He declarat la guerra a la ciutat

He declarat la guerra a la ciutat.

M'he plantat al mig de l'asfalt, encara calent, inhalant i exhalant els fums que m’han pujat al cap i al ventre.

I he dit, calla, que ja no hi ha res a perdre. Tampoc res a guanyar.

I he llepat les barres dels metros, les potes dels bancs, les bosses de brossa a les papereres que s'inflen com globus al vent. M’he contagiat i embarassat de tot.

He pintat un grafiti obscè a la porta de casa, vermell i excitat, regalimant pels solcs de les esquerdes. I he saludat els veïns i he dit estimo els vostres crits. I he obert finestres a la nit, de bat a bat, quan hi ha més son, per escoltar la simfonia èbria del bar que fa de bon guardià del meu insomni.

I he entomat les cues com a afició. I he deixat colar senyores, mascotes, queixosos, cretins, clients compulsius amb cent vals de descompte.

I he muntat pícnics campestres sobre el ciment de les places que imiten els pàrquings. Més dures que el nínxol que enterri i ens dreci l’esquena encorbada per tot.

I he convocat els coloms. M'he repartit arròs i molles pels cabells i les butxaques i he dit veniu, tasteu, gaudiu.

I he ignorat els monuments. I el circ grotesc d’arquitectes estrella. I els monstres d'acer i de vidre al bell mig de façanes del segle dinou.

I he comprat tres barrets mexicans. I he mentit a turistes amables.

I he embussat el carril bici, el carril bus, el carril taxi, i també el d'aquell tramvia que inspirà el trencadís a Gaudí.

He dit ja no corro. M'he dit, els semàfors, el ritme dels metros que marxen, no seran els meus metrònoms. No més que el dring dels dos ovaris, em guiaran el caminar.

I he meditat tancant els ulls, respirant fort. I m’he trobat a mi mateixa, un gran nirvana al mig del Zara, cantant càntics tibetans.

I he decorat el menjador amb les flors d'un plàstic ben pudent. Deu tulipes en violeta fluorescent bevent del buit i del que en queda.

I he obert les bústies del portal. He dut ulleres per llegir de dalt a baix tots els catàlegs, flyers, fraus, lletres petites, grans eslògans, mobles freds, perfums, kebabs.

I he dat propina al propietari i li he avançat tot el lloguer amb admiració. Que quin coratge de posar aquests preus pels núvols i conviure amb el vertigen per un mal cau de conills.

I m'he colat a les piscines dels hotels. Fent crol i braça i papallona.

I he demanat paella a la Rambla i he pagat de gust el vi de tetrabric. I he criticat nens i gossos malcriats a un cercle hostil de pares tous. I he reciclat primeres cites, jocs, converses aigualides.

I he tornat sola de les discos, travessant els descampats amb quatre orelles al clatell i claus erectes i esmolades.

I m'he prestat a fer mudances. Dues d'amics sense remei, tres d'enemics sense vehicle.

I he comprat prunes pansides sota sol entre tendals i he empastifat tot el meu cos per ser enganxós com un xiclet i avançar a lloms d’una sabata.

I m'he rentat sota les fonts, pujant graons a Montjuïc. Fins a quedar-me sense roba, nua, absent, que el món no ens mira i aquesta aigua té un verdet postnuclear que va increïble per la pell i en cura totes les ferides.

Soc esponja en peu de guerra.

Mercenària del que vaig prometre odiar.

Platja que acull aigües fecals, pixum, alcohols i gasolina. I sense treva, fins l'empatx, he proposat un brindis cec. Un celebrem que quan el mar ens negui els peus jo em pugui escórrer lliure, plena i satisfeta.

* A la primera edició del Premi Literari Catorze s’hi han presentat 1523 textos de 1001 autors. El Premi Literari Catorze ha esdevingut així un dels concursos literaris per a adults amb més participació dels Països Catalans. El relat de Laia Pujol és un dels deu finalistes, publicats a Catorze entre el 18 i el 26 de març de 2024. El dia 27 de març publicarem el text guanyador, que a la festa dels deu anys de Catorze rebrà 600 euros, una cambra pròpia i un guardó de fusta massissa de roure.