Redacció
Foto: Michele Ursino
Per alguna estranya raó, mai vaig pensar que arribaria als quaranta anys. Als vint, m’imaginava amb trenta, vivint amb l’amor de la meva vida i amb uns quants fills. I amb seixanta, fent pastissos de poma per als meus néts, jo que no sé fer ni un ou ferrat, però n’aprendria. I, amb vuitanta, com una vella ruïnosa, bevent whisky amb les meves amigues. Però mai em vaig imaginar amb quaranta anys, ni tan sols amb cinquanta.
I, no obstant això, aquí em teniu. Al funeral de la meva mare i, a sobre, amb quaranta anys. No sé gaire bé com he arribat fins aquí, ni fins a aquest poble que, de cop i volta, m’està fent venir unes ganes de vomitar terribles. I crec que mai de la vida he anat tan mal vestida. Quan arribi a casa, cremaré tota la roba que porto avui, està amarada de cansament i de tristesa, és irrecuperable. Han vingut gairebé tots els meus amics i alguns dels d’ella, i alguns altres que no van ser mai amics de ningú. Hi ha molta gent i hi falta gent.
Al final, la malaltia, que la va expulsar salvatgement del seu tron i va destrossar sense pietat el seu regne, va fer que ens putegés bastant a tots, i clar, això es paga a l’hora del funeral. D’una banda, tu, la morta, els vas putejar bastant, i d’altra banda, jo, la filla, no els caic gaire bé. És culpa teva, mamà, clar. Vas anar dipositant, a poc a poc i sense adonar-te’n, tota la responsabilitat de la teva decadent felicitat sobre les meves espatlles. I em pesava, em pesava fins i tot quan estava lluny, fins i tot quan vaig començar a entendre i acceptar el que passava, fins i tot quan em vaig apartar una mica de tu al veure que, si no ho feia, no només moriries tu sota la teva runa. Però crec que m’estimaves, ni molt, ni poc, m’estimaves i punt. Sempre he pensat que els que diuen «t’estimo molt», en realitat t’estimen poc, o potser hi afegeixen el molt, que en aquest cas significa poc, per timidesa o per por de la contundència del t’estimo, que és l’única manera veritable de dir t’estimo. El molt fa que el t’estimo es converteixi en alguna cosa apta per a tots els públics, quan, en realitat, gairebé mai ho és. T’estimo, les paraules màgiques que et poden convertir en un gos, en un déu, en un sonat, en una ombra. A més, molts dels teus amics eren progres, em sembla que ara ja no se’ls anomena així o que ja no existeixen. No creien ni en Déu, ni en una vida després de la mort. Recordo quan estava de moda no creure en Déu. Ara, si dius que no creus en Déu, ni en Vixnu, ni en la Mare Terra, ni en la reencarnació, ni en l’esperit de no sé què, ni en res, et miren amb cara de pena i et diuen: «Com es nota que no estàs gens il·luminada». Així que deuen haver pensat: Val més que em quedi a casa, assegut al sofà, amb l’ampolla de vi, fent-li el meu particular homenatge, molt més transcendent que el de la muntanya amb els cabrons dels fills. Després de tot, els funerals són una convenció social més. O alguna cosa així. Perquè suposo que t’han perdonat, si és que hi havia alguna cosa per perdonar, i que et van estimar. Jo, de nena, us veia riure i jugar a cartes fins a l’alba i viatjar i banyar-vos en pilotes al mar i sortir a sopar, i crec que us ho passàveu bé, que éreu feliços. El problema amb les famílies que un tria és que desapareixen més fàcilment que les de sang. Els adults amb qui vaig créixer estan morts o no sé on són. Aquí, sota aquest sol de justícia que fon la pell i esquerda la terra, per descomptat, no hi són. És un mal trago, un funeral, i una bona murga, les dues hores de carretera per arribar fins aquí. Me’l sé de memòria, aquest camí entre oliveres, estret i ondulant. És, o va ser, malgrat que no passàvem més d’un parell de mesos a l’any al poble, el camí de tornada a casa i a totes les coses que ens agradaven. Ara ja no sé què és. Hauria d’haver agafat un barret, encara que després també l’hauria hagut de llençar a les escombraries. M’estic marejant. Crec que m’asseuré al costat d’aquest àngel amenaçador d’ales com espases i que no m’aixecaré mai més. Se m’acosta la Carolina, que sempre s’adona de tot, m’agafa del braç i em duu fins al mur des d’on s’albira el mar, molt a prop, al final d’un pendent d’oliveres cansades, d’esquena a tothom. Mamà, em vas prometre que quan morissis la meva vida estaria encarrilada i en ordre i que el dolor seria suportable, no em vas dir que tindria ganes d’arrencar-me les vísceres i menjar-me-les. I m’ho vas dir abans de començar a mentir. Hi va haver un moment, no sé per què, que tu, que no menties mai, vas començar a fer-ho. Els amics, que al final et van tractar poc i recorden la persona gloriosa que eres fa deu o deu mil anys, sí que han vingut. I les meves amigues, la Carolina, la Mercè, l’Elisa i la Sofia. Mamà, al final, hem decidit no enterrar la Patum amb tu. Això no és l’Egipte dels faraons. Ja sé que deies que, sense tu, la seva vida no tindria sentit, però, d’una banda, és una gossa gran i no hi cabria, al nínxol —m’imagino els dos enterradors empenyent-la pel cul per fer-la entrar, com havíem fet tantes vegades des d’alta mar, després del bany, per ajudar-la a pujar a la barca per les escales—, i, de l’altra, això d’enterrar-se amb el gos segur que és il·legal. Fins i tot si estigués mort com tu. Perquè tu estàs morta, mamà. Fa dos dies que m’ho repeteixo i m’ho torno a repetir i ho pregunto a les meves amigues, per si hi ha hagut algun error o ho he entès malament, però cada vegada m’asseguren que ha passat l’impensable. A part dels pares dels meus fills, només hi ha un home interessant, desconegut. Estic a punt de desmaiar-me d’horror i de calor i, malgrat tot, segueixo sent capaç de detectar immediatament un home atractiu. Deu ser l’instint de supervivència. Em demano quin és el protocol per lligar en un cementiri. Em pregunto si vindrà a donar-me el condol. Crec que no. Covard. Covard guapo, què fa un covard en el funeral de la meva mare, la persona menys covarda que he conegut a la vida? O potser aquesta noia que és al teu costat, estrenyent-te la mà i mirant-me amb curiositat i insistència, és la teva nòvia. No és una mica baixeta per a tu? Bé, nòvia nap-buf de covard misteriós, avui és el dia del funeral de la meva mare, tinc dret a fer i dir el que em doni la gana, no?, com si fos el dia del meu aniversari. No m’ho tinguis en compte.
S’acaba el funeral. Vint minuts en total, enmig d’un silenci gairebé absolut, no hi ha hagut ni discursos, ni poemes —vas jurar aixecar-te de la tomba i perseguir-nos tota l’eternitat si deixàvem que algun dels teus amics poetes recités alguna cosa—, ni pregàries, ni flors, ni música. Hauria estat encara més ràpid si els vells operaris que havien d’introduir el taüt al nínxol no haguessin estat tan maldestres. Entenc que l’home atractiu no s’acostés a canviar-me la vida, encara que, d’altra banda, no se m’acudeix un moment més adequat i necessari per fer-ho, però almenys hauria pogut ajudar els vells quan gairebé els cau el taüt a terra. Un d’ells ha exclamat: «Em cago en déna!».
Aquestes han estat les úniques paraules pronunciades en el teu funeral. Em semblen molt apropiades, molt exactes. A partir d’ara, suposo que cada funeral al qual assisteixi, serà el teu. Baixem pel pendent. La Carolina m’agafa la mà. Ja està. La meva mare ha mort. Crec que m’empadronaré a Cadaqués. Ara que tu vius aquí, serà el millor.
També això passarà
© Milena Busquets
© d'aquesta edició: Amsterdam, 2015
