Roser Bastida
És clar que li agradaria saber el que sap B sobre plantes o el que sap M de bricolatge. Voldria tenir la casa plena de flors i poder instal·lar-se un ventilador de sostre sense haver de telefonar a son pare. No obstant, mai no seria feliç ajupida encabint esqueixos dins la terra, ni té prou paciència per aguantar el pes d’un trepant en una posició incòmoda. Quan dilluns a la tarda la Sara pensa que desitja els coneixements de B i M, realment el que vol dir és que li agradaria ser una altra mena de persona.
Hi ha coses que la Sara sap dels altres i ells mateixos desconeixen. El mal alè d’E, per exemple, o el malnom de T. Dimarts, a l’oficina, la Sara entra al lavabo just després de P i P s’ha oblidat d’estirar la cadena. Sent angoixa per totes les coses que els altres deuen saber d’ella i que ella, en canvi, ignora. Potser un dia li penjava un moc, va anar amb les espatlles plenes de caspa o va avorrir profundament algú amb les seves historietes. “Tingueu pietat!”, pensa la Sara, “¿per què ha de ser tan vergonyós ser humà?”.
Dimecres ha d’anar a entrevistar MC, una escriptora americana a qui admira. La seva cap ha estat molt generosa d’assignar-li aquesta tasca a ella, que és nova a la redacció, però li ha dit “No em donis les gràcies encara”. Està nerviosa, tot i que en el fons pensa que, a l’haver-ne llegit tota l’obra, ja és com si la conegués des de fa anys. Els seus llibres són lúcids i divertits, i segur que la conversa també ho serà. Hi arriba il·lusionada, però de seguida s’adona que no anirà bé. MC en persona li sembla fluixa i insípida. La velocitat imparable de l’oralitat la deixa sense recursos i li fa perdre tota la gràcia. La seva cap, en tornar, li demana sorneguera que què en pensa, de la MC real. La MC real, li diu, com si les persones finalment fóssim una sola cosa.
Pensa en això l’endemà a casa de la seva àvia. Els dijous sa mare i ella sempre hi van a dinar i, només entrar per la porta, la mare ja demana “¿Què diu el poble?”. L’àvia llavors desplega un arsenal de xafarderies on els personatges són senzills, sense textures: bons o dolents, i allò que han fet és fàcilment catalogable: una bogeria, una heroïcitat o un desastre.
Divendres, la Sara i els seus amics juguen a un joc on qui para ha de relacionar una sèrie de paraules d’entre les esteses per la taula. R diu Mona, dues i l’equip de la Sara discuteix sobre a quines dues paraules pot estar-se referint. Un proposa ploma i ou, però la Sara no hi està d’acord. “Impossible”, diu, “¿Bosc i veterinari?”. La Sara fa perdre el seu equip perquè increïblement, inconcebiblement, meravellosament, a cada cervell l’arrossega un riu diferent d’una mateixa aigua mare: efluents que s’escampen i van a parar a llocs allunyadíssims.
Dissabte a la nit té una cita. Fa setmanes que xateja amb un tal A, de Vilafranca. La conversa pel xat és fluida i, durant tot aquest temps, parlar amb ell li ha fet molta companyia. Al final de la primera cervesa, però, ja no tenen res més a dir-se i la Sara vol anar-se’n cap a casa. A l’autobús de tornada, té ganes d’escriure-li pel xat, com si l’A del mòbil fos algú diferent de la persona a qui no tornarà a veure mai més. Rellegeix la conversa, tecleja alguna cosa i després l’esborra.
Diumenge a la tarda va a la festa d’aniversari de la seva neboda, que fa dos anys. Hi ha pares, mares i altres bebès que belluguegen i cauen. Els progenitors els pesquen del coll abans que arribin a tocar terra. Malgrat que parlen entre ells, estan concentrats en la supervivència de les seves criaturetes toves. La Sara s’asseu en una cadira mentre espera que treguin el pastís i llavors se n’adona: al fons de la sala hi ha un antic amor que fa temps que no veu. Dels seus braços en pengen dos nadons idèntics com si fossin fruites d’un arbre estrany. ¿Com és que ningú no li ho havia explicat, això? S’apropa a saludar-lo i la conversa pren uns camins que la deixen profundament trista. “Ja ho veus”, li diu ell al final, “ara m’he convertit en aquesta mena de persona”.
* A la primera edició del Premi Literari Catorze s’hi han presentat 1523 textos de 1001 autors. El Premi Literari Catorze ha esdevingut així un dels concursos literaris per a adults amb més participació dels Països Catalans. El relat de Roser Bastida és un dels deu finalistes, publicats a Catorze entre el 18 i el 26 de març de 2024. El dia 27 de març publicarem el text guanyador, que a la festa dels deu anys de Catorze rebrà 600 euros, una cambra pròpia i un guardó de fusta massissa de roure.
