"La solastàlgia és el dolor de qui se sent testimoni de la destrucció de la Terra. El neologisme va ser ideat pel filòsof australià Glenn Albrecht a principis del nostre segle." Ho escriu Ada Castells a l'inici de la seva nova novel·la. Publicada per l'Altra Editorial, ens explica com, arran d'unes inundacions extremes a Barcelona, la Sara, el Mike, la filla adolescent i una tieta amb espurnes de demència senil s'instal·len a l'Empordà. L'objectiu és refundar l'Edat Mitjana amb tecnologia del segle XXI. En contacte amb la natura, la Sara aprendrà a pactar amb l'amenaça, però primer haurà de superar un remordiment profund, un empatx de lectures apocalíptiques, les baralles amb la filla i la solastàlgia. L'amor i assumir la pròpia fragilitat seran les úniques sortides per sobreviure. Us n'oferim l'inici i us animem a anar a la primera presentació, que serà a la llibreria l'Obaga de Barcelona, el dimecres 22 de febrer a les 19:00, en companyia de Ferran Utzet.
Quan ressonen les trompetes dels set àngels, recordo que tinc l’Apocalipsi amagat al calaix de les calces. Foc barrejat amb sang, herba ennegrida, la veu redemptora del Totpoderós m’esquerda. Ha arribat la fi dels temps i és primavera. En retinc detalls: les marques de suor de l’amic cansat; el verd del vestit de l’amiga; la fressa del bosc que no crema, encara.
Fugim.
Els demano d’endur-me la magnòlia en un test.
–Pesa massa –em responen.
La porta batega, els estornells volen baixos i la figuera ja treu fulles per anunciar l’ombra de l’estiu.
–És això, el que m’agrada de Déu.
–Què?
–Que mai no ens abandoni del tot.
Continuem nord enllà mentre busco refugis en la memòria. Recordo la casa dels Pirineus que vam llogar quan encara existien les vacances. El jardí era un mar d’ortigues. En vam collir un manat i el vam rentar fulla per fulla. La sopa era espessa, d’un color intens, amarga. Ens l’empassàvem amb fàstic mentre ens convencíem que ens anava bé per a l’astènia, per a la circulació sanguínia i per reforçar els ossos. Ens costava mantenir viva la fe en la natura. Ara no tindrem més remei que tornar a creure en el poder curatiu de les plantes.
Deixem enrere el mas, l’era, el camí. El verd del vestit de l’amiga se’m fon dins el verd vellutat de la sopa.
–Recordes com es deia aquell poble del Pirineu on vam llogar una casa?
–Fa cinc estius, d’això.
En fa quatre. Voldria creure que el Mike està de mal humor perquè marxem. Sé que és perquè no em suporta. Tensa les mans al volant. Se li emblanqueixen els dits. Ni es gira. Encara em retrona el seu prou d’aquesta nit. Ha estat un crit esqueixat, fred.
Al seient del darrere, la tia Emily s’endormisca connectada als auriculars. Desitjo enfonsar-me en la seva respiració, o jeure al maleter, amb el gos, recloure’m com un fetus per observar com soc per dins, què em sobra, què em cal per tenir la seva fe en el futur. Diuen que el liti serveix per fabricar bateries; diuen que va bé per als trastorns bipolars; diuen que a mi me’n falta.
A la rotonda de l’AP-7 girarem a la dreta i enfilarem cap a França. Res no ens hauria d’aturar: ni un gendarme, ni un canvi climàtic, ni set àngels amb trompetes. Circularem per La Languedocienne, guiats pel Canigó. Veurem com tot és més verd, més nítid, les cases seran groguenques.
De petita m’emocionava creuar aquesta línia que havia vist tants cops dibuixada als mapes. S’havia de fer cua per ensenyar el passaport. Potser ens paraven per obrir el maleter i comprovar que no hi dúiem cap fugitiu. La mare es girava:
–Ara, nenes, feu cara de bones persones.
Després, el pare obria la finestra de l’R20, amb una seriositat impostada, i mostrava els passaports. Les meves germanes i jo ens manteníem callades mentre el policia se’ns mirava, una per una. Hi havia solemnitat, en això de viatjar.
No vaig preguntar mai com s’aconseguia fer cara de bona persona. Són coses que se saben sense que ningú te les expliqui. Ens en devíem sortir prou bé perquè mai no ens van obrir el cotxe, tampoc mai no hi vam portar cap fugitiu. En aquell temps no em faltava res: hi havia la mare, hi havia el pare, tenia liti.
Girem a l’esquerra:
–Què fas? Hauries d’haver tirat cap a França. Esclar que també podem instal·lar-nos a Núria. Estaríem a més de mil metres per sobre del nivell del mar.
–Dorm.
El Mike té raó. Hem descansat poc. A l’arribada, caldrà situar-nos, potser fer una primera nit al cotxe abans de trobar un refugi. Tot s’aprèn a fer, fins i tot a inventar-nos noves vides. Tenia una companya de classe amb casa a Queralbs. No aconsegueixo recordar-ne el nom: Montse, Teresa, Núria, per què totes es diuen igual? Als inicis del desastre, li vaig demanar si es venia algun terreny per la zona. Es devia sorprendre que la truqués. Jo, la rareta de l’escola, resultava que també pretenia sobreviure. Vaig penjar sense acomiadar-me per fidelitat a la nena esquerpa que vaig ser. Ara no li podrem demanar res.
Haurem d’ocupar, buscar un pou, tornar a fer llenya, sols, molt sols, tan sols, sense el Saïd, sense la Rosa, sense la meva filla ni l’Adrià. A la tia Emily li haurem de fer un llit còmode. És massa vella per dormir a terra. I també ens caldrà un jaç per al Malon, una pala, una aixada, una cassola. Les llistes se’m fonen en el son bressolat pel motor i em consolo somiant en la setena trompeta: la de l’agraïment dels justos, la de la recompensa dels servents.
Em desperta l’olor de ciutat, una aroma densa i dolcenca. Ha començat a plovisquejar. Obro els ulls i, a la dreta, entreveig un turó amb un Mercadona monumental; a l’esquerra, acabem de deixar una cimentera. En aquest punt, fa molts anys, hi clavaven un ninot disfressat de guàrdia per desviar els cotxes. La meva germana gran em deia que m’hi fixés bé, que no era un nino, sinó una persona. El molt desgraciat feia aquesta feina perquè no s’havia esforçat a l’escola. Jo demanava al pare que frenés, que volia veure bé aquell senyor, salvar-lo. Reien i això m’emprenyava i encara reien més. En aquell temps, la Rut volia ser mestra. Més endavant, es va fer psicòloga. Soc el seu fracàs.
Ara hi ha ponts nous amb trànsit que ens passen pel damunt. Podem agafar tres rondes. M’és igual quina. No hi ha cap guàrdia. El nino soc jo:
–On som?
–A casa.
A casa? Per què? Sé que si ho pregunto m’enduré un retret. He de deixar que sigui el Mike qui comenci l’explicació, al seu ritme. El miro. Ell fa veure que es concentra en el trànsit. Els semàfors de la Meridiana ens aturen i només se sent el vaivé de l’eixugaparabrises, com un mantra. Clavo els ulls al terra brut de fang, clips i tiquets de gasolinera. Segur que també hi ha insectes morts, però pitjor seria veure el paisatge que he imaginat en aquests dos mesos d’absència: la torre de l’Heron City feta una carcassa, els balcons caiguts, les finestres esbotzades, campaments per als qui han perdut la casa.
A Verdaguer, no puc evitar mirar per la finestra. Com un fal· lus erecte, se m’imposa l’obelisc coronat amb el poeta. L’han embolicat amb una tela per evitar-li la devastació de la ciutat que va lloar. Tot ell regalima. El Mike mira de tranquil·litzar-me:
–Construeixen un recol·lector d’aigües.
–Un què?
–És per evitar les inundacions.
–Too late. Només estem a cinquanta-quatre metres sobre el nivell del mar.
Han tallat la Diagonal i ens obliguen a tornar al carrer Aragó. Deixem Verdaguer, odes i xiprers enrere. Hi ha pocs cotxes. La gent camina apressada per aixoplugar-se. Per què no han fugit de la ciutat? Són incapaços de veure el perill, com conills aturats a la carretera, enlluernats, em va dir el Saïd. M’estranya que encara hi hagi terrasses amb taules i cadires, tendals amb marques de cervesa, cartells amb fotografies de plats exòtics que s’han tornat casolans: burritos, falàfels, noodles. Encara no s’han esgrogueït. Hi ha una dona amb un paraigua que no sembla tenir tanta pressa. Deu esperar algú. Sí, a un nen que ara arriba xop, amb patinet i una motxilla a l’esquena. Un vell travessa el carrer sense mirar. No reconec cap cara. I, a mi, qui em podria reconèixer? La carnissera em va dir que un dia marxaria a Alemanya amb el fill i el gos, per sempre. Ara és morta i el Malon jeu darrere del cotxe, dormint.
Busco la modista vídua amb el seu carret d’anar a comprar, l’home que aixecava pesos al terrat, la filla o amant que de tant en tant l’acompanyava. No detecto ningú del barri i em conformo a retrobar els arbres del passeig. M’agradaria tenir la força d’un gegant per trasplantar-los i que creixessin ferms, lluny d’aquí. No tindrien els troncs plens de solcs, amb guixots de navalla, no serien plàtans raquítics i a l’hivern s’atrevirien a perdre totes les fulles.
El Mike:
–La teva germana ens espera al pis.
–Quina?
–La metge.
És estrany que no digui la mitjana o, senzillament, el nom. Diu, la metge, i no trigo a entendre per què.
La Dèbora em mira la temperatura, em pren el pols, em fa obrir la boca i dir a. Després em fa preguntes estranyes, que no fan per a una persona tan discreta com ella. Quan ho ha descartat tot, només li ha quedat la ment, un abisme que no domina. Se sentia més còmoda quan prenia mesures i hi havia la possibilitat que tot fos un mal del cos, apamat. Té els ulls enfonsats i la pell de les mans arrugada. Fa quatre mesos que és al centre de la batalla, mirant de guarir un món moribund. Li diria: fuig, però la necessito, en necessitem moltes com ella. Gent que es resisteixi a l’extinció.
El Mike ens interromp per anunciar-me que s’endú la tia Emily al pis de la Barceloneta. Em diu que s’hi instal·laran uns dies tots dos per deixar-lo a punt. Mira de no sonar com el que realment és: em cal estar-me lluny de tu.
Li prego:
–No te’n vagis.
Em besa:
–Només uns dies.
La Dèbora encara em sosté de la mà, em mira als ulls, li oloro la vergonya. Domina més la intimitat de les entranyes que la de les emocions.
–Com et trobes?
Fa cara de bona persona. Jo també, com si ens disposéssim a creuar la frontera que ens separa una de l’altra. Si alguna vegada he estat a punt d’aconseguir-ho és aquesta, però duc un fugitiu amagat al maleter, el meu jo. No ens atrevim a abraçar-nos.
Em concentro en la pell fina de les seves mans. L’escalfor em reconforta. No m’entretinc a buscar les paraules per donar-li explicacions. Sé que no les trobaria.
Després ella també se’n va; em deixa el telèfon d’un amic seu.
–És especialista en malalties del cap.
No diu psiquiatre.
Estirada al llit, el sostre blanc em sembla la primera pàgina d’un llibre per escriure. El Com et trobes? de la Dèbora ha quedat surant en l’aire. En rumio una resposta: em trobo feble, feta de paper, abatuda. M’alço per mirar pel balcó del passeig de Sant Joan i em rep el verd brillant dels plàtans. A fora, ni el foc s’ha barrejat amb la sang ni l’herba s’ha ennegrit. L’evidència m’esclata al cervell i els set àngels deixen de fer sonar les maleïdes trompetes. Ha deixat de ploure.
Hi ha més vida que quan vam abandonar la ciutat fa dos mesos. Un músic de carrer escampa la seva melodia inalterable amb una pianola estrident que s’imposa al rebuf dels autobusos. Començo a enyorar els ocells, i un colom em recorda que ells també tenen ales. Em sento la mutant maldestra d’un canvi d’era, soc una mica de tot i de no res. Òrfena de camp i revinguda de ciutat, dona frontissa. Veig un cel nou i una terra nova. Puc començar una altra vegada. Estrenar un moment, com qui estrena una vida.
Obro el calaix on tinc l’Apocalipsi. L’agafo i el duc a la cuina. Encenc els fogons i el cremo, full per full. El fum s’infiltra per la finestra del celobert. Les volves cauen sobre el marbre com una neu fina. Blanc i negre s’inverteixen. Em forço a oblidar les paraules escrites fins que el Malon m’interromp el ritual. Impacient, em pica les cames amb el musell:
–Sortim?
–Sí, nem.
Remena la cua. Si jo en tingués, també ho faria.
© Ada Castells Ferrer, 2023.
Primera edició: febrer del 2023.
© d'aquesta edició: L'Altra Editorial.
Pots comprar Solastàlgia a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
