Guilgameix, rei d'Uruk

El poema de Guilgameix, rei d'Uruk és una de les ficcions humanes més antigues, una obra que hem pogut conèixer perquè ens ha arribat en escriptura cuneïforme sobre tauletes d'argila provinents de l’antiga Mesopotàmia. Edicions Poncianes publica aquest gran clàssic en la versió de Jeroni Rubió Rodon que va escenificar la Perla 29 a la inauguració del festival Grec del 2018, una versió pensada per arribar a un públic ampli, tant per al qui va poder gaudir-la al teatre com per al lector que ho farà en paper.

Les primeres versions de l’obra es remunten a la Sumèria de fa 4.000 anys però el seu fons és plenament vigent avui dia. Hi trobareu l’aspiració de Guilgameix, rei de la ciutat sumèria d’Uruk, que ha desafiat els déus per ser eternament recordat i es veu abocat a vagar per la vida, buscant-ne el sentit. Guilgameix necessita comprendre, i per això vol aturar el temps, i tot el viatge que fa perseguint la vida que se li escapa acaba sent la vida mateixa, la seva vida que es va escolant.

La versió d'El poema de Guilgameix, rei d'Uruk que publica Edicions Poncianes adapta l’argument per tal de facilitar-ne la lectura i inclou el pròleg d’Oriol Broggi i un plec de fotografies a tot color de la representació al Grec. Us n'oferim un fragment i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 27 de setembre: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] *  

Guilgameix, l’heroi d’aquesta ciutat d’Uruk, el rei més poderós, el més alt i valent, fort com un toro indomable de cornada brutal! Guilgameix. No va perdre mai cap batalla, i en combat, lluitant furiosament a primera línia o protegint la tropa a la rereguarda, es va guanyar l’admiració de tothom. I de la mateixa manera que l’onada furiosa s’ho endú tot al seu pas, a ell tampoc res no el va aturar, ni les muralles més altes ni l’enemic més embravit. Així de gran era Guilgameix, fill del rei Lugalbanda i de la deessa Ninsun: el més vigorós, el més temut i admirat, el millor, l’únic capaç de travessar totes les muntanyes i l’inacabable oceà per arribar allà on surt el sol, l’únic capaç d’explorar intrèpidament els confins de la terra a l’encalç de la vida. I així és com, gràcies als seus esforços inhumans, va arribar a conèixer Utanapixti el Llunyà –l’home que els déus van voler salvar del Diluvi i concedir la immortalitat– i així va ser com, més tard, va preservar els cultes antics erigint de nou els temples sagrats que les aigües havien destruït.

No hi ha hagut mai ningú comparable a Guilgameix, ningú tan immens, ningú que, com ell, hagi pogut dir tan alt i fort: «Només jo soc el rei!».

Predestinat des del bressol, els déus havien esculpit el seu cos gegantí –cada peu li mesurava tres colzades i cada cama, una braça!– i per això mateix, perquè era dos terços diví i només un terç humà, superava tothom en alçada, força, bellesa i perfecció. I vanitós es passejava per Uruk l’emmurallada com un toro ferotge amb el cap altivament alçat, sabent com sabia que enlloc no tenia rival. Disposava de tot i de tothom, i tothom –joves i grans, pares, mares i marits– el temien perquè s’enduia impunement els nois a la guerra i, l’una darrera l’altra, vexava les noies sense pietat.

Però un dia el poble d’Uruk es va cansar de tanta insolència i va demanar ajuda a Anu, el pare de tots els déus i protector de la ciutat:

CIUTADÀ D'URUK: Anu, senyor del cel, Guilgameix és noble i magnífic però ha sobrepassat tots els límits. Tiranitza el poble, arranca el fill dels braços del pare per esclafar-lo i la filla dels braços de la mare per fer-la seva i ningú gosa enfrontar-s’hi. Creus que és just que el teu rei governi d’aquesta manera? Com és possible que un pastor torturi el seu propi ramat? Fes-hi alguna cosa abans que els gemecs del teu poble omplin el cel, t’ho supliquem.

I Anu es va compadir d’Uruk i va fer cridar Aruru, la deessa de la Creació:

ANU: Aruru, tu que vas crear els éssers humans, t’ordeno que ara creïs algú com Guilgameix, algú que sigui tan fort i valent com ell, algú amb el mateix cor furiós. D’aquesta manera, rivals, competiran l’un amb l’altre i la ciutat d’Uruk podrà per fi viure en pau.

I Aruru, un cop va haver sentit les ordres d’Anu, es va mullar les mans amb aigua, va agafar un gran tros de fang i el va deixar cerimoniosament sobre l’estepa; i allà a l’estepa la deessa va anar modelant aquell fang i en va fer néixer Enkidu, un gegant tan audaç i ferotge com el guerrer més ardit.

Des del moment en què va ser creat, Enkidu –majestuós, indomable, la pell nua colrada pel sol, la cabellera al vent– va viure a l’estepa i la muntanya, lluny de les ciutats i dels homes: si tenia gana, pastava amb les gaseles, i quan tenia set, s’agenollava a tocar dels tolls d’aigua clara i bevia satisfet en companyia d’altres bèsties.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.

El poema de Guilgameix, rei d'Uruk

© del text: Jeroni Rubió Rodon.
© del pròleg: Oriol Broggi.
© de les fotografies: Bito Cels.
© d'aquesta edició: Edicions Siderals SL.

"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per fer arribar llibres d'actualitat als lectors que tinguin ganes de participar (i, si pot ser, guanyar).