Mercè Rodoreda té, al costat de les seves famoses novel·les, una primera producció literària i periodística molt desconeguda. De les cinc primeres novel·les que va publicar, quatre va rebutjar-les, i la cinquena, Aloma, només va mantenir-la viva després d’una profunda reescriptura. Entre aquesta novel·la i la següent, La plaça del diamant, van passar gairebé vint-i-cinc anys, però no només: va arribar la Guerra Civil i un llarg exili. Aquestes cinc novel·les publicades durant la República són sovint oblidades, i encara ho és més la resta de producció rodorediana d’aquell període. Però aquí hi batega una Rodoreda que no es pot deixar de banda, d’una maduresa literària sorprenent a l’hora de fer crítica, en la qual trobem una jove escriptora estilísticament superdotada. I fins i tot hi té cabuda un gènere que mai relacionaríem amb ella: la sàtira, d’un humor esmolat i tot sovint feridor que dispara, sense vacil·lacions, tant contra polítics com contra autors consagrats.
Avui, que ens són familiars la browning i els gàngsters: Periodisme, humor i sàtira (1932-1934) és un recull dels textos que va publicar en diferents diaris, sobretot a Clarisme. Mercè Ibarz, escriptora guardonada recentment amb el Premi Trajectòria i estudiosa capdavantera de l’obra de Rodoreda, amb publicacions com Retrat de Mercè Rodoreda o Rodoreda, un mapa, recopila en aquesta edició editada per Comanegra tots els textos que Rodoreda va signar amb nom i cognoms a la premsa i també aquells que va signar amb pseudònims. Us n'oferim un article publicat a Clarisme l'1 de novembre del 1933:
Cada any, en aquest temps
Ja han sortit les castanyeres. Han sortit per amagar-se en els caus respectius, que no les lliuren del fred, del vent ni de la pluja; i la closca esberlada de les castanyes ben torrades atraurà la mirada plena de llamineria de la canalla, i dels qui ja fa anys que no ho són, devers la polpa pastosa, enganxosa i farinosa que es fica als buits dels queixals.
Y ese encendido rubor que en tu semblante no había...
Ja han sortit els versos. No sabem si ells ens han dut les castanyeres o si les castanyeres els han dut a ells. El cas és que els uns i les altres han eixit, de la manera menys espectacular, del racó d’oblit transitori on el temps els colga per a descolgar-los cada any, i fruir-hi baldament sigui una estoneta.
Ja el tenim aquí: amb la seva capa, el capell emplomallat, el gest ample, el posat desvergonyit, altiu, arrogant, ben plantat, valent, decidit, resolt i, també, esporuguit.
—La hostería del Laurel?
—En ella estáis, caballero...
Arriba majestuós, perfumat de panellets eixarreïts, daurats, rosats, empinyonats, amb mitja ametlla clavada al llom, un grapat de castanyes, un ròssec de crisantems i el record, per als vius, dels morts.
—Yo a los palacios subí y a las cabañas bajé y en todas partes dejé...
Avui, que el motor rondinós dels avions gairebé no ens fa aixecar el cap; avui, que les grans velocitats no ens sorprenen; avui, en plena davallada de romanticismes; avui, que ens són familiars la browning i els gàngsters i la bomba sota el seient del més inofensiu tramvia, en plena follia dels primers plans cantelluts del cinema —exercici per a eixamplar fins als més vasts horitzons l’intel·lecte i aclarir les potències il·luminant-les per on millor li sembla—, avui, a desgrat del temps i de les evolucions que aquest efectua, encara tornen a saltar dels més variats escenaris, als més diferents espectadors, els versos aquells.
Y esas dos líquidas perlas
que se deslizan tranquilas
de tus radiantes pupilas
convidándome a beberlas...
I el públic calla, emocionat, potser, no perquè avui el colpeixin els versos enganxosos que han assolit més d’èxit que els més sublims dels pensaments nascuts a la claror d’una espelma o d’un migrat llum d’oli i que han menat a una fi prematura a qui va deslliurar-los, sinó perquè li recorden que, anys ha, s’emocionava, que, anys ha, callava mentre l’actor, amb la complicitat del silenci que planava en la sala, llançava el seu esgarip que volia ésser apassionat, acariciador, convencedor, eloqüent,
—Reposa aquí y un momento
olvida de tu convento
la triste cárcel sombría.
¡Oh! No es cierto, ángel de amor,
que en esta apartada orilla...
I és aleshores, quan, als qui recorden, els ve a la memòria aquell estirabot que deien fent grans brams, quan eren petits i no els havia llegut d’emocionar-se:
... els ases porten cotilla
i els rucs gorra de cop?...
I quan arriba l’hora de les «líquidas perlas que convidan a beberlas» ells pensen que això de voler xarrupar llàgrimes és una gran garrinada, i coincideixen amb Francesc Pi i Margall, que trobava detestables els versos de Zorrilla. Però els versos detestables se’ls enduen i es deixen fuetejar per la sensualitat.
...en poder mío
resistirte no está ya;
yo voy a ti como va
sorbido al mar ese río...
I l’atenció es concentra, i l’heroi dels panellets i les castanyes i l’espasa cargolada i la capa voleiadora els engresca i el moment on l’actriu crida, lliurada en cor i ànima i pensament al «castigador» que no envelleix i que fa envellir —cada any una mica més— els actors que no se n’adonen i fan el ridícul, i allò de
y arráncame el corazón
o ámame, porque te adoro!!!
és, per a tots plegats, de la màxima emoció o, si voleu, de la màxima ximpleria.
Que poques, avui, ens deixaríem arrencar el «corazón» pel pobret «Tenorio», que és la negació més absoluta de l’ideal de les dones amb quatre dits de front.
Avui, que ens són familiars la browning i els gàngsters: Periodisme, humor i sàtira (1932-1934)
Primera edició: novembre del 2024
© Institut d'Estudis Catalans, 2024
© de l'edició i la introducció: Mercè Ibarz
© Fotografia de la coberta: Arxiu Mercè Rodoreda de l'Institut d'Estudis Catalans
© d'aquesta edició: Editorial Comanegra, 2024
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
