Albert Rossich
Francesc Vicent Garcia (1579-1623), popularment conegut com el Rector de Vallfogona, va passar de ser el principal referent de la literatura catalana durant més de dos-cents anys a ser menystingut a finals del segle XIX i oblidat durant la major part del XX. Enguany, en la commemoració dels quatre-cents anys de la seva mort, l'editorial Barcino ha anunciat que, a partir d'ara i durant els propers anys, en publicarà l'obra completa. D'entrada ja ha arribat a les llibreries el primer volum, Poesia completa, sonets i dècimes, fet a cura d'Albert Rossich, que ha escrit aquest article per explicar-nos 14 curiositats (més una de regal) de la persona i l'obra.
1. Va introduir les formes poètiques del Barroc en la literatura catalana i, tant per la qualitat de la seva obra com per l’enorme popularitat que va assolir, és el el poeta més important en català entre Ausiàs March i Jacint Verdaguer.
2. El seu nom era Francesc Vicent Garcia, però a les seves publicacions sempre l’acompanyava del càrrec de Rector de Vallfogona.
3. Va néixer a Saragossa el 1579, va créixer a Tortosa, va estudiar a Barcelona i va regentar la parròquia de Vallfogona de Riucorb (avui, Conca de Barberà, però abans un poble considerat de la comarca de la Segarra) des del 1607 fins a la seva mort, el 2 de setembre de 1623.
4. No sabem quin aspecte físic tenia realment. Tots els retrats que ens n’han arribat són del segle XIX i parteixen d’un poema en què Garcia es descriu així: «de ben disposta i pròpria simetria, / barbivermell, dolça fisonomia, / ras de topeto, barbes i corona». O sigui, ni alt ni baix, ni gras ni prim, amb una barba vermellosa però afaitada, la corona de capellà i, és clar, sense monyo (topeto).
5. Bona part de la seva poesia és satírica: té un component humorístic, però també un fons seriós, ja que denuncia els vicis de la societat de l’època. Per posar un exemple, en alguns poemes hi ha notes eròtiques força explícites, però no estan pensades per excitar el lector, sinó per ridiculitzar les persones que es deixen dominar per la passió amorosa. I amb l’escatologia i el gust per la lletjor, que també afloren sovint, passa una cosa semblant: serveixen per fer burla dels conceptes de bellesa i decòrum heretats del Renaixement, que grinyolaven en una societat en crisi com era la del segle xvii.
6. El Rector era literalment capaç de riure’s del mort i de qui el vetlla. Podia signar poemes amb el nom del seu cunyat, només per gastar-li una broma, o incloure una nota humorística en un testament, o escriure un epitafi amb jocs de paraules que feien broma del mort, com ara aquest on es burla d’un bevedor que va morir de gota:
Hic jacet lo qui cregué
ésser preservat de gota
puix d’aigua sols una gota,
sinó ardent, mai la begué.
Gota l’agotà i tragué
d’esta vall de plors i crits;
i per sigles infinits
estarà sencer son cos,
que cuc no hi ha que hi don mos,
perquè el guarden los mosquits.
7. Garcia va escriure la majoria dels seus poemes satírics pensant en un cercle íntim d’amics i coneguts. Però també va compondre obres de caràcter seriós, pensades per tenir més difusió, com un sermó a la mort de Felip III, un poema dedicat a un predicador amic seu i un panegíric adreçat al rector de la Universitat de Lleida.
8. Es pot dir que el Rector va ser un especialista en nedar i guardar la roba: en una Catalunya castigada pel bandolerisme, es va relacionar tant amb el bisbe Robuster, del bàndol dels cadells, com amb el bandoler Roca Guinarda, dels nyerros. Va estar vinculat amb la família Montcada i en una ocasió fins va formar part del seguici del virrei Almazán en un viatge a Tarragona.
9. Es va arribar a fer tan popular entre els poetes catalans que els copistes, quan trobaven un poema burlesc o escatològic sense nom d’autor, ja l’hi atribuïen. Això ha fet que, amb els anys, hàgim trobat centenars de poemes a nom del Rector, però avui sabem que, en realitat, “només” en va escriure uns 160.
10. La primera edició de la seva obra completa la va fer l’Acadèmia dels Desconfiats —antecessora de l’actual Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona—, el 1703. Amb alguns canvis, aquesta edició es va reeditar fins a onze vegades entre els segles XVIII i XIX, i va arribar a ser prohibida per la Inquisició.
11. Després de mort, se’l va convertir en el protagonista de tota classe d’anècdotes i facècies humorístiques que es transmetien de forma oral. La major part són inventades i no tenen res a veure amb la vida de Garcia, però el van convertir en un personatge enormement estimat per les classes populars. Podem dir, doncs, que el personatge de ficció va desbordar el personatge real i es va convertir en un mite.
12. Hi ha dos personatges que s’associen sovint amb el Rector en les seves anècdotes: l’escolà i la majordona. Però aquests són reals. Ho sabem perquè Garcia va fer un epitafi per a l’escolà que encara es pot veure avui en una làpida a la paret de l’església de Vallfogona, i perquè esmenta la majordona en un parell de poesies.
13. Considerat el màxim representant de la literatura en català, al segle XIX esdevé una icona cultural: se n’escriuen poesies, obres de teatre, novel·les i biografies novel·lades, i es dona el nom de “Rector de Vallfogona” a revistes i a una societat literària. Fins i tot se’l converteix en un reclam per a productes comercials (begudes reconstituents, capses de llumins, etc.).
14. L’any 1879 es va organitzar un gran homenatge a Garcia a Vallfogona de Riucorb, amb les col·laboracions destacades d’Àngel Guimerà, Narcís Oller, Antoni Gaudí o Lluís Domènech i Muntaner, entre altres. Gaudí va dissenyar fins i tot unes carrosses que havien de desfilar amb la comitiva.
14+1. A partir de la dècada de 1860, els sectors de la Renaixença propers als Jocs Florals critiquen l’obra del Rector per vulgar i castellanitzada. Això farà que la seva figura quedi eclipsada fins a finals del segle XX. Des d’aleshores, s’ha estudiat i reivindicat de nou la seva obra, i enguany la Generalitat de Catalunya ha adoptat com a celebració oficial l’efemèride dels 400 anys de la seva mort amb la celebració de l’Any Rector de Vallfogona.
Poesia completa, volum I, sonets i dècimes
© Primera edició: maig de 2023
© de l'edició, la introducció i les notes, Albert Rossich EStragó, 2023
Imatge de la coberta: Dones a la finestra (1665-1675)
