Fa tan sols deu anys que Pol Guasch va descobrir la literatura, com a refugi després d'un sotrac. En té 25, ha publicat dos reculls de poesia i ha entrat amb força al panorama literari català amb la seva primera novel·la, Napalm al cor, guardonada amb el premi Anagrama. Prefereix els particulars als universals, però sembla que es trobi més còmode responent les preguntes amb mots genèrics que referint-se a situacions concretes. "Soc una mica críptic, perdona", reconeix a mitja entrevista. Abans d'engegar la gravadora m'ha dit: "Intentaré fer respostes curtes, perquè de vegades m'enrotllo i després transcriure-ho és un pal". Transcriure'l és agradable, construeix bé les frases. Però parlar-hi, més: és càlid, sembla sincer i et fa sentir còmode.
Et vam sentir dir al pregó de Sant Jordi que no ets escriptor, però tens 25 anys i tres llibres publicats. Potser sí que ho ets.
Ho deia sobretot en clau de professionalització. En una de les darreres entrevistes que li fan a Clarice Lispector, diu que vol ser sempre una escriptora amateur, perquè ser escriptor professional significa tenir una obligació amb els altres i, sobretot, amb un mateix. Jo no em relaciono amb l'escriptura a través de l'obligació, i espero no fer-ho mai.
Si poguessis viure només d'escriure, no voldries?
No deixaria de fer altres coses que també són remunerades com escriure en premsa o fer conferències i tallers. De totes maneres, intento no mediar-me amb el que faig a través de la transacció econòmica.
O sigui, que vius de coses que faries encara que no et paguessin.
Sí. Tinc la sort que la meva escriptura ha funcionat i funciona. També formo part d’una productora cultural, La Sullivan, on fem tasques de mediació i gestió cultural, i alhora estic fent el doctorat amb una beca. Els ingressos em venen de llocs diversos.
L'èxit de les teves publicacions, i el premi Anagrama de novel·la, t'han fet guanyar un lloc dins del gremi literari. Com ho vius?
Amb un punt d'estranyesa, perquè no faig res diferent del que feia fa cinc o sis anys. El reconeixement no ha modificat la meva manera de relacionar-me amb l'escriptura. Em sento afortunat de tenir-lo, però no el cercava ni el desitjava; escrivia sense càlcul. I tot el que ha vingut després és un motiu de celebració. El que més il·lusió em fa és que la meva literatura es llegeixi. I això s'escapa de qualsevol previsió o campanya de màrqueting. Que la gent et llegeixi també passa per un component de sort, inevitablament.
Com t'ha tractat el gremi? Has rebut crítiques?
He tingut la fortuna que m'acollís l'editorial Anagrama, que tracta molt bé els autors. M'hi sento segur i cuidat. La meva editora, la Isabel Obiols, m'ha acompanyat en tot el procés d'escriptura i també en el que no hi té a veure estrictament. No participo gaire directament en xarxes socials ni en altres esferes on em pugui relacionar amb escriptors. Estic bastant bé. Tranquil.
Has tingut mai alguna mena de síndrome de l'impostor?
Quan passes a formar part de l'esfera pública t'arriben un munt de categories amb les quals no comptaves i que, en molts casos, no t'hauries atribuït mai tu mateix. Intento no pensar-me a través d'això, perquè no té a veure amb el que faig sinó amb com soc rebut. Ha comportat un procés, però crec que he arribat a un moment en què la categoria que se m'imposa des de fora ja no m'importa mentre pugui seguir fent el que vull. I ho estic fent: escric el que vull, vaig als llocs on vull anar i no vaig als llocs on no vull anar.
Tens la sensació d’haver anat a massa llocs?
Amb el temps, veus que durant la promoció del llibre has donat més del que podies donar. Amb Napalm vam recórrer tots els Països Catalans: vam anar a la Catalunya Nord, a Lleida, tres vegades a Mallorca, quatre o cinc al País Valencià… Un munt de llocs on la cultura, que com a país centralista que som es gesta a la capital, normalment no s'esforça a arribar. Això va implicar un cert cansament, però estic content d'haver-ho fet. Crec que la política que fas amb el llibre un cop l'has publicat és tan important com la que fas mentre escrius. Pensar la literatura com una cosa que queda només en l'acte d'escriure és deixar-se la meitat del procés. Soc responsable dels llibres que escric i del que faig amb ells.
Has escrit dos reculls de poesia i una novel·la que juga amb els límits del gènere. Com tants poemes (i tan poques novel·les), no concreta el temps històric ni l'espai en què transcorre. Per què?
Per a mi, escriure és fugir de l'imperatiu, de la immediatesa, de l'aquí. Deslocalitzar la novel·la en un no-temps i en un no-lloc em permetia imaginar sense vincular-me amb cap forma que constrenyís la meva escriptura, com la versemblança. Crear els meus propis codis de representació, que van més enllà del que ens envolta. També obliga el lector a separar-se dels seus llocs comuns i entrar en un espai on els codis establerts s'intenten pensar d'una manera diferent.
Et preocupa que el que escrius en prosa s'escapi de la definició de novel·la?
No. Quan escric no penso si estic escrivint una novel·la, un llibre de poesia o un assaig; penso que estic escrivint. Si Napalm hagués estat un fracàs absolut, m'hauria preguntat si soc incapaç de fer una novel·la, però que hagi trobat els seus lectors vol dir que el tipus de literatura que faig arriba a algun lloc. Quan llegeixo, per exemple, Carson McCullers, em pregunto si jo seria capaç de fer una novel·la tan ben travada. A nivell de psicologia dels personatges, d'evolució de la narrativa, de ritme, d'atmosferes… Em passa el mateix amb altres referents com Tom Spanbauer, Fernanda Melchor o Wajdi Mouawad: em fan sentir certa impotència quan els llegeixo. Però tots aquests autors, encara que no ho sembli, tampoc no es cenyeixen al cànon de la novel·la: Carson McCullers fa una deriva ultrapsicològica de la novel·la, Fernanda Melchor reventa les normes del ritme creant novel·les que són un sol paràgraf i Tom Spanbauer crea mons imaginaris que no tenen cabuda en una novel·la clàssica. La forma enganya: ells també subverteixen el gènere.
Tens molta imaginació. Tens por que, escrivint el que no has viscut, al text li pugui faltar veritat?
No. Estic molt a favor de l'autoficció com l'entén l'Annie Ernaux, que escriu en primera persona del singular per robar-la dels poderosos que se n'han apropiat, i venjar així la seva raça i el seu gènere. Però concebre que l'única veritat és aquella que s'ha viscut és una idea molt pobra de l'escriptura i la literatura, perquè vol dir que estem cenyits a la nostra experiència. On queda, aleshores, la imaginació? On queden la ficció, l'especulació, els mons possibles? La meva escriptura, fins ara, ha passat sempre per aquest element fabulatiu, potser perquè la meva vida no és gaire interessant o potser perquè penso que tot el que puc dir a partir de mi no és literatura, sinó una altra cosa.
On busques, llavors, la veritat?
Hem de canviar les normes del joc i deixar de pensar que la realitat immediata, allò que ens arriba de manera quotidiana, és sinònim de veritat. No cal forçar la imaginació o la ficció a cercar veritat, perquè en si mateixes ja en són una.
A la novel·la també hi juga un paper molt important la mort. Com la vius?
Totes les qüestions que aboco a l'escriptura m'interessen d'alguna manera o altra. No vol dir que les hagi viscut: també poden ser preocupacions o inquietuds. La mort, per diversos motius, ha estat molt present a la meva vida. Però normalment no en parlem, i quan m'hi acosto a través de la ficció, encara que sembli impossible, és per a mi un espai còmode.
En un article al diari Ara, has escrit: "tornar a casa meva –vull dir: casa de la meva família– ha estat, també, retornar a l’absència del meu pare, que va morir quan jo era adolescent". Escriure t'ha ajudat?
Escriure és una manera de tornar als llocs que no has pogut habitar com voldries i de viure les experiències que se t’han negat històricament. També és un intent d’aproximar-te al que has viscut sense paraules. A Napalm, la mort és un cicle que s’uneix a la vida de forma irremeiable. En les morts de la novel·la hi ha dolor, però també hi ha vida. I no és una idea romantitzada: jo he travessat la mort així també, com una cosa paradoxal i escàpola que m’ha conduït al pitjor dels mons possibles, però que m’ha ofert mons desconeguts on he après a viure.
Què significa l'amor per a tu?
Podríem estar mil hores parlant-ne. L'amor és una pregunta en marxa. I, per tant, un lloc on sempre acabo tornant. És condició de possibilitat de l'escriptura. També condició de possibilitat de la vida i de la vida en comú, que és com l'entén l'Adrienne Rich. Entenc l'amor d'una manera similar: és la possibilitat d'articular una veritat entre nosaltres.
Viuries per conformar-te amb menys?
No sé què faria. És un escenari en què no em trobo i que no desitjo. Crec que tindria una vida molt pobra, aleshores.
És amor si no és recíproc?
No coincideixo amb aquesta dèria contemporània de pensar l'amor com una cosa que es calcula. Ve d'una tendència de centrar-se en la pròpia individualitat. No dic que un amor desequilibrat sigui un bon amor, però que la reciprocitat sigui una condició de l'amor diu molt de com l'entenem des d'una lògica comercial. Com si l’amor fos una transacció econòmica, una subhasta o una negociació en què el que dones i el que reps ha d'estar equilibrat. L'amor és molt més que això.
A Napalm el conflicte entre llengües, i la situació de les llengües minoritàries, es viuen des d'una angoixa sostinguda. Et preocupa com es troba el català?
Escriure en una llengua minoritària et fa molt conscient de la seva materialitat, de la força i les possibilitats que tenen les paraules. Et fa treballar constantment amb una matèria que no és òbvia. I això ho agraeixo. A Sota el signe del drac, Maria Mercè Marçal escriu que ser d'una cultura oprimida li atorga la possibilitat de repensar-se constantment, d’inventar-se una altra memòria i una altra tradició, de mai donar per fet el lloc on pertany. Em relaciono així amb el català. Però volia que el conflicte lingüístic que exposa Napalm transcendís la situació de la llengua en què s'escriu. Volia parlar de les opressions i els privilegis que hi ha entre llengües, però també dels que hi ha dins d'una mateixa llengua. A Napalm, entre els parlants de la llengua oprimida, perseguida, desfeta, es plantegen tot un seguit de problemàtiques que en el cas del català crec que no estem entomant.
Què vols dir?
Que una llengua estigui perseguida, en perill, no significa que sigui una llengua justa que no genera desigualtats. Cada vegada que repetim que la nostra llengua es desintegra, també ens hauríem de repetir què és el que desintegrem nosaltres amb el nostre humil i petit idioma. Parlo de diferències de classe, d’origen, de les possibiltats d’accedir a una educació digna, de qui treballa i qui no, de qui mana i qui obeeix. Ho escriu la mare al seu fill a Napalm: “Els que parlen la teva llengua et poden voler fer mal”. Compartir una llengua és compartir un codi, una manera d’assenyalar el món. És només això i és tot això, a la vegada. Però hi ha tantes maneres d’assenyalar el món en una mateixa llengua… Sembla una obvietat, però no ho és.
Poses en boca de diferents personatges sentències sobre la vida que ells viuen com a veritats absolutes. Ho són també per a tu?
Quan un dels meus personatges diu una frase ferma, de vegades la milito i de vegades penso justament el contrari, però sempre em pregunto: què passa, si un personatge diu això? Com es modula la meva escriptura? No em relaciono amb el món a través d'absoluts, però sí que crec en la possibiltat d'afirmar coses amb fermesa. No perquè n'estiguem segurs, sinó perquè la fermesa amb què diem les coses activarà moviments. I després ho podrem esmenar, matisar, corregir i fins i tot contradir. Crec que era Fuster que deia que el primer que et negaran els teus enemics serà la possibilitat de canviar d'opinió. Zadie Smith va debutar amb Dents blanques, que va ser tot un esdeveniment, quan només tenia 24 anys. Fa poc la vaig escoltar, amb 47 i una carrera literària ben establerta, dient que als autors joves sovint se'ls condemna per escriure grans declaracions dins del seu discurs literari, i que els crítics moltes vegades ho assenyalen com una falta de maduresa. Ella deia que enyora la possibilitat de dir coses amb fermesa sobre el món, la convicció d'anunciar sense por. Vaig trobar molt bonic que una autora reconeguda reivindiqués aquesta característica genuïna d'una escriptura primerenca.
Quines són, les teves certeses?
Que vull escriure. És una de les poques coses que ara mateix podria dir amb fermesa.
I no ho tenies clar fa un temps?
No. Tinc la sensació d'haver arribat a l'escriptura per accident; totes les altres coses les feia malament.
Quan vas començar a escriure?
Quan tenia 15 anys.
No fa tant.I a ensenyar el que escrivies?
També als 15 o 16 anys. Tenia una professora de català i de teatre que em preguntava si escrivia, i jo l’hi ensenyava. Més endavant, a la universitat, ho deixava llegir al meu entorn més proper. No he escrit mai en la fosca, amagant el que estava fent.
Tens present la figura del lector, quan escrius?
No, en el lector com a figura abstracta no hi penso mai. Per a mi, pensar en el lector sempre es tradueix en la presència de quatre o cinc persones amb cossos, històries i vides molt particulars. Em pregunto molt si escriuria, en el cas que aquestes quatre o cinc persones no hi fossin per llegir-me. Ho vaig dir fa poc en clau d'agraïment, quan vaig anar a recollir un premi a Madrid. Són les persones que realment desitgen llegir-me, els meus primers lectors i en qui més crec quan es tracta d'editar i corregir el text. Em costa molt pensar què passarà quan no hi siguin.
Penses en persones del teu entorn en lloc de pensar en un lector universal.
Em preocupa de forma obsessiva el rol de la universalitat en la literatura. Els relats universals homogeneïtzen diferències i acaben amb la riquesa de la quotidinaitat. Per a mi, l'escriptura és una tasca molt humil, gens pretensiosa. Quan escric no pretenc arribar enlloc, representar ningú, respondre a cap gran pregunta o parlar de cap món genèric. El meu camí és un altre. I potser a través dels particulars acabes dient una gran veritat perquè la gent la llegeix, com li ha passat a l'Annie Ernaux: parlant de la seva vida, ha fet que moltíssimes persones se sentin reconegudes en la seva veu. Però ella no ho cercava, això. I aquí està la força de la literatura.
Tens una escriptura complexa. No et preocupa que no es pugui entendre, el text?
No. M'agradaria haver fet Napalm molt més il·legible del que és. El procés d'edició va ser un treball amb la meva editora per fer-la més llegible. I entenc que hi ha d'haver lectors que la comprin i la llegeixin, i que s'han de poder acostar a la novel·la, però ho visc amb certa contradicció.
Per què?
Es correspondria més amb la meva escriptura, i amb la manera com entenc el text i la literatura.
Escrius textos que els altres no poden entendre, o que tu mateix tampoc podries entendre si no en fossis l'autor?
Què vol dir, entendre una novel·la? Que n’entens l'argument? Que pots seguir la trama sense problemes? Que no t'has de fer un arbre genealògic dels personatges al punt de llibre? Dos dies després d'acabar una novel·la, sovint no recordo ni els noms dels personatges. I no em fa por que no s'entengui la meva novel·la perquè no penso en aquest tipus de comprensió, quan escric. Crec que hi ha coses que es diuen a través d'uns altres codis. I la meva obsessió és intentar crear una literatura que tingui les seves pròpies lleis i les seves pròpies normes. Un corpus literari amb una manera pròpia de ser interpretat. I que la seva clau interpretativa no estigui al món, sinó dins del mateix text. No sé si me'n surto, però el que intento és que el que escric s'entengui a través del que escric.
Parles d'una comprensió profunda, que va més enllà de la història narrada.
Sí, però no és que jo tingui la veritat sobre el que s'està transmetent. Vaig tan perdut en l'escriptura com el lector va en la lectura. Penso en l'escriptura com una tasca incompleta: jo faig la meitat de la feina, i l'altra meitat l'ha de fer el lector. No ofereixo al lector una història que gaudirà pel mòdic preu de 18,90 euros, sinó que li proposo que s'acosti al meu llibre per acabar d'escriure amb mi una història.
Entens el llibre com un canal de comunicació.
Sí. Al principi era una intuïció, però amb el temps, i amb la promoció de Napalm, ho he comprovat. Per a mi la novel·la és una manera de trobar-me amb les persones. M'ha permès moure'm, conèixer lectors, xerrar… És una forma de connectar amb el món que no s'acaba amb la tasca aïllada que faig des del meu escriptori, sinó amb tot el que ve després.
Com veus, el món?
Ostres, així tan en general…
És com parles tu, també.
Sí, és veritat. No m'atreviria a fer grans tesis. Només que tinc molta esperança. Sovint em diuen que la meva novel·la és molt fosca i desesperançadora, i m'ho atribueixen a mi com a persona. Però el gest de l'escriptura és, en si mateix, un gest d'esperança. Decidir aturar-se a fixar en un paper, o en un ordinador, mons imaginaris que no estan continguts al món real és un acte d'esperança. I jo en tinc molta.
Et fixes més en el que ve després de la destrucció que en la destrucció en si.
Exacte.
En un món en decadència i l'auguri imminent del col·lapse del sistema, aquesta esperança la treus de centrar-te en el món que vindrà després?
Ens preguntem sovint sobre l'apocalipsi i com serà el món sense nosaltres, què passarà quan tot això s'acabi. El que provo de fer amb la meva escriptura és capgirar aquestes preguntes. No em pregunto com seria el món sense nosaltres, sinó com seríem nosaltres sense món. Mira, l'afirmació categòrica que em demanaves: l'escriptura és una manera de preguntar-nos qui som nosaltres sense món, i de crear mons possibles per a aquest nosaltres.
Col·loques l'experiència humana en situacions fictícies per parlar de l'experiència humana, no de les situacions.
Sí. A Napalm, encara que no hi hagi un lloc ni un temps establert, s'acaba articulant alguna cosa. No sé si després se'n pot treure algun aprenentatge, alguna veritat, alguna possibilitat. Tant de bo.
Parlem de coses concretes. Estem vivint una revolució del concepte de gènere?
Sí. Però hem de vigilar perquè moltes vegades provem de fer pedagògiques algunes qüestions al voltant del gènere i de la sexualitat, i per fer-les pedagògiques les simplifiquem. Qui no guarda quan té, no menja quan vol: simplificar ens permet entendre qüestions al voltant del sexe i el gènere d'una manera més col·lectiva, però molt més reduïda. I crec que ens trobem en aquest moment. Les qüestions que envolten la sexualitat i el gènere han entrat dins de la moda, del sistema socioeconòmic i del debat polític institucional. I n'estem parlant de manera més àmplia en quantitat, però no en qualitat: per fer arribar els relats a moltíssima gent els estem escapçant. I em preocupa.
Tens esperança que aconseguirem comprendre'ls col·lectivament de manera complexa?
Sí, tenim eines per entrar en aquestes complexitats. Una manera de fer-ho és a través de la literatura. Ens permet entomar amb complexitat el que a altres bandes se'ns presenta com a debats molt simples.
Creus que el moviment LGTBIQ+, ara mateix, va per bon camí?
Ostres, em fa impressió haver de valorar com va tot un moviment. Hi ha coses que s'estan fent molt bé i coses que es podrien fer millor. No em mullo gaire.
Critiques la nostra cultura individualista. No t'ajuda a escriure?
Hi ha moment de solitud, en l'escriptura. Però recordo perfectament els pocs moments en què m'he sentit sol escrivint. Quan escric, encara que estigui tancat al meu escriptori, no estic sol. Per començar a escriure necessito estar envoltat dels llibres que em fan de far i que són els llocs on aferrar-me. I en aquest moment de solitud física estic interlocutant i dialogant amb aquests autors, estiguin vius o no. Penso i visc l'escriptura com una tasca que es fa en comú.
I creus en la literatura com a eina per combatre l'individualisme?
Totalment.
Vas tancar el pregó de Sant Jordi del 2021 dient: "Crec que encara ha d’arribar el text que faci amb el món el que hem estat capaços de fer, entre altres llocs, a Urquinaona." Creus que arribarà?
No ho sé. Però crec que pensar en el text que encara ha d'arribar és un motor d'escriptura. És una idea de Maurice Blanchot, d'Hélène Cixous, i d’altres pensadors postestructuralistes: el text a venir. No sé si desitjo tenir aquest text entre les mans, o escriure'l. Però vull desitjar escriure'l. Potser arribarà o potser no, i no sé què és millor. Però vull treballar amb la possibilitat que existeixi.
Et fa de far, quan escrius?
No de manera hiperconscient, com a objectiu obsessiu, però sí com a teló de fons. Hi és en la decisió de posar-me a escriure. Per crear un text que sigui realment transformador i mobilitzador.
Escriuries sense aquesta possibilitat?
És fonamental que hi sigui i, si més no, hi ha estat sempre. L'únic altre motiu que em motiva tant a escriure és que escriure m'agrada. Sembla una obvietat, però no ho és. Hi ha molts escriptors que pateixen mentre escriuen. Escriure em genera plaer, ho visc com un acte amorós. Però donar una resposta clara a per què escrivim és mentir una mica: un escriu sense saber gaire bé per què ho fa.
Has de defensar que t'ho passes bé escrivint perquè, llegint el text, no ho sembla.
M'han preguntat diverses vegades si m'agrada la vida. Penso "Pol, quina imatge que transmets". M'agrada viure, d'entrada, perquè escriure és una forma de viure.
I fora d'escriure?
Molt. Crec que és molt difícil però m'agrada molt. Tant com escriure.
Quines són les teves aspiracions?
No he decidit mai què vull fer a la vida, i espero no decidir-ho mai. Sé que vull escriure i gran part dels meus esforços van en la direcció de cuidar i mantenir aquest espai. Perquè és molt difícil trobar el temps, els recursos i el lloc per poder-ho fer. I he descobert aquest espai accidentalment, però ara prenc la decisió de quedar-m'hi.
I fora de l'escriptura?
Estic obert a tot el que passi, i aquesta és una de les coses que celebro de les que ha implicat la publicació de la novel·la. He anat a parar a molts espais on no hagués dit mai que podria tenir un lloc pel meu origen, la meva família i el lloc d'on vinc. Per això tots els llocs on m'està portant la novel·la els exploro. Després, si no m'interessen, me'n vaig, i si m'interessen m'hi quedo. Escriure en premsa, col·laborar a la ràdio, viatjar, fer conferències… Ho visc amb il·lusió.
Quin és el teu origen?
Una família que sempre m'ha donat molt de suport en tot el que he fet, però en què pel context i la classe social no era gens obvi que jo pogués dedicar el meu temps a l'art, o a l'escriptura. No era el que s'esperava de mi.
És per això que vas trigar a descobrir l'escriptura?
Potser sí. En la majoria de llars, que et pots dedicar a la cultura no es planteja ni com a possibilitat. Per això jo he viscut el reconeixement amb la sensació estranya d'estar en un lloc on no pertanyo, que no és el meu medi natural ni social.
L'edat també hi pot haver contribuït.
Completament. El paternalisme i els codis del món cultural no són els d'una persona que tot just comença a explorar. S'esperen altres coses de tu. Es convida a entrar en aquest món a persones amb un altre perfil.
I tu t'hi has colat.
Sense voler-ho.
Però estàs content de ser-hi.
Estic content que el que escric trobi els interlocutors que troba.
Què estàs escrivint?
Segueixo explorant la deriva que vaig començar amb Napalm, per anar cap a una cosa nova i diferent. I Napalm encara no sé com va arribar, però el que estic escrivint ara ha arribat des de la convicció de posar-me a escriure. El punt de partida és un altre, però l'esperit és el mateix. Canvia molt, un text, quan l'escrius sense saber si es publicarà mai o quan l'escrius sabent que és potencialment publicable. Per això penso que és molt important repetir-se sempre que no és el mateix escriure que publicar. M'ho dic com un mantra. Publicar està totalment deslligat de l'escriptura, és només el gest que fa que l'entorn t'afirmi com a escriptor. M'ho intento recordar per tornar al lloc des d'on escrivia quan no sabia què passaria amb tot el que estava fent.
Napalm al cor
© Pol Guasch
© Editorial Anagrama, 2021
Pots comprar Napalm al cor a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
