Els adolescents i joves que menyspreen o menysvaloren els consells dels adults que podrien ser els seus pares –o que ho són– tenen poc en compte un factor important: els adults han estat adolescents i joves. Ells ja han passat per allà, ja han viscut conflictes similars: potser fan aportacions encertades. De la mateixa manera, creure que venim de zero i menysprear o menysvalorar les experiències viscudes en èpoques que ens han precedit no ens ajuda gaire a avançar pel millor camí. La història s'hauria d'ensenyar a les escoles no pas com la crònica d'allò que va succeir temps era temps, sinó com un relat del qual es pot aprendre no tan sols el que ja ha passat, sinó també el que és probable que torni a passar.
"S'han dit i es diuen moltes coses sobre la correcció política, però jo crec que potser seria útil que veiéssim que es tracta un cop més de comitès de persones que s'autoerigeixen com a justicieres inspirades en una ideologia", va dir Doris Lessing en una conferència el 1992. La futura premi Nobel reflexionava: "Té un costat bo, la correcció política? Sí que el té, perquè ens fa reexaminar actituds, i això sempre és útil. El problema és que, com passa amb tots els moviments populars, la minoria dels llunàtics sempre deixa de ser una minoria; els extrems s'acaben imposant". La demagògia i la desraó tenen les de guanyar: "Per cada dona o home que apliqui amb calma i seny la idea que cal parar compte amb les nostres suposicions, hi ha vint demagogs que en el fons el que volen és dominar els altres. El fet que es consideren a si mateixos antiracistes, feministes o el que sigui no fa que deixin de ser els demagogs que són".
En una sèrie de conferències pronunciades el 1985, titulades Les presons on triem viure(i recopilades ara en un volum publicat per Edicions 62, amb traducció d'Alba Dedeu), Doris Lessing recordava que la gent de la seva generació havia viscut unes quantes inversions històriques brusques. Per exemple: en només quatre anys, Rússia –i Stalin, a qui anomenaven amb afecte oncle Joe– va passar d'estar ben vista per l'opinió pública a ser una amenaça per a tothom. "Un extrem, sentimental i estúpid, propiciat per les necessitats de la guerra, es va substituir per un altre extrem, irreflexiu i estúpid". Lessing havia après la lliçó: "N'hi ha prou que hagis viscut una inversió així una vegada perquè a partir de llavors et miris amb escepticisme les actituds populars del moment".
El nostre jo racional ja sospita que és un deliri veure'ns sempre a nosaltres mateixos com els qui tenim raó, i els altres com els equivocats; la nostra causa com la justa, la seva com la injusta; les nostres idees com les correctes, les seves com a errònies o directament malvades. Però, en grup, el nostre jo racional queda eclipsat: "Quan formes part d'una comunitat molt unida, saps que si et desvies de les idees d'aquesta comunitat t'arrisques a ser vist com un esvalotador, un criminal, un malfactor", observa Lessing. En situacions així, preval el comportament de ramat. Però sempre hi ha ovelles que esquiven la conducta automàtica, s'aturen i es plantegen què coi estan fent. Segons Lessing, hauríem d'educar els fills en el reforç del pensament crític en lloc d'ensenyar-los a venerar el grup.
Venerar el grup és perillós. És renunciar a pensar. És abonar el sectarisme. Però això costa de veure des de dintre, quan et trobes del tot immers en la bogeria grupal, en la superioritat moral col·lectiva. Quan adoptes actituds extremes que flirtegen amb el fanatisme i amb la intolerància, però que a tu et semblen la mar de normals perquè et creus en possessió de la raó i et rodeges d'ovelletes que no t'ho qüestionen.
Costa de veure, però tenim el deure moral de fer-ho. Perquè la humanitat no va néixer ahir i la història ens hauria d'haver ensenyat alguna cosa. Potser és una tasca ingrata, però hauríem d'estar pendents en tot moment de les possibles derives extremistes que emprenen els ramats dels quals formem part. A l'extrem de l'extrem només hi ha el precipici.
