, prou fortalesa, prou intel·ligència per evitar una situació. En els casos en què la victimització és inevitable —bé perquè la causa és un accident, bé perquè s’entén que no hi havia res a fer, com en un atac terrorista o en una crisi humanitària—, la víctima és acceptada per tothom, si no immediatament, almenys sí amb el pas del temps. En els casos de violència masclista, però, té lloc un fenomen molt singular: la societat, aquella que accepta que algunes persones són víctimes inevitables, fa les dones còmplices de la seva situació, considera que podrien haver fet alguna cosa per no ser-ho. Per tant, hi ha una part de responsabilitat, una part de culpa, que és compartida entre víctima i victimari. Això vol dir que, si ho ets, si te’n consideres, acabes d’acceptar davant de tothom que et vas equivocar, que vas fer alguna cosa mal feta i que ara és feina teva sortir-te’n. Qui vol acceptar aquestes condicions imposades que duen l’etiqueta de víctima?
A hores d’ara, ja tenim prou informació per saber que les causes de la violència masclista són estructurals, són col·lectives i no individuals —això no vol dir que no hi hagi factors individuals que puguin agreujar la situació— i que, per tant, la lectura culpabilitzadora de les causes de la violència masclista és ideològica, intencionada i revictimitzadora. Fa uns quants anys no ho enteníem, però ara ja sí. Des dels feminismes s’ha lluitat per dignificar la paraula víctima i el lloc que ocupa en la defensa dels drets de totes. Per a mi, el fet d’haver estat víctima no només mereix ser dignificat i entès des de la força i la vitalitat, sinó que és una vivència molt allunyada de la passivitat que se li atribueix. Jo em considero una supervivent, però el meu procés de víctima ha estat llarg i silenciós per tres motius: per tot l’estigma que acompanyava la paraula, per tots els estereotips que hi havia al seu voltant i per no haver-me reconegut com a tal durant molts anys. En cadascuna de les etapes de la meva experiència com a víctima —la negació, el reconeixement, l’acceptació, el perdó, l’apoderament i la supervivència— he avançat. No ha estat un procés ni individual ni comunitari passiu. Ha estat ple d’acció, de moviment, amb diferents velocitats segons les meves necessitats i les meves capacitats de cada moment. Hi ha dies en què, quan tot trontolla lleument, encara me’n sento una mica, de víctima: no pas per recrear m’hi, ni per entregar-me al victimisme del qual s’acusa sovint els feminismes, sinó per enfortir-me, per detectar quines ferides han quedat mig obertes i de quines eines disposo per continuar endavant, per anar aprenent cada dia. Potser el procés no acaba de tancar-se mai, però jo sento que la persona que soc avui és indestriable de la víctima i de la supervivent. I me’n sento orgullosa.
Crec profundament en el poder transformador de la paraula i del testimoniatge, i per això part de la meva supervivència l’he dedicada a treballar per dinamitar alguns dels entrebancs que em van distanciar del meu procés de reparació personal. Aquests tres actes —auguri, clausura, poder— sobre la violència volen contribuir a la feina de moltes altres companyes que han volgut posar el cos, la ciència, el coneixement, la recerca i les paraules a allò que durant molt de temps han estat mites, tabús i silenci. Els feminismes ens han convidat a obrir calaixos tancats des de fa segles: que surti tot el que hi hem amagat.
Primera edició: febrer del 2024
© 2024, Jenn Díaz Ruiz
© 2024, Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U.
