Núria Soto
1.Glu-glu-glu
És ben bé com a les pel·lícules. Estic asseguda davant de les dues dones amb la bata verd-blava, em diuen el que ja sé i s’esmorteeix el so. Elles continuen xerrant, però les seves veus m’arriben apagades, com si en comptes de ser a l’altra banda de la taula fossin a molts quilòmetres de distància.
Hem vingut tres i en marxem dos, caminant de pressa pels passadissos buits. El terra brillant de rajoles absorbeix els nostres passos com si fos de vinil, i el motor del cotxe sona tan ofegat que em sembla que surem. Cau la pluja sobre el parabrisa i tampoc fa soroll.
El món sencer se submergeix en un silenci aquàtic com el que porto a dins.
2. Opcions
Paro atenció a la veu freda i expeditiva que em respon al telèfon quan truco al meu metge l’endemà al matí. Després de tantes hores de sordesa no entenc res del que diu. Totes les paraules em sonen igual de buides, com parets de cartró guix.
El so articulat que més repeteix és opcions. Segons el que explica amb el mateix to neutre que fa servir durant tota la conversa, les opcions són les històries que puc triar viure a partir d’ara. En tinc diverses, com en aquells llibres que llegia de petita, però totes semblen igual de tristes i plenes de sagnats. O sigui que cap em fa el pes: cap és realment una opció, si és que estic entenent bé el terme opció.
3.Percentatges
M’empasso d’una tirada els deu capítols d’una sèrie de comèdia romanticona situada a París. S'acaba un episodi i, com que no faig res per evitar-ho, al cap de cinc segons comença automàticament el següent. Em fascina la cara de pàmfila de la protagonista, com obre la boca quan se sorprèn i somriu amb els ulls quan està contenta. De seguida oblido el que diu i, encara que ho recordés, no sabria explicar què li preocupa. No parlo el seu ni cap idioma. Només espero que passi el que no vull que passi mai però que necessito que passi aviat i miro de no obsessionar-me amb els percentatges.
Per com els treuen a col·lació les poques persones que parlen d’aquest tema a la xarxa, comprenc que són un càlcul matemàtic, exacte, tranquil·litzador. Que volen dir que la copa de vi que vaig prendre amb la Bet en aquell vietnamita ara fa unes setmanes no té res a veure amb el que ha passat, i que el que ha passat passa cada dia a molta altra gent.
Però imaginar més dones sense paraules que esperen amb l’ordinador a la falda i els forats de la persiana mig abaixada reflectits al rostre i al capçal del llit no m’anima gens.
Em pregunto per què, posats a ser una més, no puc ser una de les altres. Per què, quan em diuen que formo part d’un vint o un vint-i-cinc per cent, em sembla que em diuen que no sento el dolor que sento.
Ara mateix més aviat em confonen, els maleïts percentatges.
4.No-res
El que havia de passar no passa i l’espera desemboca en una nova espera al mig d’un passadís asèptic amb l’aire condicionat a tot drap. M’han fet despullar i estirar en una llitera i m’han aparcat en aquest racó. També m’han tallat les meves estimades polseres de fil com un presagi del que ha de venir.
Glaçada com la veu del telèfon, espero que alguns dels passos que primer s’apropen i després s’allunyen s’aturin al meu costat, però tots passen de llarg. I, mentrestant, sento cops i converses i papers que s’arruguen a la sala de davant, on m’imagino que he d’entrar. I més veus i uns gemecs estranys rere les portes de més enllà.
Miro la reixa de ventilació del sostre, desenfocada pels meus ulls de miop, amb el cor encongit. No entenc les paraules que m’arriben, però sé per què els gemecs s’intensifiquen i es converteixen en brams.
Quan a la fi esclata el plor jo també arrenco a sanglotar.
Era el món buit de sentit i ara soc jo que també m’he buidat. No m’ha calgut entrar a la sala d’operacions per convertir-me en una closca.
Penso en el no-resque m’habita i m’adono que aquest és el primer mot d’ençà que tot es va enfonsar que no em crea dubtes. Decideixo que, un cop a casa, l’anotaré en alguna banda. Necessito posar paraules a l’abisme que se’m fica endins com el fred d’aquest passadís: necessito escriure un glossari de les profunditats.
Però, de moment, continuo esperant. Tres quilos quatre-cents cinquanta grams, crida algú per sobre del plor del nadó.
Uns altres passos s’acosten i se’n van.
* A la primera edició del Premi Literari Catorze s’hi han presentat 1523 textos de 1001 autors. El Premi Literari Catorze ha esdevingut així un dels concursos literaris per a adults amb més participació dels Països Catalans. El relat de Núria Soto és un dels deu finalistes, publicats a Catorze entre el 18 i el 26 de març de 2024. El dia 27 de març publicarem el text guanyador, que a la festa dels deu anys de Catorze rebrà 600 euros, una cambra pròpia i un guardó de fusta massissa de roure.
