Fabio Genovesi
Del mar, en realitat, en sabem ben poca cosa. En la seva immensitat hi caben criatures estranyes, lluminoses i també mítiques, com el calamar gegant. L’afany per capturar-lo ha inspirat aventures inesperades que ja formen part de la història de la humanitat. Però, avui, l’home és incapaç de veure més enllà del que és palpable i ha oblidat l’emoció per les narracions i els descobriments impensables. A El calamar gegant, un llibre bell i lluminós editat per Periscopi i traduït per Núria Saurina, Fabio Genovesi ens convida a perseguir els nostres somnis, a visitar territoris inexplorats i a tornar a creure que la història més inversemblant és, sempre, la realitat.
Us n'oferim el primer capítol i en sortegem dosexemplars. Per participar-hi teniu diverses opcions. La primera, per les xarxes socials: a través d’aquest post d’Instagram, Facebook o Twitter, on caldrà que etiquetis l’amic, el familiar, la persona a qui trobes que li agradaria aquest llibre (i si guanyes, els dos el rebreu a casa); i la segona, apuntant el vostre mail a l’opció que us oferim al final de la peça. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possiblitats tindreu de guanyar. Les guanyadores són Sara Ledesma i Inés Villén (que hi han participat per Instagram).
Benvinguts al circ
Del mar no en sabem res.
Res de res, i tanmateix el mar ho és gairebé tot. Al principi només hi era ell, més tard va concedir una mica d’espai sec i polsegós a la terra ferma, i nosaltres de seguida superbs a dir que el centre del món és Nova York o Pequín, com temps enrere Babilònia, Atenes, Roma, París… En canvi, el centre del món és el mar. Ocupa tres quartes parts del planeta, que nosaltres anomenem Terra però que si fóssim honestos hauríem d’anomenar Aigua.
Tot prové del mar, fins i tot nosaltres, que som una evolució complexa d’uns determinats cucs cecs entestats a arrossegar-se pel fons dels oceans. Després ens vam inventar els ulls i les cames i vam venir aquí fora a veure què hi passava, però encara avui podem viure en sec només perquè dins duem aigua per donar i per vendre. Més de la meitat del nostre pes. Som carn i ossos, sí, som sang i nervis i algun vestit per sobre que canvia amb la moda, però sobretot som mar.
Però del mar no en sabem res.
I tanmateix creiem que el tenim apamat. Passem les vacances a la platja suant i fent-nos fotos i mirant-lo, però en realitat ni tan sols el veiem. Aquella estesa davant nostre només n’és la pela, n’és la pell salada i lluent.
Com quan era petit i em moria de ganes d’anar al circ. Que ara la canalla ja no dona importància a res, però aleshores el circ era el súmmum de l’espectacle. És normal, els temps canvien i nosaltres també. El meu pare de petit es delia pel torró, només podia menjar-ne per Nadal però hi somiava cada nit, mastegant al buit mentre dormia. Avui, en canvi, si ofereixes un tall de torró a una criatura, el tasta i et denuncia.
I igual amb el circ, que jo somiava anar-hi, tal com hi anaven els meus amics, però el pare no m’hi duia mai. Deia que era trist i que pudia, que els animals feien pena i els pallassos por, i no en volia ni sentir a parlar.
Un matí, però, a la sortida de l’escola, un senyor baixet amb una jaqueta estampada d’estels i un mico a l’espatlla n’oferia entrades de franc, i com es pot dir que no a algú que porta un mico a l’espatlla? Aleshores vaig insistir més de l’habitual, tant que al final el pare em va ficar al cotxe i cap al circ s’ha dit. Ens vam aturar davant mateix, em va agafar de la mà i vam fer tota la volta a la carpa, grossa i inflada i vermella amb alguns pedaços de diferents colors aquí i allà.
En acabat vam tornar al cotxe i de nou cap a casa.
—Apa, ja està, això era el circ —va dir el pare amb un altre cigarret a la boca—. Estàs content?
I jo no ho sabia. Estava una mica decebut, però també satisfet, perquè potser aquest famós circ no era cap gran què, però a la fi l’havia vist. Poc ho sabia, que l’espectacle de debò era a l’interior, dins la carpa. La pista, els acròbates, els mags els lleons els elefants. Jo era petit, era ingenu, mira que era totxo.
Però nosaltres no som millors, quan tornem d’un dia a la platja i ens pensem que hem vist el mar. Més aviat ens hem quedat hores i hores davant la carpa centellejant, amb el seu increïble espectacle amagat allà darrere, allà sota i per tot arreu, immens, fabulós, desconegut.
Més de la meitat del mar supera els tres mil metres de profunditat, i coneixem molt més bé la superfície de Venus que el fons marí.
Allà hi neda i hi balla una vida tan variada i diversa, tan impossible, que és més còmode no creure-hi, en cap època del món, a cap edat.
Com un altre matí d’aquell any del circ, que la mestra ens havia demanat que dibuixéssim el nostre animal preferit i després l’expliquéssim a la classe, i quan em va tocar a mi els altres van riure tan fort que fins i tot els mapes de la Toscana i d’Àsia tremolaven a les parets, mentre mostrava a tothom el meu calamar gegant.
La mestra provava de fer-los callar però no hi havia manera, i al final em va dir que una mica era culpa meva, perquè d’entre tants animals al món n’havia escollit un que no existeix. I jo mirava d’explicar-li que sí que existia, i tant que sí, només que els meus companys feien massa xivarri i ja queia una pluja de llapis, gomes, bolígrafs, retoladors.
En fi, benaurats ells. Benaurats els qui a la vida no es fan preguntes, van rectes sense mirar l’immens entorn que hi ha, i si han de dibuixar els seus animals preferits escullen el gos, el gat o com a molt el hàmster. I si tu dibuixes el calamar gegant riuen i et prenen el número.
Perquè poc ho saben, que del mar no en sabem res. Que rere la carpa hi ha els tigres els micos els empassasabres els empassafocs les dones barbudes i els llançadors de punyals. I els calamars gegants.
No volem creure-hi, no podem, perquè és una vida tan diferent que amb un sol cop de cua ens envia lluny de totes les evidències que tenim, de les andanes de les certeses sòlides i eternes que hem trigat tant a inventar-nos, ens deixa perduts en una realitat massa vasta i rica per a nosaltres.
Però potser ja va bé així, al mar no hi ha andanes, es pot anar a la deriva i esperar que la destinació la decideixi el fat.
Fixa’t, Amèrica la va descobrir algú que no la buscava. Colom volia anar a un altre lloc que no hi tenia res a veure, però va partir, i quan parteixes tot pot passar. Ja és així a terra, imagina’t al mar.
On ens espera un somni gegant, cargolat en vuit tentacles llarguíssims i dos que ho són encara més, i ens mira amb dos ulls grossos com llandes de camió.
I mentre fem camí, pujaran a bord uns quants amics que, tot i que van viure en llocs i segles diferents, tenien ànimes afins, i eren tan estrambòtics com nosaltres. Ells també van creure en el calamar gegant, de fet van haver d’entomar una pluja de plomes i tinters, càlams i pergamins i tot el que es feia servir a l’època. Però amb aquells objectes caiguts del cel van traçar la trajectòria de les seves vides, tan apassionants i úniques que semblen impossibles.
Com el calamar gegant. Com el nostre viatge. Com nosaltres.
Som-hi doncs, emprenem el viatge, benvinguts a bord, benvinguts al circ. Disculpeu si no porto un mico a l’espatlla, però els micos sota l’aigua duren poc. I de fet nosaltres també, si hi rumiem bé. Cada pensament d’aquesta mena és un clau que et planta on ets, entre badalls i recances.
Val més que ens en fiem, que hi confiem, que ens hi capbussem.
Amb totes les potes que tens, calamar gegant, agafa’ns al vol.
Títol original: Il calamaro gigante
© Fabio Genovesi, 2021
© Feltrinelli, 2021
Primera edició: octubre del 2023
© de la traducció: Núria Saurina Eudaldo, 2023
© del disseny de la coberta: Tono Cristòfol
© de la il·lustració de la coberta i portadella: Morphart / Adobe Stock, 2023
© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SLU, 2023
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per fer arribar llibres d'actualitat als lectors que tinguin ganes de participar (i, si pot ser, guanyar).
