Maria Anguera
Per a totes aquestes criatures a qui només recordem nosaltres
Per a totes aquestes mares a qui ningú recorda
Vaig arribar a casa amb la imatge gravada a la retina, i ja no me la vaig poder treure més del cap. I mira que ho intentava, m’esforçava a visualitzar el que fos per poder passar pàgina d’aquella instantània. Volia treure’m del cap aquella escena, aquell moment, però no podia ni sabia com fer-ho.
El llitet era allà, càlid enmig de la fredor del mobiliari mèdic. Tenia un llumet a sobre que li proporcionava escalfor. Es veu que els nadons perden la temperatura molt ràpid i, al moment de néixer, és bo que tinguin una font tèrmica propera. A un lateral, hi havia un gorret plegat. Estava tot preparat, tot a punt.
M’imaginava la meva criatura dormint-hi plàcidament. Amb les galtes inflades i respirant pausadament després de l’esforç del part, després de l’arribada triomfant a aquest món. Ja és al món, la meva nena ja és al món!, hauria volgut dir, plena de joia.
Però la meva nena estava despullada damunt d’una safata metàl·lica, estava freda, començava a perdre el color i no tenia una rotllana d’ulls emocionats mirant-la. Primer li farien l’autòpsia, després la llençarien a un cubell de residus mèdics. Xof!, al fons de la bossa putrefacta.
I, tres sales més enllà, a l’hospital, seguirien naixent criatures rosades. Però no serien la meva.
Serien la de la Iolanda, que ha arribat avui de 39 setmanes i 5 dies, que el seu nen, Iu es diu, tenia pressa per sortir i, res, sense epidural, que la mare ha entrat per la porta d’urgències i la llevadora li ha dit al marit, molt atenta ella, que no anés a buscar la bossa, que l’Iu ja és aquí! Que no sabien quin nom posar-li i ara s'han adonat que Iu rima amb “viu” i els ha fet molta gràcia i saben que l’han encertat i que seran feliços i menjaran anissos, i faran fotografies de Nadal amb fons de cotó fluix i les emmarcaran, i les posaran al menjador i les regalaran als familiars, i les penjaran a les xarxes socials i tot serà meravellós.
Serien la de la Marga, que, pobreta, ha tingut ciàtica tot l’embaràs i el dia de l’ecografia de les vint setmanes, que portaven el gran, el Santi, perquè pogués veure la seva germaneta per primer cop, el Carles, el seu company, la va haver de pujar en braços per les escales perquè l’ascensor de l’ambulatori s’havia espatllat. Va ser tot molt dramàtic, sort que un cop a dins la consulta el Carles va poder gravar la cara d’emoció del Santi quan va veure la imatge de la Blanca, encara a la panxa de la seva mare.
Xof!, un tros de carn morta al fons del cubell.
I jo em tocava els braços. Em va agafar per resseguir-me’ls de dalt a l’espatlla fins a les mans. Primer un. Després l’altre. I estaven buits. Les mans pàl·lides no sostenien res. I el pit tenia un forat negre que semblava que només veia jo, però per on se me n’anava tota la llum.
I els carrers es van anar tornant silenciosos. No sentia el motor dels cotxes, ni els clàxons frenètics d’hora punta, ni les converses de la gent, ni el dringar de les tasses de les terrasses dels bars. Només sentia les meves passes, toc-toc-toc-toc, que feien eco i es paraven al final de l’abisme.
I la claror del sol que entrava per les escletxes de la persiana cada matí va començar a ofendre’m. I m’havia d’esforçar molt per mantenir els ulls ben tancats. I obria el pit per fer-la marxar pel forat negre. Cap aquí, cap aquí, vine cap aquí, entra per aquí i marxa.
I els dies es van fer massa llargs, i les embarassades pel carrer feien cua per passar-me pel davant. I els cotxets de bebès m’encerclaven i em cantaven cançons de bressol per fer-me dormir. I les mares em miraven i reien macabrament amb els pits sadollant de llet.
I a vegades despertava de tot aquest malson amb unes ganes molt grans de donar cops de puny i de fer mal. El món em feia ràbia i odiava a tothom. I m’imaginava que trencava el mirall que em reflectia amb bosses als ulls, amb la panxa llisa i amb el forat negre al pit. I els trossos, afilats, anaven caient sobre totes i cada una de les persones del meu voltant. I jo pensava: Veieu? La vida no és de color rosa, per a vosaltres tampoc.
I la llum del fluorescent càlid del llitet de l’hospital es va anar apagant. El focus de la sala de parts, també. I es va fer el silenci. I el meu crit interior va recorre’m tot el cos i em va fer estremir. Però ningú el va sentir. I la meva pena i el meu dolor van generar tanta indiferència com aliè va ser-li aquest món a la meva filla.
* A la primera edició del Premi Literari Catorze s’hi han presentat 1523 textos de 1001 autors. El Premi Literari Catorze ha esdevingut així un dels concursos literaris per a adults amb més participació dels Països Catalans. El relat de Maria Anguera és un dels deu finalistes, publicats a Catorze entre el 18 i el 26 de març de 2024. El dia 27 de març publicarem el text guanyador, que a la festa dels deu anys de Catorze rebrà 600 euros, una cambra pròpia i un guardó de fusta massissa de roure.
