Maria Teresa Guarro
Aquesta que jeu tothora és la Toneta. Abans no l’haguéssiu trobat mai així, ajaçada a la butaca, impertèrrita al davallar de les hores. Abans l’haguéssiu vista trastejant pel pis, plomall, escombra o cassola en mà, amunt i avall, sense parar. Abans l’haguéssiu vista així però, sobretot, l’haguéssiu escoltada tucu tucu tucu ella entregada a la seva Singer de lletres daurades ara embastant una faldilla brum brum ara bordant unes inicials en un cobrellit zas zas ara esquinçant un llençol vell per fer-ne draps o un auuu quan, només de tant en tant, una agulla li punxava un d’aquells dits com de paper de seda d’on brollava un fil de sang. Abans, si no la vèieu ni tampoc l’escoltàveu, l’haguéssiu hagut de buscar al carrer, que també era una mica casa seva. Saludava la Maria i la Rosa que prenien un tallat a la granja de la cantonada, l’única que havia resistit l’embat de cadenes de cafeteries i locals de llums neó. Mal que ella també desitgés un beure calent escalfant-la gola avall, un cafè al dia eren massa diners cada mes, així que les saludava amb una pressa impostada i desfilava carrer amunt cap al mercat. La Pili ja l’esperava rere el mostrador i li deia preciosa i reina i mivida i li afegia sempre uns grams de més per després cobrar-li de menys. I d’això la Toneta se n’adonava i sentia una vergonya a l’estómac, però ella muts i a la gàbia i la gàbia era un monederet a part on guardava els cèntims que li sobraven i quan n’acumulava uns quants els deia a les netes que paressin la mà i els feia ralet ralet pica dineret i primer feia veure que no n’hi havia cap, de dineret, però després en deixava caure algun i les nenes es compraven un gelat i així se li fonia la vergonya de l’estómac com es fonien els gelats.
Va ser un matí que la Toneta va començar a ser aquesta, la que jeu tothora. Va ser un matí després de moltes nits sense dormir comparant catàlegs, valorant opcions, provant de retallar d’aquí, d’estalviar allà. Resina o roure, formigó o marbre, lliris o crisantems, ser cendra o ser sota terra. I fins i tot amb les gammes més baixes, la suma seguia sent massa alta per a ella i, sobretot, per la seva filla, que era l’única familiar que li quedava i que prou penúries passava amb dues nenes, mig sou i cap company. Va ser un matí que la Toneta va fer cap a la universitat per firmar-hi un document, va buscar confessió a l’església i va tornar a casa seva, a jeure.
Aquesta que jeu tothora és la Toneta. Aquesta Toneta ja no surt al carrer perquè podria atropellar-la un patinet o una bicicleta i si això passes seria notícia al diari però el seu cos desmembrat ja no el voldrien. Aquesta Toneta va del llit a la butaca i de la butaca al llit i la butaca li fa de dutxa i es passa una tovalloleta humida sota els braços i entre les cames perquè no fa tant la Rosa va relliscar al bany i es va trencar el maluc i ai si li passa a ella. I la butaca també li fa de menjadora i el plat calent que cada migdia li porta la seva filla se’l raciona una mica per dinar i l’altra mica per sopar, però per sopar ja és fred i no se l’escalfa perquè ves si apropar-se al microones li fes un càncer i es podrís per dins. Ves Toneta, ves, tu ben quieteta, que t’has de morir bé, al llit, com si dormissis, que no calgui cap autòpsia que t’ho remeni tot. I la filla no entén gaire què li passa i li diu que la portarà al metge a veure si és depressió i l’anima a sortir i li porta les netes però la Toneta s’afanya a dir que no, que les nenes no, que són caldo de cultiu i ves si agafés un virus i tot i morta pogués infectar. I la Toneta, que mentre jeu va oblidant el propi rostre perquè ja res li fa de mirall, el que no oblida és la cara de placidesa del seu marit dins la caixa. I l’enveja. Enveja que morís anys ençà, lluny de la ciutat i amb l’església plena però, sobretot, enveja que segueixi existint un lloc on anar-lo a trobar.
Aquesta que jeu tothora és la Toneta, que ja només viu per morir bé. I quan finalment passa, que es mor, la filla truca al número que li havia estat dit i s’emporten el cos, i unes mans destres com havien estat les seves li cusen orificis i li buiden la sang i en el seu lloc hi injecten un líquid perquè les artèries no es descoloreixin i la submergeixen en una bassa de formol perquè els teixits es mantinguin tibants. La posen de gala, com quan ella vestia les seves clientes amb dissenys que després tothom admiraria. La diferència és que, d’ella, el que n’admiraran els alumnes seran la nuesa i les entranyes.
Als alumnes els hauran explicat que totes les persones que donen el cos a la ciència ho fan de manera voluntària i altruista. Però si s’hi fixessin bé, veurien que d’aquella pell nua en traspua la precarietat i l’absència d’alternativa. Si s’hi fixessin bé, a l’estómac hi trobarien la vergonya d’aquest final. Una vergonya que, de tan gran, ja no es fon, que es barreja amb la ràbia, tot fent úlcera. La ràbia de saber que també la mort li ha estat robada.
* A la primera edició del Premi Literari Catorze s’hi han presentat 1523 textos de 1001 autors. El Premi Literari Catorze ha esdevingut així un dels concursos literaris per a adults amb més participació dels Països Catalans. El relat de Maria Teresa Guarro és un dels deu finalistes, publicats a Catorze entre el 18 i el 26 de març de 2024. El dia 27 de març publicarem el text guanyador, que a la festa dels deu anys de Catorze rebrà 600 euros, una cambra pròpia i un guardó de fusta massissa de roure.
