"Un llibre magnífic, una de les poques novel·les angleses escrites per a gent adulta", va dir Virginia Woolf sobre Middlemarch, la novel·la de l'escriptora George Eliot (Nuneaton, 22 de novembre de 1819 – Chelsea, 22 de desembre de 1880) que La Casa dels Clàssics ha publicat, en la traducció de Xavier Pàmies i amb pròleg de Núria Perpinyà, a la col·lecció Bernat Metge. Aquesta obra, escrita entre els anys 1871 i 1872, i publicada íntegra l’any 1874, és considerada la novel·la victoriana per antonomàsia. Middlemarch és la història d’una vocació, la de la Dorothea Brooke, que es vol obrir pas per entre les limitacions que la societat patriarcal imposa, i també la història de tres parelles, amb les seves il·lusions i fracassos, que s’entreteixeixen amb la crònica detallada dels destins dels habitants d'una petita ciutat de províncies anglesa en plena època de canvis i de reacció.
Fem un sorteig de luxe: rifem dos exemplars, dues bosses a conjunt i dues entrades per a l'acte amb què s'inaugurarà el Festival Clàssics: Rousseau i l'home a la natura. L'actor Jordi Boixaderas farà una lectura de diverses obres del filòsof francès Jean-Jacques Rousseau, un dels principals filòsofs del Segle de les Llums, autor de les teories del “bon salvatge”. Hi podeu participar a través de les nostres xarxes socials: a Instagram, Facebook i Twitter; i apuntant el vostre mail a l’opció que us oferim al final de la peça. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possiblitats tindreu de guanyar. El guanyador és Josep Grau. Us oferim un tast d'aquest senyor llibre:
1
Com que no puc fer res de bo perquè soc dona
no paro de perseguir el que més s’hi acosta.
Francis Beaumont & John Fletcher,
The Maid’s Tragedy
La senyoreta Dorothea Brook posseïa aquella mena de bellesa que la simplicitat en el vestir realça. Tenia les mans i els punys tan fins que podia anar amb unes mànigues d’estil tan auster com aquelles amb què els pintors italians es van imaginar la Mare de Déu; i tant el perfil com la complexió i el port semblaven guanyar en dignitat gràcies als vestits senzills que duia, que, per contrast amb la moda provinciana, li donaven la distinció d’una citació destacada de la Bíblia —o d’algun dels nostres poetes clàssics— en un entrefilet d’un diari d’avui dia. Se solia dir d’ella que era summament intel·ligent, però afegint tot seguit que la seva germana Celia tenia més sentit comú. Fos com fos, la Celia no duia gaires més ornaments; i només l’observador atent arribava a distingir que vestia diferent de la senyoreta Brooke, amb un punt de coqueteria en els detalls; perquè la senzillesa en el vestir de la senyoreta Brooke era fruit d’una combinació d’elements que la seva germana compartia. L’orgull de ser damisel·les hi influïa; els vincles de parentiu, tot i no arribar a ser aristocràtics, eren indiscutiblement «bons»; si anaves una o dues generacions enrere, no hi trobaves cap avantpassat que hagués viscut d’acanar roba o de lligar paquetets darrere un taulell, cap d’inferior a un almirall o a un sacerdot; i fins i tot tenien un ancestre que figurava que havia estat un noble purità a les ordres de Cromwell però que havia acabat convertint-se, havia sortit ben parat de totes les vicissituds polítiques i havia esdevingut propietari d’un patrimoni familiar considerable. Era natural que unes noies joves d’aquesta ascendència, que vivien en una casa de camp retirada i assistien als oficis d’una església de poble poc més espaiosa que una saleta, consideressin els oripells una vel·leïtat pròpia de la filla d’un marxant. També hi influïa l’esperit estalviador que se’ls havia inculcat, que en aquella època feia que l’osten- tació en el vestir fos la primera cosa a què es renunciava, per- què qualsevol economia que es feia es destinava a despeses més conformes a la seva condició social. Aquests fets sols explicaven la senzillesa en el vestir, al marge del sentiment religiós; però, en el cas de la senyoreta Brooke, la religió sola l’hauria promogut, mentre que la Celia, que es conformava dòcilment a tots els judicis de la seva germana, els revestia d’aquell sentit comú que és capaç d’acceptar doctrines transcendentals sense cap escarafall. La Dorothea se sabia de memòria molts passatges de Jeremy Taylor i dels Pensaments de Pascal; i, als seus ulls, els destins de la humanitat, vistos des de l’òptica del cristianisme, convertien les preocupacions per la moda femenina en un interès de gent llunàtica. Se sentia incapaç de conciliar els afanys d’una vida espiritual vinculada a l’eternitat amb el desfici per les puntes i les protuberàncies artificials de teixit. Tenia un esperit teòric, i un caràcter que la movia a concebre una representació elevada del món que inclogués la parròquia de Tipton i les pautes de comportament que ella hi tenia; era una enamorada de l’exaltació i la grandesa, i s’abocava a tot allò que li semblava que posseís aquestes característiques; disposada al sacrifici, per desdir-se’n tot seguit i acabar sacrificant-se en un àmbit en què no havia comptat haver de fer-ho.
Innegablement, aquesta mena de trets de caràcter en una noia casadora eren un entrebanc per al seu destí a la vida, i feien més difícil que es complís tal com preveia el costum, en funció de la bellesa física, la vanitat o la mera devoció canina. Dit tot això, tot i ser la gran de les dues germanes, no tenia encara vint anys, i d’ençà que cap als dotze havien perdut els pares se’ls havia donat una educació estricta i desigual a la vegada, primer en una família anglesa i més tard en una de suïssa a Lausana, que va ser la forma que al seu oncle fadrí, que els feia de tutor, se li va acudir per mirar de compensar les mancances de la seva condició d’òrfenes.
Middlemarch
1ª edició: octubre del 2024
© de la traducció i la nota a la traducció, Xavier Pàmies Giménez, 2024
© del pròleg, Núria Perpinyà Filella, 2024
© d'aquesta edició, La Casa dels Clàssics, 2024
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per fer arribar llibres d'actualitat als lectors que tinguin ganes de participar (i, si pot ser, guanyar).